La crisi alimentària que s’amaga rere l’aturada dels camioners

Dos anys més tard de l’esclat de la pandèmia de la Covid-19, s’han tornat a veure prestatges buits als supermercats. L’escassetat d’oli de gira-sol, primer, i l’aturada dels transportistes i les mobilitzacions de pescadors i de pagesos, després, han sacsejat el sistema de distribució de tota mena de productes als supermercats. El descontentament és general davant l’escalada de preus. Tot indica que la crisi alimentària és un problema de fons: ve d’abans de la invasió russa a Ucraïna, s’ha accelerat i, probablement, seguirà si no hi ha canvis en la cadena de producció, transport i consum. Mentrestant, les Nacions Unides i ONG com Oxfam o Human Rights Watch ja alerten que les conseqüències de la guerra poden provocar una nova crisi alimentària als països empobrits, sobretot al Pròxim Orient i al nord d’Àfrica.

Més enllà dels factors conjunturals de la protesta del transport i dels preus del gasoil, els desequilibris en la cadena de producció alimentària poden ser cada vegada més freqüents en els pròxims anys. De moment, però, als supermercats catalans hi predominen la normalitat i l’abastiment, tot i que les vulnerabilitats del sistema alimentari i la manca de sobirania alimentària ja s’han fet visibles. CRÍTIC n’ha parlat amb activistes i experts en sistemes alimentaris com Gustavo Duch, de la revista Soberanía Alimentaria; Marta Guadalupe Rivera-Ferre, investigadora del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Politècnica de València (UPV), o Javier Guzmán, director de l’ONG Justícia Alimentària.

Transportistes al límit per la pujada dels combustibles

Les tensions als mercats petroliers han portat un augment dels preus de la gasolina i del dièsel fins a nivells rècord. La pressió d’aquests preus sobre el transport de mercaderies s’ha fet evident aquesta setmana amb l’esclat de les protestes d’una part dels transportistes a l’Estat espanyol, que han bloquejat algunes cadenes de distribució alimentària i han dificultat l’arribada de productes com la llet als supermercats. “Amb coses tan essencials com els carburants o l’energia hi hauria d’haver topalls”, reclamava Camil Ros, el secretari general de la UGT Catalunya, al programa Cafè d’idees, de Televisió Espanyola. “El Govern no ha sabut calcular el malestar que significava la crisi inflacionària per als treballadors i les petites empreses”, hi afegia Javier Pacheco, de Comissions Obreres (CCOO).

Per a Javier Guzmán, aquest conflicte puntual és una mostra del rol cabdal dels combustibles fòssils en la cadena alimentària. Guzmán defensa que el problema ara es veu amb els transportistes, però que es pot estendre ràpidament als agricultors: “El petroli i el gas són avui en dia la base de l’agricultura industrial, perquè amb això fem els fertilitzants, els pesticides i el transport. Quan el preu dels combustibles puja a aquests nivells, es fa impossible”.

Així mateix, l’augment del cost dels carburants no és l’única raó de les protestes dels transportistes. Els problemes d’un sector totalment liberalitzat i amb una manca de control de la Inspecció de Treball, jornades maratonianes i falta de drets laborals bàsics també han empès molts transportistes a la vaga.

Fertilitzants, el gas natural que alimenta els camps

Els problemes en la benzina i el dièsel estan afectant el transport d’aliments, però la dependència dels combustibles fòssils comença en la seva producció. El gas natural és necessari per a la fabricació de fertilitzants, els elements químics que s’afegeixen als camps per incrementar-ne la productivitat. La seva escassetat, per tant, afecta en cadena tota la producció industrial d’aliments i no només els que tinguin alguna vinculació amb Rússia i Ucraïna. La Xina ja va reduir al juliol passat les seves exportacions de fertilitzants nitrogenats, i Rússia, a principis de març, ja va recomanar als productors russos reduir l’exportació de fertilitzants.

L’augment de preus i de restriccions per a l’ús del gas natural provinent de Rússia, després de les sancions, ha dificultat encara més l’accés a aquests productes a Europa. Segons The New York Times, el preu d’alguns fertilitzants s’ha encarit un 40% des de l’inici de la invasió russa a Ucraïna. “Espanya és el país que més fertilització utilitza”, lamenta Javier Guzmán, de Justícia Alimentària. “Ens cal una reconversió agrícola per fer servir menys aquests químics”, conclou. Guzmán explica que aquesta transformació no és només necessària pels preus alts d’ara, sinó perquè a mitjà termini hi estem obligats per poder complir els objectius climàtics de la Unió Europea.

El blat de moro que ja no podem comprar a Ucraïna

A banda dels efectes en els combustibles, les tensions geopolítiques també han alterat la disponibilitat d’aliments per al comerç internacional. “Ucraïna és una potència agrícola, és el graner d’Europa”, explica Gustavo Duch. El producte més importat és, de fet, el blat de moro: l’any 2021, l’Estat espanyol va importar-ne per un valor de 510 milions d’euros, segons dades del Ministeri d’Agricultura. En un context de guerra, falta mà d’obra per segar els camps, i en tot cas es prioritza el consum interior.

En les primeres setmanes d’invasió a Ucraïna, es temia especialment per la disponibilitat d’oli de gira-sol, un dels productes que més comprem a Ucraïna. De fet, l’any 2021, Ucraïna era el tretzè país que més aliments exportava a Espanya. Aquest tipus d’oli és el segon aliment que més comprem als ucraïnesos. En molta menor mesura, se n’importen també unes pastes d’oli vegetal (per un valor anual de 30 milions d’euros), blat (23 milions d’euros) i civada (7 milions d’euros).

Duch explica que una gran part d’aquestes importacions s’utilitzen a Catalunya per a l’alimentació dels animals a les granges, i això pot fer encarir el preu final de la carn: “Podrem importar blat de moro dels Estats Units, però serà més car”, assegura.

En el cas de Rússia, el comerç exterior alimentari destaca per l’exportació a gran escala de blat, encara que Espanya no és un dels grans compradors. En tot cas, el Kremlin ha vetat temporalment les exportacions de sucre i d’alguns cereals com el blat o la civada. Segons Oxfam, els efectes d’aquest moviment poden impactar amb força en zones com el Pròxim Orient o l’est d’Àfrica (Etiòpia, Kènia, Somàlia, el Sudan del Sud), i agreujar la crisi alimentària que ja pateixen aquests territoris: “Aquests països importen fins al 90% del seu blat de Rússia, i la setmana passada els preus dels aliments van arribar a un màxim històric”, afirmava l’entitat en una nota de premsa.

Per a Marta Guadalupe Rivera-Ferre, les tensions provocades per la guerra a Ucraïna es fan més grans per l’ús que es fa dels aliments com a actiu financer: “El comerç de cereals està subjecte a l’especulació a la Borsa de Chicago. Allà es ven el blat a futur, i això permet generar una bombolla en el preu dels aliments com la que es va generar amb l’habitatge abans de la crisi del 2008”.

Alternatives? Menys petroli i més producte local

Trobar una solució a curt termini davant d’aquests desajustos no és fàcil: “És un sistema tan fràgil i complex que un problema en qualsevol punt de la cadena es repercuteix a tot arreu”, explica Gustavo Duch, editor de la revista Soberanía Alimentaria. Duch creu que “no hi ha gaire marge de millora” sense iniciar una transformació estructural de la indústria alimentària que la faci deixar de dependre del petroli. En la mateixa línia, Marta Guadalupe Rivera-Ferre defensa canviar el model per assegurar circuits més curts del menjar. En declaracions a CRÍTIC, Greenpeace també demanava un pla per dependre cada vegada menys del transport per carretera i, en el seu lloc, reforçar el moviment de mercaderies amb tren.  

En l’àmbit de la producció, Marta Guadalupe Rivera-Ferre també veu necessaris canvis d’un gran abast. La investigadora proposa reduir el pes de la ramaderia intensiva i, en canvi, promoure el cultiu de lleguminoses (mongetes, llenties, pèsols…), ja que aquestes varietats poden exercir de fertilitzants naturals. I, per facilitar aquesta transició, caldria “permetre un control de preus” i “assegurar l’accés a la terra per a qui vulgui treballar-la”.