27/09/2024 | 06:00
El 10 de setembre passat, el Congrés dels Diputats va votar a favor d’una simbòlica proposició no de llei del Partit Popular (PP) que instava el Govern espanyol a reconèixer el líder opositor veneçolà, Edmundo González Urrutia, com a “president electe” de Veneçuela. En la intervenció de defensa de la proposició, Cayetana Álvarez de Toledo va interpel·lar l’esquerra: “Hi ha una esquerra bòrnia que només veu dictadures de dretes o que pensa que Maduro és un dictador però, almenys, és el nostre dictador. En blanquejar Maduro, s’embruta a si mateixa”. I instava l’esquerra a aprendre del president xilè, Gabriel Boric, que s’ha pronunciat en diverses ocasions denunciant el “règim de Maduro”, titllant-lo obertament de “dictadura” i posicionant-se del costat d’una esquerra “profundament democràtica que respecti els drets humans sense importar el color de qui els vulneri”.
Aquestes últimes paraules van ser parafrasejades per Álvarez de Toledo tractant d’avergonyir l’esquerra, portant-la a una suposada contradicció: si defenseu el Govern de Maduro, no podeu defensar els drets humans ni la democràcia. Encara més: ni tan sols us podeu dir d’esquerres perquè Maduro no ho és i, si ho és, segons aquest argument, taca l’esquerra. Aquesta lògica no només és defensada per la líder del sector més ultra del PP, sinó que és una idea que hem pogut llegir a altres referents intel·lectuals d’esquerres, tant a l’Estat com a l’Amèrica Llatina.
Malgrat que els opositors veneçolans representen els mateixos interessos de classe que el PP o Vox a l’Estat espanyol, o que Milei a l’Argentina, hi ha una esquerra que ha decidit confiar en la seva versió. Però convé fer una mica de memòria. L’oposició veneçolana ha donat en aquests 25 anys mostres de les seves pràctiques antidemocràtiques per treure el chavisme del poder: el lockout petrolier el 2001, el cop d’estat el 2002, les guarimbes el 2014 i el 2017, l’intent de magnicidi de Nicolás Maduro el 2018, l’autoproclamació de Guaidó i la instigació d’aixecament militar el 2019 o la invasió de mercenaris paramilitars el 2020, per posar-ne només alguns exemples.
No és un cas aïllat: a l’Amèrica Llatina hi ha antecedents històrics del modus operandi de les dretes quan els sectors populars voten “malament” per governs que els representen. Com ja va passar al Xile d’Allende, l’oposició veneçolana ha rebut finançament i suport dels Estats Units d’Amèrica (EUA) per a les seves accions. Gràcies a un periodisme que ha deixat de ser tal en la seva aproximació a la realitat veneçolana, l’oposició ha aconseguit posicionar com a única veritat la seva visió. El resultat? Avui tenim una opinió pública mundial convençuda que Veneçuela “és una dictadura”, i l’oposició, la seva víctima. No sorprèn, per tant, que en aquest context i malgrat aquests antecedents, hi hagi una esquerra que faci de corretja de transmissió d’aquest marc d’interpretació.
La difícil relació de l’esquerra amb la Revolució Bolivariana
La relació de la Revolució Bolivariana amb l’esquerra internacional no va ser fàcil des dels seus inicis. Una part d’ella no va donar-li suport ni entendre-la mai. L’origen militar de Chávez, els seus antecedents colpistes, l’ambigüitat ideològica o la seva aposta inicial per una “tercera via” generaven reticències. La Veneçuela chavista es veia com un experiment populista llatinoamericà, amb un líder cabdillista, lluny de la tradició de l’esquerra occidental. Progressivament, Chávez anirà seduint-la, però no serà fins al 2004 quan comenci a parlar de socialisme. El 2009 farà la proposta d’una Cinquena Internacional que mai no va prosperar.
De fet, el camí va aclarir-se a mesura que avançava la reacció contra el nou ordre polític i constitucional: l’horitzó d’un eclèctic socialisme del segle XXI, el lideratge en l’articulació d’una geopolítica contrahegemònica, destinar els ingressos petroliers a unes polítiques socials que rescabalessin la pobresa secular, la creació d’un marc legal revolucionari, o l’ampliació democràtica amb la proposta de construcció d’un Estat comunal on el poder es feia més horitzontal, van col·locar el chavisme a l’avantguarda de les lluites de l’esquerra llatinoamericanocaribenya. Els avenços, com tot procés revolucionari, s’han donat enmig de grans tensions internes entre sectors revolucionaris que aposten per reforçar la participació popular, i els reformistes o merament nacionalistes; units als xocs amb sectors d’una burocràcia, conservadora per naturalesa, que ni té voluntat real d’avançar en les transformacions socials ni d’autodissolució.
Certa esquerra denuncia la no fiabilitat de les eleccions passades i la repressió de Maduro a la dissidència
En la conjuntura actual, certa esquerra expressa el seu desencís, que no és nou, tot denunciant la no fiabilitat de les eleccions passades i la repressió creixent del Govern de Maduro a la dissidència. Però qui fa distincions entre Chávez i Maduro, basant-se en el que afirmen els mitjans o certs analistes, ha de saber que els mateixos arguments que avui es fan servir per qüestionar Maduro ja van ser usats en contra de Chávez. Les denúncies d’irregularitats electorals, de manca de democràcia, d’autoritarisme, de persecució política, les discrepàncies amb el Partit Comunista de Veneçuela o el no reconeixement de la institucionalitat veneçolana per part de la dreta no comencen amb Maduro.
Tampoc no és nou l’intent de la dreta de desacreditar la legalitat veneçolana recolzant-se en allò que diuen líders de l’esquerra que han renegat de la seva defensa, com és el cas de Boric. El mandatari xilè exemplifica aquella esquerra que aspira a ésser aplaudida pel mateix sistema que menysprea la seva ideologia, ignora la seva tradició de lluita i impedeix els seus projectes de transformació social. Una dreta que ja ha demostrat en el passat que està disposada a utilitzar qualsevol mitjà, incloent-hi la violència, per reprimir tota alternativa de transformació social.
Aquesta esquerra reivindica la figura màrtir d’Allende, però rebutja fer el paral·lelisme amb els atacs que rep Maduro
Aquesta esquerra sembla tenir por de parlar de la Veneçuela bolivariana des de paràmetres propis, reivindicant la seva aportació a la transformació política i social de tot un continent. S’escuda en les seves contradiccions per no prendre partit i no tacar-se. Pot situar-se en la tradició de defensa dels processos, reformistes o revolucionaris, frustrats en el passat pels EUA, però és incapaç de fer el mateix exercici quan els cops estan produint-se en temps real. Reivindica la figura màrtir d’Allende, però rebutja fer el paral·lelisme amb els atacs contra Chávez abans i ara contra Maduro. Una ofensiva que, cal emfatitzar, no és a uns lideratges, sinó a la lluita del poble que representen. No cal haver viscut a Veneçuela, però sí conèixer la història de l’Amèrica Llatina, per saber quin serà el destí del poble chavista i els seus intents de construir una societat alternativa una vegada la dreta torni al poder polític: el seu extermini per escarmentar el món.
La història ens ensenya que, quan la lluita de classes es torna aferrissada i el poder real demostra de tot el que és capaç, sempre hi ha una esquerra que s’enfoca més a les contradiccions dels processos de transformació que a la necessitat d’impulsar-los, fins al punt que acaben identificant-se amb els arguments de la part contrària que, cal recordar-ho, està conformada per l’imperialisme, pels poders fàctics i per la dreta mundial. Tant li fa que a Veneçuela no hi hagi socialisme: qualsevol lleu desafiament als poders hegemònics des de principis sobirans és suficient per provocar desestabilitzacions múltiples. Això passa al Sud Global però també al cor de la Unió Europea (UE), com demostra la Grècia de Tsipras. Posar-se a criticar qui es defensa en aquest context és típic d’una esquerra preocupada per una autocomplaent puresa ideològica en moments en què la urgència és denunciar els atacs a la sobirania i l’autodeterminació dels pobles.
El parany d’assumir el relat de la dreta en el cas de Veneçuela
L’esquerra no ha de ser el que la dreta vol, sinó ser fidel a ella mateixa, als seus referents ideològics i a les seves tradicions de lluita. Posar-se del costat de la ultradreta colpista llatinoamericana no es troba entre aquestes tradicions. Si és difícil defensar valors d’esquerres compartint el marc de les dretes sobre la immigració, també ho és fent anàlisis sobre Veneçuela que no es distingeixen de les de la dreta internacional.
L’esquerra ha de poder analitzar la realitat veneçolana sense caure en el discurs hegemònic
Des de l’esquerra s’hauria de poder analitzar la realitat veneçolana sense caure en el discurs hegemònic. Això no implica negar l’adopció de postures més pragmàtiques per part dels actuals dirigents de la Revolució, la relegació de l’horitzó i del discurs socialista, la cerca d’una identificació amb valors religiosos cristians —no sempre progressistes—, o la continuïtat de pràctiques de cleptocràcia, com s’ha demostrat en l’arrest per corrupció d’alguns funcionaris chavistes. Significa, senzillament, separar el gra de la palla i rebutjar els judicis categòrics que s’estableixen en els paràmetres en què la dreta, i el progressisme socialdemòcrata, volen plantejar el debat. L’aspiració de l’esquerra no ha estat mai tenir “els seus propis dictadors”, ni defensar la democràcia en abstracte, sinó emancipar-se col·lectivament superant el capitalisme i la democràcia liberal associada a ell.
Quan les denúncies sobre la corrupció, la vulneració dels drets humans o la manca de democràcia d’un estat es fan servir amb una selectivitat vergonyosa, és evident que la dreta ha aconseguit el seu propòsit. Si la vulneració de drets humans ha de ser denunciada, la faci qui la faci, hem de preguntar-nos per què les presumptes vulneracions dels drets humans que perpetra l’Estat veneçolà serveixen per decretar el seu caràcter dictatorial mentre similars —o més greus— vulneracions dels drets humans d’altres estats ni tan sols comporten el qüestionament de les seves institucions o govern quan són amics dels EUA o de la UE. Només aquesta pregunta permet entendre que el problema de la “comunitat internacional” amb Veneçuela no va de democràcia ni de vulneració dels drets humans, sinó de la seva instrumentalització per desacreditar qualsevol experiència d’autoafirmació sobirana des de l’Amèrica Llatina.
El paper de l’esquerra internacional no hauria de ser col·laborar en el tancament de qualsevol horitzó de possibilitat transformadora
Els mateixos EUA d’Abu Ghraib, de Guantánamo, el país que no té problemes a donar suport a dictadures petrolieres com la d’Aràbia Saudita, denuncien la vulneració dels drets humans dels veneçolans per part del seu Govern. Els mateixos EUA que no garanteixen una sanitat universal als seus ciutadans parlen de “crisi humanitària” a Veneçuela després d’imposar-li més de 900 mesures coercitives unilaterals per provocar l’ofegament de la seva economia i, amb aquesta, de la seva població. Per alliberar els veneçolans dels suposats crims de lesa humanitat que pateixen per part del seu Estat, es vulnera la legalitat internacional aplicant mesures que estan conceptualitzades com a armes de guerra, contràries al dret internacional i, per tant, il·legals i il·legítimes. Un autèntic despropòsit.
El paper de l’esquerra internacional
Equivocar-se analitzant els processos de transformació porta, sovint, a confondre’s d’enemic. L’esquerra internacional ha de reflexionar sobre si posar-se del costat de certs marcs d’anàlisi facilita la causa de la justícia social i la redistribució de la riquesa que diu que defensa. No sembla que sumar-se a l’estratègia interessada dels poders hegemònics de criminalització dels governs de l’esquerra llatinoamericana sigui la millor manera. El paper de l’esquerra internacional no hauria de ser col·laborar en el tancament de qualsevol horitzó de possibilitat transformadora, sinó ajudar a eixamplar-lo. Deslegitimar la institucionalitat veneçolana no va en un sentit democratitzador. Defendre la sobirania i la legalitat veneçolana, sí. De fet, ajuda l’esquerra crítica del país a lluitar per un major aprofundiment revolucionari en el marc del seu procés.
La millor manera d’acompanyar aquestes reivindicacions per part de l’esquerra forana seria fer, en primera instància, de dic de contenció als atacs que provenen del seu territori desarticulant la hipocresia dels que denuncien selectivament Veneçuela per justificar el seu intervencionisme colpista. Per fer-ho, no cal abraçar el Govern de Maduro, ni tan sols simpatitzar amb ell; només cal entendre com funciona la geopolítica i no perdre de vista que tot conflicte nacional està condicionat —i, molts cops, esperonat— pels interessos de les potències, més encara al Sud Global. L’anarquista Noam Chomsky és una bona mostra d’aquest internacionalisme que, abans de donar lliçons a d’altres, comença escombrant a casa seva. No és cinisme ni incapacitat de veure o denunciar les injustícies o incoherències internes; és fugir de les prioritats de denúncia parcials que imposen els poders hegemònics, tot jerarquitzant la gravetat de les vulneracions dels drets humans en funció de si qui les comet és el seu aliat geopolític.
La defensa del marc de possibilitat que permet l’emancipació dels pobles és una prioritat vital. Negar-la és adobar el terreny perquè l’esquerra mai no pugui governar amb la seva pròpia agenda. Això passa avui, com ahir, per donar suport a la Revolució Bolivariana i al dret del poble veneçolà a l’autodeterminació. Aquest poble ha elegit la seva direcció política. Maduro no ha d’agradar ni representar l’esquerra internacional; ha de representar els veneçolans i veneçolanes i respondre davant ells. Si hi ha una esquerra al país que considera que no la representa, ha de conformar una alternativa que obtingui el suport del poble que vol dirigir. Associar-se amb la dreta en aquesta tasca, o compartir discurs amb ella, li treu tota credibilitat davant l’esquerra mundial. La pugna interna s’ha de donar sota les coordenades del procés bolivarià, on el poble veneçolà ha de dirimir el xoc d’estratègies diferenciades. Si no es fa sota aquests paràmetres, seríem davant d’una reversió contrarevolucionària que no garantiria, tan sols, posicions més a l’esquerra de les que actualment té el Govern de Maduro.
El procés bolivarià té les seves arrels abans de Chávez i seguirà existint després de Maduro; el protagonista n’és el poble veneçolà silenciat
Un primer pas per ajudar des de fora seria fugir del simplisme i de l’unilateralisme amb què es presenta des dels mitjans hegemònics la realitat de Veneçuela, on només se senten veus opositores. El procés bolivarià té les seves arrels abans de Chávez i seguirà existint després de Maduro, perquè el seu protagonista és el silenciat poble veneçolà chavista. El seu legítim representant institucional avui és el Govern de Nicolás Maduro. Fins que no es demostri el suposat frau, va guanyar les eleccions del 28 de juliol passat. Si la no publicació de les dades desagregades per part de les autoritats electorals, com estableix la llei, no permet creure en la victòria de Maduro, unes actes parcials i no verificades en una pàgina web no oficial tampoc no demostren la victòria opositora. Si som davant d’una qüestió de credibilitat, per què l’esquerra hauria de confiar en una oposició que ha mentit des de l’inici de la Revolució Bolivariana?
Les interpretacions que volen presentar tot suport a la legitimitat del Govern veneçolà com un exercici de nostàlgia d’una esquerra conservadora, anquilosada, incapaç de fer cap crítica, solen enunciar-se per una esquerra que defuig el compromís polític amb els processos realment existents i les seves contradiccions. En contrast, l’internacionalisme de tradició socialista i marxista que practiquen forces polítiques revolucionàries a l’Amèrica Llatina o a l’Estat espanyol, il·lumina el camí. Reivindicar allò que podem aprendre d’aquests processos, donant suport als seus pobles i les seves dirigències en la lluita contra la ultradreta, en comptes de donar-los lliçons, seria un primer exercici d’humilitat necessari. Segurament molt més útil per ajudar en l’aprofundiment d’un procés revolucionari, encara viu al territori veneçolà, que decretar judicis morals i donar cartes de validació revolucionària, o simplement democràtica, des de la distància.
