28/10/2022 | 06:00
Ti-ti-ti-tiii. Ti-ti-ti-tiii. Ti-ti-ti-prou! Buf. Et despertes? Des del confinament que cada nit te’n vas a dormir més tard. Sense comptar-hi les dues o tres vegades que et desvetlles a mitja nit donant voltes als mateixos problemes. Et despertes? Va, som-hi. Cafè, taca, claus i al carrer. Posseït per un neguit que et calça com un abric fet a mida, baixes les escales del metro. No es podia saber que se’t tancarien les portes als morros. Línia 4: 3’ 51” per al proper comboi?
T’empasses la vergonya i remugues mentre tornes a mirar el marcador electrònic. Cada segon se’t clava com una agulla als ulls. De debò que n’hi ha per a tant? Ni tan sols arribaràs tard a la feina aquesta vegada. Però el temor ja el tens inoculat: ara el temps s’estira maliciosament. Quatre minuts donen per a moltes voltes al cap. Desendreces les carpetes del disc dur, et falta memòria RAM, massa pestanyes obertes: l’escola de les filles, el pare malalt, la propera factura de la llum, el somriure del dentista i la feina, LA FEINA, LA FEINA. La feina que, en comptes de sostenir-te, et manté en suspens, manllevant-te gairebé tota l’energia de què disposes per afrontar el dia. La feina que, en comptes de donar-te alè, colonitza totes les coordenades del teu espai/temps. La feina, que transporta i manté el teu cos ancorat a una cadira. La feina que, de casa a l’oficina i de l’oficina a casa, et pren 10 hores del teu temps. Si tot va bé.
Del 2016 al 2019, l’hora punta d’entrada a Barcelona va augmentar de dues a tres hores i un quart
L’any passat, penses, era pitjor. Cafè, taca, claus i “normalitat al servei”. Entraves a l’estació de Renfe com un pes mort, abandonat a la sort d’uns senyors amb vestit i corbata que probablement (ho diuen les estadístiques) arribaven al despatx amb cotxe des de la seva residència upper. Ja ni tan sols esperaves una predicció per megafonia. Miraves els rostres cansats, tan enganxats com tu a les sis polzades del mòbil. Mitja hora de trajecte, noves mesures del temps: “Ens dona per a un capítol d’Afterlife“. Afterlife, he, he. Però és que ho tenies tot calculat. Just abans que esclatés el maleït virus, a casa havíeu estudiat, minut a minut, el que es trigaria a arribar amb tren des d’una altra capital de comarca: 89 minuts des de Manresa, 84 des de Vic, 72 des de Vilafranca… A Berga us oferien un lloguer “assequible” (perquè sí, el preu de l’habitatge t’expulsa de casa), però com a Olot, com a Moià o com a Castellar del Vallès, a la capital del Berguedà no hi ha tren: trigaries gairebé tres hores a arribar al centre si optessis per aquesta via.
Però tu no volies agafar el cotxe per entrar a la ciutat, encara que sobre el paper fos més ràpid (59 minuts des de Manresa, 67 minuts des de Vic, 51 minuts des de Vilafranca). Perquè tu també respondries en una enquesta que la rapidesa és un dels tres grans motius per agafar el cotxe per anar a treballar, però també havies llegit que cada conductor perd l’any 47,8 hores per entrar i sortir de Barcelona, un total de 63.000 hores diàries escolant-se pel tub d’escapament (15,3 milions l’any), i que tot plegat havia fet que tothom matinés encara més per evitar les congestions, avançant i allargant així l’hora punta: si el 2016 durava dues hores, de les 07 h a les 09 h, a finals del 2019 en durava més de tres, de les 06 h a les 09.15 h. I perquè —també havíeu llegit— Barcelona és la ciutat europea amb més densitat de vehicles, vehicles que són els responsables del 22% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle a Europa i de la mort prematura, cada any, d’unes 10.000 persones per contaminació a l’Estat espanyol. Visualitzaves totes aquestes dades i et fotien encara de més mala llet que ara que no arriba el coi de metro: quan parlarem de l’energia i de la salut mental que consumeix aquest model de mobilitat?
Cada conductor perd 48 hores l’any per entrar i sortir de Barcelona
No, tu no volies ser una de les 320.000 persones que pateixen les retencions en els accessos a la ciutat, ni formar part del 54% de desplaçaments interns que es fan per feina amb vehicle privat en l’àmbit territorial del Sistema Integrat de Mobilitat Metropolitana de Barcelona (SIMMB), que abraça 12 comarques i el 75% de la població catalana. Però tampoc no volies viure enlloc on calgués agafar-lo per anar a treballar a 10 quilòmetres de casa. Ni volies conduir per baixar a Barcelona a fer un sopar + cinema perquè no hi ha cap altra alternativa raonable per tornar-ne. “Aquest coi de capital ho xucla tot“, penses ara. Potser si ho repartíssim tot millor en aquest país…; potser el problema és aquest. Diuen els qui en saben que a la regió de Barcelona hauria de ser possible trigar com a màxim 45 minuts per anar d’un punt a un altre amb transport públic o, almenys, amb transport sostenible. I que, com a Suïssa, ho hauríem de tenir tot ben coordinat perquè hi hagués un màxim de 15 minuts d’espera en cas de necessitar un intercanvi de transport. Ai, l’espera…
Ep! Et sembla sentir el xerric del metro. Falsa alarma: no veus que encara falten 2 minuts? Segueixes pensant. Les bafarades calentes del metro embolcallen el teu monòleg. I tu encara rai, et dius, que només has d’agafar un bus després del metro per arribar a la feina. Què passa si treballes al polígon de Calaf, on no arriba cap transport públic? O si, per exemple, vius a Cervera i només tens sis trens diaris que et connecten amb la feina de Lleida (i tres amb la de Tàrrega)? Què passa quan els horaris dels transports estan pensats per a clients i no per a treballadors, com ha passat a l’aeroport del Prat? O com al polígon d’Olèrdola, on arriba un autobús que surt de Vilafranca del Penedès a les 09 h, dues hores després de l’inici de molts torns. Són tantes coses…
El 83% dels desplaçaments que fem els dies feiners dins i en connexió amb l’àrea metropolitana es podrien fer amb bicicleta
Ara sí, per fi arriba el comboi. Pi-pi-pi-piiiií! I aquest coi de portes que no es tanquen. Un, dos, tres, deu segons… De debò que n’hi ha per a tant? I aquest nano amb la cara desencaixada que empeny des de fora com si li anés la vida (que no t’hi va a tu?). Ja no hi falta ningú. Tots carregant el nostre propi temps, el nostre propi retard. Ben estrets, sostenim els minuts i hores de demora d’uns i altres. Ens empeny el cronòmetre del sou, però cadascú duu una percepció íntima sobre el seu temps. I sobre el vehicle que el transporta, apuntes.
Ara que sents un esbufec aliè al clatell, et repeteixes que per a una dona no és el mateix viatjar enllaunada amb transport públic. No, no i no. Gairebé 6 de cada 10 dones que el fan servir habitualment a l’àrea de Barcelona (un 57%) han patit assetjament sexual en els últims 2 anys, fins a un 92% en el cas de les usuàries de 16 a 29 anys. I amb bici? Segons un estudi elaborat pel Col·lectiu Punt 6, un 42% de les dones enquestades manifesten por d’assetjament viari o de violència viària, percentatge que es correspon exactament amb el de dones que manifesten haver viscut una situació d’assetjament verbal o físic de caràcter sexual o de gènere anant amb bici. Hauríem de planificar la mobilitat tenint molt presents aquestes dades i el menor ús que fan les dones del cotxe (26,7% vs. 32,6% a la Regió Metropolitana de Barcelona), penses, o el fet que, segons un estudi recent de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), la desigualtat en el repartiment de tasques de cura i familiars es reflecteix en diferències en la mobilitat: els homes ocupats fan més desplaçaments personals de caràcter opcional que les dones ocupades, les quals en fan de caràcter més ineludible o obligat.
Propera parada. Per fi. La teva. Puges les escales del metro fent saltirons. Camines esperitat cap a la parada de bus. T’emprenya que els altres no ho facin: els mires amb menyspreu. De vegades, te n’adones ara, et sents brut, programat per contemplar el temps com una successió de comptes enrere, dins i fora de la feina. Tens tantes coses a fer… No vols que la feina acabi reduint el teu ser, vols reivindicar la possibilitat, quedar amb els amics, llegir les darreres novetats literàries, esprémer el temps fins a l’última de les seves gotes. “Tu el que tens és FOMO: Fear of Missing Out. Por de perdre’t alguna cosa”, et va etzibar un dia la teva parella. Ho has recordat en baixar de l’autobús i esquivar de miracle un ciclista. Li dius el nom del porc, però no pots evitar reviure’t surfejant la ciutat camí de l’escola: series més feliç sobre pedals?
A l’àrea de Barcelona, un 92% de les usuàries de 16 a 29 anys han patit assetjament al transport públic alguna vegada
En algun lloc has llegit que, segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el 83% dels desplaçaments que fem els dies feiners dins i en connexió amb l’àrea metropolitana es podrien fer amb bicicleta, pel fet de tractar-se de trajectes de 0,5 a 10 km que suposarien un temps de desplaçament d’uns 45 minuts com a màxim. I també has llegit que hi ha un projecte anomenat Bicivia, que té per objectiu enxarxar tota l’àrea metropolitana amb 414 quilòmetres de carrils bici i per a vianants que connectaran 36 municipis, com Montcada i Reixac, Castelldefels, Sant Andreu de la Barca i la mateixa Barcelona. “Si tingués la feina a menys de 5 quilòmetres, la bici seria més ràpida que el cotxe dins la ciutat”, et dius. Però, encara que s’estan fent esforços en la mateixa direcció, saps prou bé que som lluny de les apostes que París, Milà o Bogotà han fet arran de la crisi del coronavirus, per no parlar d’Oslo i d’Amsterdam. O de Copenhaguen, on més del 50% dels veïns i veïnes es desplacen a la feina amb bici. “Tot s’hauria d’adaptar als vianants i als ciclistes, començant per les freqüències dels semàfors, i deixar de pensar en clau de cotxe”, et dius mentre t’empasses un altre núvol de fum.
Francament, tot et sembla fer volar coloms. Coloms. He, he. Tifarada a la sabata. Encara has de caminar un parell de minuts per arribar a l’oficina. “Afortunadament, Barcelona no és Londres ni París”, penses; “en una hora i mitja la podries travessar de punta a punta”. No diuen que el futur és “la ciutat dels 15 minuts“? Una ciutat on els serveis essencials (les escoles, els centres sanitaris, els comerços, les zones verdes, els espais de treball…) es trobin a un màxim de 15 minuts amb bici o a peu. Milloraria la sostenibilitat, el medi ambient, els vincles socials… i la salut mental, et repeteixes. Sentiries, potser, que ets dins del temps. No t’importaria, aleshores, perdre’n unes engrunes, perquè, a canvi, guanyaries tantes altres coses…
La bona pràctica
La ciutat i la metròpolis de Rennes (França) tenen una llarga trajectòria en l’aplicació de polítiques del temps. Per tal de descongestionar el trànsit i el transport públic, el 2011, la seva Oficina del Temps va proposar dessincronitzar els horaris de classe de la Universitat de Rennes, avançant un quart d’hora l’arribada de la meitat dels estudiants. Així, es va aconseguir disminuir un 17% la càrrega d’hora punta del metro.
* Aquest article apareix publicat originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
