Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

El que els mitjans no ens estan explicant sobre la crisi energètica

Si Europa no redueix el consum de gas, n'hi haurà talls de subministrament al febrer. La situació, però, serà molt pitjor en els propers anys per la falta de minerals i de matèries primeres

14/09/2022 | 06:00

/ GETTY IMAGES

Imagineu-vos el Camp Nou. Imagineu que comença a ploure. Imagineu que l’estadi és estanc. Cau una primera gota. Al minut 1 de partit, la gota es converteix en dues gotes. Al minut 2, dues gotes es converteixen en quatre. Al minut 3, les quatre ja són vuit. En quin moment s’ompliria el Camp Nou? Al minut 46 de partit. Una gota, en creixement exponencial, ha omplert tot l’estadi. Imagineu-vos, però, que vam veure que la cosa era perillosa quan l’aigua arribava als genolls dels futbolistes. Sabeu en quin minut va ser? Al minut 42. Per tant, des que ens adonem del problemón (llegiu aquí la crisi energètica que tenim al capdamunt) fins que s’omple l’estadi, només queden quatre minuts. Cal evacuar tot el Camp Nou en quatre minuts.

Aquest és l’exemple que posa l’experta en minerals i matèries primeres Alicia Valero, per explicar els riscos de la crisi energètica actual. La professora de la Universitat de Saragossa, que ha assessorat empreses com Seat, alerta d’una qüestió de la qual no estan parlant almenys públicament els governs europeus: estudis científics seriosos diuen que el petroli, el gas, l’urani i… la majoria dels minerals i de les terres rares necessàries per a les renovables estarien arribant al seu pic de producció… tot i que també és cert que altres estudis desmenteixen un escenari catastròfic. Això podria passar en les properes dècades i, si arribem a aquest punt sense cap alternativa, la crisi energètica actual ens semblarà una cosa petita. Hauríem d’obrir el focus per entendre com és de bèstia la cosa quan parlem de la crisi energètica i, per tant, seria urgent apostar radicalment per les alternatives energètiques ja existents. Catalunya, des de la Generalitat fins a les grans empreses passant per una part de les esquerres, semblen no haver entès de què va tot això.

Aquesta tardor la preocupació per la crisi energètica (una preocupació sobretot causada per la invasió russa d’Ucraïna i pel tall de subministrament de gas cap a Europa) és altíssima. Tots els governs europeus estan amoïnats. Si Europa no redueix el consum de gas, podria haver-hi talls de subministrament al febrer. Goldman Sachs ja preveu com una possibilitat real que Alemanya hagi de fer un racionament energètic obligatori aquest hivern. Els països productors de petroli reduiran el subministrament de petroli a partir de l’octubre. Brussel·les proposa que s’hauria de produir una reducció del consum elèctric d’almenys un 5%. Països com Suïssa, Alemanya o Espanya posen límits de temperatura tant als aires condicionats com a les calefaccions. Els ministres d’Energia de la UE acaben de demanar un límit als beneficis de renovables i de nuclears i limitar el preu del gas. I, de retruc, bona part de la població cada cop té més problemes per pagar les factures del gas i de la llum: pobresa energètica, fred, pobresa. Això és molt seriós. Diuen que serà un hivern dur a la vella Europa.

Cal canviar les preguntes: sense energia barata… la primera urgència és saber com ens alimentarem

En el curt termini, l’esquerra europea hauria d’estar plantant batalla perquè aquesta “fi de l’abundància” de la qual parla el president, francès Emmanuel Macron, no acabin, com sempre passa, pagant-la els més pobres i els més febles. Però, si obrim el focus de la mirada, hauríem d’estar ja preocupats per com sobreviurem a la veritable crisi energètica que vindrà. Cal canviar ja les preguntes: sense energia barata i en abundància… com ens alimentarem els propers 30 o 40 anys?; sense energia barata i en abundància… com ens mourem?; sense energia barata i en abundància… com construirem les nostres llars?

El que diuen, però, la majoria dels governs europeus és que això seria si fa no fa un accident de la història, una crisi amb un principi i un final, que la culpa bàsicament és de Vladímir Putin i de la invasió d’Ucraïna… i que això durarà un temps (ja es parla d’anys) i s’acabarà solucionant tard o d’hora. Tanmateix, la crisi energètica és com un iceberg: només ens n’ensenyen la part que sura sobre el mar. Però la part amagada de l’iceberg de la crisi energètica és la que ens hauria de preocupar.

La part amagada de l’iceberg de la crisi energètica

La depredació de la natura creix a un ritme del 2,8% anual, mentre que la població creix a un ritme de l’1%. Alicia Valero, en una xerrada a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, assegura que “d’aquí a una generació consumirem el doble que avui, i en els 25 propers anys haurem consumit tant com en tota la història de l’ésser humà”. Valero en posa dos exemples prou eloqüents: en els 20 anys que portem del segle XXI hem consumit tant de coure i 1,4 cops més d’alumini com durant tota la història de la humanitat. Aquesta corba de malbaratament consumista es repeteix en gairebé totes les matèries primeres, minerals, però també en la pesca, en la biodiversitat dels ecosistemes o en l’esgotament de terres agrícoles.

“En 25 anys haurem consumit tants minerals i matèries primeres com en tota la història de la humanitat”

No ens hem adonat del gran salt material que han suposat les últimes dues o tres generacions de la història de la humanitat. L’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i expert en la crisi ecològica Emilio Santiago Muiño donava, en un curs de l’Institut d’Humanitats i CRÍTIC, una dada per adonar-nos de la monstruositat de despesa energètica que necessita el nostre sistema actual: l’any 1963, quan el petroli va superar per primer cop el carbó, la mida de la petjada energètica mundial només era tres cops superior a la de l’època de la Revolució Francesa. El món del 1963 ja era un món ple de cotxes, viatges espacials, transatlàntics i amb una indústria a ple rendiment. Avui, només 60 anys després, el món és 14 cops més gran energèticament que el de l’època de la Revolució Francesa. “Hem viscut el que s’anomena la Gran Acceleració”, rebla.

Hem viscut una època de riquesa energètica tan excepcional com efímera, i que, a més a més, ha provocat danys col·laterals irreversibles a l’atmosfera. “Els combustibles fòssils han canviat la nostra manera de veure el món i la nostra forma de ser”. Santiago Muiño en posa un exemple: “Quant costa conduir un cotxe a 600 quilòmetres de distància: uns 100 euros? I quant costaria portar-lo de tornada sense benzina? Si paguéssim només el cost del salari mínim de quatre o cinc persones que ens portessin el cotxe de tornada, quant costaria?”.

El 95% del transport es mou pel petroli; el ciment necessita gas natural, i l’agricultura, gasoil a raig

Avui, el 95% del transport global es mou pel petroli. A més a més, el petroli també és clau per a derivats com plàstics, químics i reactius bàsics per a la indústria. Per fer ciment, s’està fent servir gas natural. Per fer acer, s’està fent servir carbó. L’agricultura industrial requereix combustible fòssil a raig, sobretot dièsel, per a tota la maquinària i per al transport. Però, a més, puja el preu dels fertilitzants, sobretot els nitrogenats, perquè bona part es produeixen amb gas natural. Som totalment dependents dels combustibles fòssils.

Però el que poca gent sap és que en les properes dècades es podria arribar al pic del petroli, del gas o de l’urani, tenint en compte els jaciments i les tecnologies d’extracció actuals. De fet, segons afirma el també científic del CSIC Antonio Turiel, autor del llibre Petrocalipsis, “la producció de petroli caurà entre un 20% i un 50% d’aquí al 2025”. Mentrestant, citant dades de l’Agència Internacional de l’Energia, Turiel afirma que “el gas encara pot resistir uns quants anys més que el petroli o que l’urani… Però la producció de gas a escala mundial podria tocar sostre pels volts del 2025”. De fet, segons l’expert del CSIC, la producció de gas d’Algèria i de Rússia ja estaria estancada actualment.

Una alerta: la transició a les renovables no serà fàcil

La solució a curt termini de la crisi energètica (i, de retruc, de la crisi climàtica) depèn de les energies renovables, sobretot l’eòlica i la solar. La nova aposta energètica és un consens: des dels ecologistes del Green New Deal fins a l’anomenat nou capitalisme verd liderat per les grans empreses energètiques. El problema és, però, que les tecnologies netes necessiten elements minerals que són escassos a la natura: des del liti i el silici fins al disprosi, el gal·li, el germani, l’indi, el seleni, el gadolini i la meitat de la taula periòdica que (no) ens vam aprendre d’adolescents. “Un cotxe elèctric és una autèntica mina sobre rodes”, diu sempre Alicia Valero. “Tot motor que produeix i consumeix electricitat té terres rares: ordinadors, càmeres, vehicles… Qualsevol cosa que es mogui ho té: fins i tot un sofà inclinable”, conclou.

“Passarem d’una dependència del gas i del petroli… a una energia solar i eòlica multidependent de minerals i de terres rares”

La demanda de plantes de generació d’eòlica i solar i, al seu torn, de vehicles elèctrics i d’aparells tecnològics de tot tipus, està augmentant molt. “Passarem d’una dependència del gas i del petroli a una multidependència de tots aquests elements minerals”, assegura Valero. I on són aquests minerals? La immensa majoria d’aquests elements no es troben en mines europees. L’experta de l’Institut Circe obre el mapa: una bona part venen de la Xina i de Rússia, però també n’hi ha a l’Amèrica Llatina o en algunes mines de l’Àfrica subsahariana. El liti és a Bolívia, a l’Argentina o a Xile; el cobalt, sobretot al Congo; les terres rares, a la Xina.

Si els governs rus o xinès decidissin, com han fet ja amb alguns materials, tancar l’aixeta… la transició ecològica energètica europea es trobaria en un cul-de-sac. Valero, doncs, alertava a CRÍTIC que “encara que fóssim capaços de trobar nous jaciments, que per descomptat se’n trobaran, el problema està en el fet que els minerals que es trobin estaran cada vegada més diluïts. La rendibilitat serà cada vegada pitjor”.

Una esperança: “Allò ecològicament necessari és políticament (quasi) impossible”

El col·lapse energètic (i ecològic) és una possibilitat. Però no pot ser l’única possibilitat. Dependrà del que fem avui. Seria un bon moment per prendre consciència del canvi que vindrà. Un canvi de model energètic és un canvi de model de vida. Ser conscients que això no podrà continuar endavant és terrible, però alhora podria ser esperançador d’un canvi cap a millor.

Les dificultats de la transició ecològica no signifiquen que les energies renovables no siguin el futur d’una societat sostenible. “El que significa —segons expressa amb esperança Santiago Muiño— és que una societat sostenible haurà de ser diferent del que és avui. I haurem de canviar alguns dels nostres hàbits i models de vida per poder adaptar-nos a aquests límits”.

Anem cap a la societat del postcreixement: energies renovables, relocalització i menys despesa energètica

De moment, la transició energètica és l’única opció mínimament realista. I, a més, científics com Turiel aposten també per aprofitar l’energia renovable no elèctrica, és a dir, “la solar per produir calor, l’energia mecànica del vent i dels rius per a les fàbriques, fer servir biomassa de forma moderada per produir plàstics o paper”.

Anem, probablement, cap a una societat del postcreixement. Canviar el model de vida no ha de significar perdre qualitat de vida. Exemples? Segurament no tindríem un cotxe per a cada família, però podem tenir una xarxa de lloguer de cotxes per tot el país; segurament no tindríem una rentadora per a cada pis, sinó que compartiríem rentadora amb tot el bloc de pisos; segurament no hauríem de necessitar canviar el telèfon mòbil cada dos anys, sinó que els telèfons, com els d’abans, durarien dècades; segurament no ens cal comprar els kiwis de Nova Zelanda ni el no sé què del Perú, i segurament no caldria agafar un avió cada mes per fer un viatge de cap de setmana.

En definitiva, caldria moderar la nostra petjada energètica. Com? Les solucions ja estan escrites fa una pila d’anys: Nos sobran las ideas, com va escriure l’activista ecologista Arnau Montserrat. Caldria canviar la manera de consumir: reduint el consumisme i relocalitzant l’economia. Caldria posar fi a l’obsolescència programada. Diuen que ja es podria fer un ordinador pràcticament etern, bombetes de llum gairebé eternes, bicicletes que duressin tota una vida. Caldria apostar per l’agricultura ecològica i regenerativa. Caldria reconquerir espais agraris als entorns de les grans ciutats. Caldria reduir el nostre consum de carn.

Aquest tipus de canvis no farien baixar el nostre nivell de vida.

Per això, l’esquerra hauria d’estar plantant batalla. Només es perden les batalles a les quals no et presentes.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies