Crític Cerca
Opinió
Antoni Rico i Garcia

Antoni Rico i Garcia

Historiador, professor i membre de l’USTEC

No obriu les escoles, per ara

Als bars, a les esglésies i als centres comercials es poden imposar mesures per aconseguir un cert distanciament físic entre les persones. A les escoles i als instituts, no.

19/05/2020 | 07:30

Foto: HAGERTY RYAN, USFWS

Els darrers dies s’ha anat construint des de l’esquerra un relat favorable a l’obertura de les escoles. La consigna, formulada de manera imperativa, és ambigua. Tant, que al mateix temps que ho reclama per a ara mateix, les propostes que fa per aconseguir-ho són de molt llarga durada. De Roger Palà a Ada Colau, passant per Jordi Muñoz, s’han llançat una sèrie d’idees en aquesta direcció. Anem a pams i vegem les possibilitats i febleses de la proposta. Vaja per davant que malgrat el to de resposta del text, la intenció és posar sobre la taula tots aquells elements que, en la necessitat d’obrir les escoles, no s’han tingut en compte. En el fons, mantenir i enriquir el diàleg iniciat.

Bars, esglésies, centres comercials… i les escoles no?

Correcte, les escoles no. De fet, van ser els primers llocs físics en tancar. Seguint la lògica del confinament, per al desconfinament haurien de ser els últims en obrir. Als bars, a les esglésies i als centres comercials es poden imposar mesures per aconseguir un cert distanciament físic entre les persones. A les escoles i als instituts, no. O bé, sí, però amb uns resultats esgarrifosos. Només cal veure l’exemple de l’Estat francès aquests dies. Actualment ens trobem davant d’unes ràtios a l’aula que sobrepassen, no només els mínims pedagògics acceptables, sinó també aquells que fan referència a una òptima activitat docent. Els centres escolars no han estat pensats per tenir 30 alumnes de mitjana per aula. I en la “normalitat”, aquí és on ens trobem. Sense tenir en compte la situació de barracons i patis ridículs que pateixen algunes escoles i instituts. En un bar o un centre comercial, si els obligues a tenir només un 50% del seu aforament, no passa res. Enteneu-me, evidentment que és un perjudici per al propietari i els beneficis del negoci, però a nivell social l’afectació no és col·lectiva, és individual. Podem fer el mateix amb les escoles? Deixem el 50% de l’alumnat a casa? El mateix Roger Palà que demana obrir les escoles qualifica aquesta mesura com a “despropòsit”. Totalment d’acord. Llavors, obrim o no?

Habilitar altres espais de la ciutat per a que tots els alumnes puguen anar a “l’escola” no és cap solució. Si més no, això no seria tornar a l’escola. Un dels arguments favorables a l’obertura és el paper igualador i socialitzador que fa l’escola. Els 15 alumnes de cada aula que, en lloc d’incorporar-se a la seua escola o institut, ho farien a una sala habilitada del centre cívic del seu barri, s’estarien igualant i socialitzant de la mateixa manera que els “elegits” per a tornar al centre ordinari? Crec que no. A les infraestructures, hem de sumar les relacions socials i afectives entre els alumnes. Com farem els grups, per ordre de llista? Per amistats i afinitats entre ells? Els professors farem de policies a partir d’ara també? De fet, ja ho fem. En el cas dels instituts som els encarregats que no fumen a l’hora del pati, per exemple. A partir d’ara també serem els encarregats de dir-los que no es facen un petó o una abraçada? Això és socialitzar-se?

Per què es volen obrir les escoles ?

En el fons, les dues grans preguntes són perquè volem obrir les escoles i quan ho podrem fer. Ara bé, per poder donar una resposta més o menys correcta, allunyada de l’idealisme que algunes reflexions traspuen, cal que partim de les condicions objectives i subjectives del problema. I el primer que hem de tenir en compte és que el “per què” és una pregunta polièdrica i multidireccional que es fa a partir de diferents casuístiques. Per una banda, la necessitat del sistema de reemprendre l’activitat productiva allà on la va deixar. Sense l’escola, el capitalisme no funciona. La incorporació als seus llocs de treball de milions de pares i mares exigeix tenir un lloc on deixar els nens. Si l’escola, més enllà de la docència i la transmissió de conceptes, és una eina de socialització de l’individu, s’hauria d’obrir quan complisca aquesta funció. Fer-ho abans és, per molt bones paraules que s’usen, passar al sistema educatiu una responsabilitat social que no li pertoca. Ja n’estem acostumats. El paper de ‘guarderia’ o ‘de pàrquing de nens’ és tot un clàssic de la percepció que determinats sectors polítics i socials tenen. Ara bé, em sorprèn que aquesta lògica vinga ara, de forma conscient o no, de l’esquerra. Potser el problema no és que la gent s’està reincorporant massa aviat als seus llocs de feina? Potser el problema no és que és més complex aconseguir que les empreses s’impliquen en el benestar dels seus treballadors i en conseqüència de la societat, que no trobar un lloc on deixar els nens per anar a treballar a jornada completa? Com sempre, el gran capital no amollarà el muscle, no participarà de la solució. En el curt termini, més que mirar cap a la Conselleria i el Ministeri d’Educació, caldria mirar cap als de Treball i Economia.

D’altra banda, el segon motiu per obrir les escoles és donar resposta a les famílies més vulnerables. Aquestes tenen una enorme dependència del sistema educatiu i assistencial. Això, però, no és obrir les escoles. Un altre cop, més que mirar cap a l’escola, ho hauríem de fer cap una altra banda. En aquest cas, serveis socials. En les properes setmanes, és més important contractar educadors i integradors socials que no pas professors i mestres. El curs acadèmic està acabat, no ens fem trampes al solitari. Però cal donar resposta a totes aquelles famílies que han vist com aquest final unilateral els ha afectat en els aspectes més bàsics. Cal que educadors i integradors visiten aquestes famílies i inicien un treball d’acompanyament, prenent nota de les seues necessitats i traslladant als òrgans polítics corresponents les mesures que caldria emprendre per tal que ningú es quede pel camí. I això no és feina d’un professor de socials de 4t d’ESO o d’un mestre de plàstica d’infantil. I és urgent. L’escola, en tot cas, com a coneixedora de la realitat de les famílies del seu centre, pot ajudar a l’acompanyament o assessorar des de les tutories i els equips pedagògics, però no pot convertir-se en l’eina que substituïsca els serveis socials.

“No és millor que els alumnes guarden en el seu imaginari individual i col·lectiu la imatge de l’escola tal i com era?”

Finalment, l’argument que els alumnes no han de perdre el contacte amb l’escola s’aguanta allò just i necessari. Des de les tutories hem anat fent seguiment dels alumnes. Des de mails a trucades telefòniques, passant per tutories per vídeo conferència. No és ni el format ni la manera de fer les coses en una situació de “normalitat”. Però és que no estem en una situació de “normalitat”. Ni ho estarem durant un temps si atenem al que diuen els epidemiòlegs i el personal sanitari. Tornar només uns dies, en grups petits i separats a l’aula, vigilats de forma anòmala durant l’hora del pati, és més beneficiós psicològicament per als nostres fills? Permeteu-me el dubte. No és millor que guarden en el seu imaginari individual i col·lectiu la imatge de l’escola tal i com era mentre fem tots els esforços perquè al setembre s’assemble al màxim? Soc pare i no veig el meu fill traumatitzat. Evidentment que cada realitat familiar és un món. Però, partint d’això, tornem a un dels arguments que han sobrevolat el text en diverses ocasions: no podem passar la responsabilitat a l’escola. I de fet, crec que el meu fill quedarà més afectat assistint a una escola amb la meitat dels seus companys i amics, tots amb mascareta i amb unes restriccions de contacte enorme, que fent-li entendre que, a poc a poc, anirem acabant el curs i que al setembre intentarem que tot torne a ser com abans. Sense generar gaire expectatives, evidentment.

Quan podrem obrir? Tres plans a curt, mitjà i llarg termini.

Sincerament no ho sé. La meua expectativa és el setembre. Caldrà marcar un full de ruta consensuat entre les institucions, els mestres i els professors que tinga l’aval de les autoritats sanitàries. I que siga realista. Parlar d’incorporar només el 50% dels alumnes de forma intermitent sense explicar com es farà aquest tipus de docència, és surrealista. No hi ha espais als nostres centres escolars per incorporar la totalitat de l’alumnat en aquestes condicions. Parlar de que haurem de fer ensenyament online sense posar les eines necessàries de formació per al professorat, tampoc és una bona solució. De moment, només hem anat cobrint l’expedient a corre cuita, llançant idees poc concretes. Compte, i segurament és lògic, perquè la situació li ha vingut sobrevinguda a tothom. Demanar obrir les escoles ara o abans que acabe el curs no ajuda a buscar les millors solucions als problemes que se’ns plantegen. Al contrari, ens posa més pressió. Què ens caldria fer i per quan?

Crec que caldria dissenyar un mínim de tres plans. Un a curt termini, un a mitjà i un a llarg. El pla a curt termini s’ha de centrar en dissenyar el final de curs 19/20. Abandonar la idea d’obrir els centres escolars i deixar de posar pressió a la comunitat educativa és el primer pas. Des dels centres ja fa dies que estem modificant el calendari de final de curs, la forma com avaluarem els alumnes i la manera com ens trobarem per tancar i dissenyar, amb la informació que tinguem, el curs vinent. En aquest context, obrir les escoles a la babalà és només afegir un problema més a la complexa gestió que hem hagut de fer els mestres, professors i direccions de les escoles. Ni ajudarà els alumnes a ressituar-se ni facilitarà la feina d’imaginar i projectar el curs vinent. Deixeu-nos tancar el que tenim obert.

El pla a mitjà termini s’ha de centrar en pensar i dissenyar com serà el curs vinent. Pensar-lo des de la normalitat que les autoritats sanitàries ens expliquen. I a partir d’aquesta normalitat, pensar les diferents variables. Llançar un “globus sonda” rere un altre no ajuda. Distorsiona, dificulta les possibilitats que l’horitzó del setembre ens determina. En el marc del disseny del curs vinent, caldrà pensar l’escola amb tots els seus alumnes, reduint les ràtios, analitzant la realitat de cada municipi i les possibilitats de desdoblar grups de classe, adaptar espais que no estaven destinats a l’escolarització, planificar una plantilla de mestres i professors capaç de cobrir aquesta nova demanda, pensar en com es farà l’ensenyament en cas d’un nou rebrot i confinament, quines eines tindrem disponibles per afrontar els principals problemes detectats durant aquestes setmanes, etc.

“Les eines telemàtiques només poden ser un suport més en el procés educatiu i en cap cas l’element per substituir l’educació presencial”

En definitiva, caldrà pensar i dissenyar un model educatiu de transició entre el món en què vivíem i el que sembla que està començant a sorgir. I en aquest pla serà important que, durant aquest estiu, el professorat tinguem al nostre abast la formació necessària en noves eines i tècniques pedagògiques. Finalment, el darrer pla ha de ser a un relatiu llarg termini. I no estic parlant de 10 anys, sinó d’un parell de cursos. És a dir, el temps en què es tarda en construir un centre escolar. Si com a societat tenim clar que l’educació és, junt amb la sanitat, un dels dos pilars fonamentals, cal construir més centres escolars. De fet, allò òptim seria doblar els que ja tenim. I doblar la plantilla. No deixen de ser dues de les grans demandes dels professionals de l’educació des de fa dècades. Potser ara se’ns escoltarà. Els experiments de l’educació telemàtica, d’incorporar només un 50% de forma intermitent… són això, experiments. La situació ens ha obligat a ensenyar i educar amb noves eines durant aquests mesos. Ara bé, aquestes només poden ser un suport més en el procés educatiu i en cap cas l’element que servirà per substituir l’educació presencial.

No dubte de la bona voluntat que hi ha al darrere de la demanda d’obrir les escoles ara. Crec, però, que s’han fet sense pensar gaire en les conseqüències. S’ha tingut més en compte les conseqüències de tenir-les tancades que no les derivades de la seua obertura. Si estan tancades no és per gust ni perquè al professorat ens agrade estar a casa treballant més hores de les que treballàvem abans. La situació d’emergència epidemiològica que hem viscut ha requerit mesures excepcionals. I caldrà portar-ne a terme més. Això sí, l’escola no pot tornar a ser un altre cop la institució on dipositem, com si fos el contenidor gris, tots aquells problemes derivats de les incompetències i insuficiències polítiques, econòmiques i socials. Si creiem en l’escola pública, estimem-la una mica més.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Principi de realitat', de Jordi Muñoz (L'Avenç), i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies