Crític Cerca
Opinió
Arnau Montserrat

Arnau Montserrat

Activista social i agroecològic

Agricultura regenerativa: la cara i la creu d’un antídot climàtic

Convertir totes les terres de cultiu i pastures del món al model d'agricultura orgànica regenerativa permetria segrestar més del 100% de les emissions anuals actuals de CO2

10/05/2022 | 06:00

Un pagès al Parc Agrari de Sabadell / IVAN GIMÉNEZ

Si gestionéssim totes les terres de cultiu i pastures del món segons el model d’agricultura orgànica regenerativa, podríem segrestar, segons estudis del Rodale Institute, més del 100% de les emissions anuals actuals de CO2. De fet, la iniciativa 4×1000 calcula que seria suficient amb un 5-10% de les terres per mitigar significativament la crisi climàtica. Però, més enllà de les xifres exactes, el que és clar és que combinar les tècniques d’aquest model agrari, que combinen cobertes vegetals permanents, un llaurat mínim, la diversificació dels cultius i un equilibri del poder en la cadena alimentària, dispararia l’acumulació de matèria orgànica i la fotosíntesi, fent feliç la vida del sòl encarregada de fixar el carboni i altres nutrients. No és un tema menor, ja que la terra emmagatzema més del doble de carboni que la suma de l’atmosfera i de tota la vida vegetal del planeta. Com deia algú per Twitter, “no miris amunt; mira cap avall”.

Però aquesta esperança “regenerativa” també té una cara fosca, protagonitzada, és clar, pel poder corporatiu. Com explicava l’organització Grain recentment en un article revelador, els nous mercats de carboni estan afegint soil grab al land grab. Què vol dir això? Si land grab fa referència a l’acaparament global de terres agrícoles els darrers 20 anys, amb el soil grab la cosa es torna més sofisticada. Ja no va només de mercantilitzar la terra en tant que és capaç de produir, sinó de donar valor al sòl com a magatzem de carboni. Res a objectar, si no fos perquè la forma d’assignar aquest valor és convertir-lo en actiu financer.

La creu

Resulta irònic que l’agroindústria reivindiqui ara el que tant ha destruït. Durant molt de temps, “els petits agricultors amb els coneixements, les pràctiques i les llavors per mantenir sòls sans han estat expulsats de les seves terres i criminalitzats”, mentre que els responsables “han netejat milions d’hectàrees de boscos fèrtils, sabanes i terres de conreu i pastures de camperols per donar pas a plantacions estèrils on només creixen unes quantes varietats de productes bàsics dependents de productes químics”.

La industrialització del camp ha provocat una “pèrdua catastròfica de matèria orgànica al sòl” en les últimes dècades

Una de les conseqüències menys conegudes però més importants d’aquesta industrialització del camp ha estat una “pèrdua catastròfica de matèria orgànica al sòl”. I sense matèria orgànica no tenim embornal de carboni, sinó al contrari. Com tampoc no tenim retenció d’aigua, ni fertilitat biològica, ni biodiversitat microbiològica, ni minerals suficients en la nostra dieta.

Benvinguda, doncs, la rectificació… si no fos perquè han posat els “mecanismes de mercat” a regular aquest retorn de la matèria orgànica al sòl. I, ja que la missió dels mercats, no ho oblidem, és guanyar diners, quin pot ser el negoci quan la base material de l’acumulació de capital és precisament l’extracció gratuïta dels recursos naturals i no la seva preservació?

Sens dubte, hi ha productors que obtenen beneficis sense renunciar a les bones pràctiques, preservant agrosistemes i aconseguint reduccions reals. Però el negoci milionari no està en la preservació, sinó en la digitalització. Els mercats de carboni proporcionen “un incentiu poderós per atraure els agricultors a les plataformes digitals que les corporacions agroindustrials i les grans empreses tecnològiques estan desenvolupant conjuntament per influir en els agricultors, en la seva elecció d’inputs i pràctiques agrícoles”. I, com que aquests sistemes només són rendibles en grans extensions de terreny, la pressió per una nova ronda de concentració està servida; d’aquí ve el soil grab que denuncia Grain.

Hi ha altres problemes. Diu l’economista Joan Martínez Alier que l’economia convencional comet l’error de “valorar allò que es pot mesurar en comptes de mesurar allò que s’ha de valorar”; un error que els mercats de carboni semblarien haver superat. No obstant això, el perpetuen, ja que mesuren només allò que els va bé mesurar, intentant entaforar en capsetes comptables fragments de realitats molt més complexes.

Per exemple, veuen oportunitats de negoci a fer la “verificació remota” del carboni acumulat des de drons que sobrevolen grans extensions homogènies de cultius; però, en canvi, sembla que és “massa car” testar manualment en granges polivalents el carboni i altres paràmetres relacionats. Un altre exemple: posen preu al carboni retingut sobre la base de contractes de 10 anys… obviant que la ciència diu que en realitat necessitem garanties de retenció d’almenys 100 anys.

El fons de la discussió rau en què entenem per valor. I, per tant, per productivitat. I en com ho mesurem. I, vist el xoc frontal amb els límits biofísics, convindrem que alguna cosa falla en les definicions convencionals, que no reflecteixen tots els processos perquè ni poden ni volen. De fet, quan la rendibilitat no és l’únic objectiu, es constata que hi ha molta vida fora del PIB, tant des del punt de vista ecològic –quant costen realment les coses?– com des del punt de vista econòmic –com assignar millor els recursos?

Com sintetitza Doreen Stabinsky, “el problema més gran amb el Zero Net per al 2050 és que hi ha molt interès en la part de net i poc en el zero”. La lògica del compensacionisme és colonial: et compro des de la meva posició de privilegi el dret a emetre i el deure de biocapturar, eximint-me així de l’obligació d’autolimitar-me. I ni tan sols és eficaç, ja que el saldo final voreja la suma zero. Per això és urgent passar del Zero Net al Zero Real. Ningú no posa en dubte que la biocaptura regenerativa de CO2 ha de créixer com l’escuma, però només serà justa i suficient si al mateix temps s’adopta la lògica del “triatge civilitzatori”, que inclou coses tan antipàtiques com el racionament just dels combustibles fòssils. La proposta regenerativa va pel bon camí; la seva conversió en actiu financer, no.

La cara

Més enllà de les noves formes de saqueig eco, el que és indubtable és que canviar la manera de produir els aliments no només mitigarà la crisi climàtica, sinó que ha de permetre superar l’obsoleta relació depredadora que tenim amb la terra, substituint-la per una lògica realment circular. La mateixa Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) reconeix que, malgrat que l’agroindústria utilitza el 80% dels recursos, només produeix el 30% dels aliments. Un reguitzell d’estudis confirma que les camperoles, malgrat utilitzar només el 25% de la terra cultivable del món, alimenten entre el 66% i el 75% dels seus habitants. Dades a tenir en compte el proper cop que us donin la matraca amb l’eficiència dels mercats.

Així que, si parlem seriosament de productivitat –fins i tot si acceptem cenyir-la només a la dimensió material–, una de les primeres coses a fer és diferenciar eficiència de rendiment. Com expliquen Carlota Solà, Jordi Gascón i Cristina Larrea al llibre No és negociable, en el sector de la fruita de Lleida la innovació tecnològica s’ha dirigit a incrementar els guanys empresarials (rendiment), però no a facilitar un bon aprofitament dels recursos productius (eficiència). No obstant això, millorar l’eficiència és ara mateix molt més urgent, ja que l’eficiència energètica de l’agroindústria –proveïdora principal als països industrialitzats– està en crisi: de necessitar 4 calories d’energia fòssil per produir cada caloria alimentària hem passat a necessitar-ne entre 7 i 30.

El percentatge de recursos que les llars espanyoles dediquen a l’alimentació ha disminuït un 65% des dels anys seixanta

Un dels camins per guanyar eficiència és la polivalència, un dels pilars de l’agroecologia. Com expliquen des de la granja Les Planeses del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), la polivalència agrega “valor social, gastronòmic, de seguretat alimentària i especialment d’excel·lència agronòmica”. I és que, encara que diversificar pot fer perdre alguns dels avantatges de les economies d’escala, permet, en canvi, més autonomia i més sostenibilitat, dos factors gens menyspreables en aquests temps de subministraments decreixents i desequilibris ecològics. Si les quatre potes del futur són la mitigació, l’adaptació, la regeneració i la repoblació rural, només les granges multifuncionals poden donar una resposta integrada. I, quan les productores s’alliberen de l’endimoniada espiral de la productivitat i diversifiquen la comercialització, és més probable que guanyin autonomia i rebin un preu just.

Com explica la investigadora Marta Guadalupe Rivera, en realitat les explotacions més petites, diversificades i ecològiques són més eficients. Però, per mesurar-ho, cal computar no només les unitats produïdes, sinó també el conjunt de la biomassa/menjar produït. Aprofitar recursos locals per fer més circular el maneig millora significativament el balanç econòmic de la finca. Restar despeses associades al “paquet tecnològic” i a l’entrada de recursos externs, també (guanyar més o gastar menys?). I, com defensen des d’Unió de Pagesos, el maneig autòcton de recursos essencials com les llavors té un avantatge doble. D’una banda, facilita escapar-se del control vertical i estalviar despeses. De l’altra, observen que moltes de les varietats tradicionals són més resilients davant la inestabilitat climàtica que les llavors corporatives.

Cal, doncs, veure la foto sencera si volem fer bé els comptes. Segons els resultats obtinguts pel CREAF, “el sòl viu i fèrtil d’un hort regeneratiu emmagatzema al voltant de 30 vegades més carboni atmosfèric l’any que un de convencional”. A més, emet un 40% menys de CO2 “perquè no utilitza pesticides ni fertilitzants químics i redueix la maquinària”. Als prats, els pasturatges regeneratius segresten fins a tres vegades més carboni l’any que la pastura sense gestionar. I “la matèria orgànica del sòl es duplica”. Tot plegat permet incrementar la capacitat de retenir aigua al sòl en un 15-20% respecte al sistema convencional. Només una economia disfuncional com la nostra pot ignorar aquesta comptabilitat!

Altres exemples locals professionals amb pràctiques regeneratives els trobem a Verdcampfruits, de Cambrils; a l’Aurora del Camp, del Masnou; a Cal Notari, al Parc Agrari del Llobregat, o a Can Font, a l’Empordà.

Sabem que la capacitat d’adaptar-nos a un clima inestable definirà el nostre futur. No es tracta de negar que en un planeta sobrepoblat necessitem ser productius, sinó d’entendre que no hi ha res de més “productiu” que produir aliments abundants preservant al mateix temps les condicions de possibilitat de la vida”. Ho demostren dia a dia exitoses experiències comercials en l’agricultura regenerativa com l’agroforesteria sintròpica, la sembra directa o el sol vivant.

Què pot ser més “productiu” que preservar els mitjans que permeten la vida? I, si la transició té un cost, sostinguem-lo. Els recursos hi són. Segons les dades recollides per Anna Moragues, “el percentatge de recursos que les llars espanyoles dediquen a l’alimentació ha disminuït més d’un 65% des dels anys seixanta”, mentre que despeses com l’habitatge i els subministraments “han crescut més d’un 194% en el mateix període”. Aquí va, doncs, una idea: paguem més per aliments de qualitat, via preu i via ajudes públiques. I, a canvi, practiquem d’una vegada l’eutanàsia del rendista. Sense els paràsits immobiliaris i l’oligopoli energètic, els vasos comunicants de la despesa domèstica es podrien adaptar molt més fàcilment als requeriments de la transició ecosocial.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies