11/09/2023 | 06:00
“Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”
Salvador Allende
Aquestes van ser les darreres paraules de Salvador Allende en la seva última comunicació a mig matí a través de Radio Magallanes en aquell llunyà i dolorós 11 de setembre de 1973. Els militars ja bombardejaven el Palau de La Moneda. Xile estava a punt d’entrar a la seva nit més fosca. Pocs minuts després, va ordenar a la seva gent que s’entreguessin, i, mentre sortien per la porta, es va sentir un tret sec, dur, trist. Era el silenci amarg de la derrota. Allende s’havia convertit en un símbol de la via democràtica cap al socialisme, i el seu exemple no es podia tolerar. La patronal va bloquejar l’economia; els mitjans de comunicació van crear un ambient de guerra civil, i l’Exèrcit xilè va fer la feina bruta. Tot això, amb el suport econòmic i logístic dels Estats Units de Nixon i de Kissinger.
L’11 de setembre de 1973 es va despertar gris i amb ganes de ploure a Santiago. Els rumors de cop d’estat eren cada vegada més forts. El clima del país s’havia tornat irrespirable. Una vaga de transportistes i diversos atemptats terroristes d’ultradreta havien bloquejat les carreteres, i deien que només quedava farina per fer pa per a dos o tres dies més. Els grans mitjans de comunicació, finançats per la CIA com es va saber després, només parlaven d’un país a la deriva, de la falta d’aliments i d’una suposada guerra civil. Els comunistes, el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) i altres grups d’esquerra volien prendre les armes per aturar el cop que tots imaginaven que arribaria.
Tanmateix, tal com s’explica amb tot luxe de detalls a la nova biografia Salvador Allende. Biografía política, semblanza humana (Capitán Swing, 2022), de Mario Amorós, el líder de la Unitat Popular va optar per una mena de punt intermedi: aquell mateix 11 de setembre tenia previst convocar un referèndum sobre el seu Govern i, tot i que es preveia que el perdria, seria una forma d’abandonar el poder evitant un enfrontament violent. Precisament Allende ho va comunicar al mateix Augusto Pinochet, a qui acabava de nomenar comandant en cap de l’Exèrcit només 18 dies abans. “Això seria una solució”, li va assegurar un cínic Pinochet. Els militars no van acceptar cap pròrroga, ni cap negociació: volien tot el poder per a ells i eliminar de soca-rel el que ells anomenaven “el càncer del comunisme”.
La CIA ho sabia tot. Hi ha missatges enviats des de l’ambaixada dels Estats Units a Santiago que informaven de com, quan i on començaria el cop militar dies abans que passés. Al març del 76, la periodista Oriana Fallaci va entrevistar William Colby, director de la CIA al setembre del 73, i li va preguntar pel cop contra Allende: “Estàvem en el nostre dret de donar suport als adversaris d’Allende, igual que a Europa ajudàvem els qui s’oposaven a l’avenç dels comunistes. La CIA ve fent això mateix des de fa 30 anys, i ho fa realment bé”, va respondre sense titubejos. Xile va ser, tal com denuncia ara Mario Amorós, un laboratori del que vindria després sobre les accions de sabotatge, militars, mediàtiques i econòmiques contra l’esquerra.
Melancolia d’esquerra
Pablo Neruda, el poeta xilè i candidat del Partit Comunista que havia donat suport a Allende, va morir aquell mateix setembre del 73, potser d’una malaltia, potser enverinat, segurament en una immensa pena. Víctor Jara, el cantautor xilè i activista d’esquerres, va ser assassinat pels milicos dies després del cop; diuen que li van tallar les mans perquè no tornés a tocar la guitarra, i que li van tallar la llengua perquè no tornés a cantar. Pinochet va vèncer, sí; tanmateix, no va aconseguir mai condemnar-los al silenci i l’oblit. El símbol d’Allende, els poemes de Neruda i les cançons de Víctor Jara, que van voler fer callar a cops, segueixen ben vives avui. Memòria, 5; silenci, 0.
Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.
Yo vendré del desierto calcinante
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanos que murieron antes.
Pablo Milanés
Més enllà de la nostàlgia, del record i del mite, a la nostra generació li toca repensar els debats d’una època que avui tornen a ser presents: les baralles a l’esquerra entre reformistes i maximalistes; l’auge del neofeixisme i la reacció conservadora quan hi ha tímids avenços socials, o el paper dels mitjans de comunicació i les seves guerres culturals contra els governs progressistes. Què podem aprendre, i què podem imitar, i què no caldria tornar a fer serien debats que l’esquerra actual hauria de tenir, i que no té: cal deixar de banda adamismes polítics, gairebé tot ja ha passat abans… i cal conèixer la història per actuar en el present. Encara avui l’esquerra pateix, i molt, la síndrome de les seves derrotes. Mentre les esquerres es barallen entre elles, la dreta (i la ultradreta) guanyen terreny entre les classes populars.
L’esquerra pateix la síndrome de les seves derrotes: mentre reformistes i radicals es barallen… la dreta avança
Hi ha un vell debat entre les esquerres del segle XX entre si, esquemàticament, era millor un Allende coherent i democràtic, però mort, o un Fidel, pragmàtic i autoritari, però viu. Allendes morts? O Castros, però vius? De fet, Castro i Allende van ser amics, van conversar molt de política: el xilè va defensar i visitar diversos cops la revolució cubana, i el barbut cubà sempre va rendir homenatge a Allende; fins i tot, va visitar la seva tomba a mitjan anys noranta. De fet, aquell 11 de setembre, a La Moneda, Allende sostenia un AK-47 que li havia regalat Fidel.
El filòsof marxista Carlos Fernández Liria defensa sempre que, en realitat, mai no hi ha hagut un debat entre la via al socialisme democràtica d’Allende o la via al socialisme autoritària i repressiva de Cuba… sinó que l’únic debat és entre un Allende mort o un Castro viu. “Les esquerres tenen dret a intentar guanyar les eleccions, però no a guanyar-les. Perquè aleshores es munta el santcrist i es posa fi a l’Estat de dret. El segle XX ha ensenyat als votants una cosa a sang i foc: es pot votar la dreta o l’esquerra que faci polítiques de dretes, però no pot guanyar mai una esquerra que faci polítiques d’esquerra. Les opcions reals mai no han estat entre escollir Allende o Castro: l’opció real ha estat entre un Allende mort i un Castro viu”, opina en un text a la web Marxismo Crítico. Quan l’esquerra ha tingut opcions de guanyar, com a la Itàlia del Partit Comunista o a l’Espanya de Podemos, o ha guanyat, com a la Nicaragua sandinista o a la Veneçuela d’Hugo Chávez, els suposats defensors de l’Estat de dret i de la democràcia han fet de tot, per terra, mar i aire, per impedir que governin: finançament de la CIA, atemptats terroristes, infiltracions policials, boicots empresarials, violència política, amenaces militars, manipulació mediàtica…
El Govern de la Unitat Popular va topar amb enemics poderosos, dins i fora del país, després d’aconseguir vèncer en les eleccions xilenes del setembre del 1970. Avui ho sabem tot gràcies als documents desclassificats de la CIA: els empresaris, la dreta política i una part de l’Exèrcit van conspirar des del primer dia per tirar endavant un cop d’estat amb el suport dels Estats Units de Nixon i de Kissinger. Cal saber qui i com es va oposar a la victòria democràtica d’Allende per entendre el que avui li pot passar, i li ha passat ja molts cops, a l’esquerra catalana o espanyola. “S’hi van oposar el Govern dels Estats Units i els generals que van trair la Constitució xilena; però també una trama civil, des del neofeixisme de grups com Patria y Libertad, fins a la dreta tradicional i les organitzacions empresarials, que van preparar les condicions socials i polítiques per a l’alçament militar”, conclou Amorós, que cita aquella crua reflexió de l’historiador Eric Hobsbawm: “En general, l’esquerra ha subestimat la por i l’odi de la dreta, la facilitat amb què els homes i les dones ben vestits troben el gust per la sang”.
Han matat sempre els que intentaven la via democràtica a l’Amèrica Llatina: Árbenz a Guatemala, Allende a Xile o la Unión Patriótica a Colòmbia. Van fer desaparèixer 30.000 militants d’esquerres a l’Argentina durant la dictadura entre el 1976 i el 1983. Van matar milers d’indígenes i de guerrillers a Guatemala, a El Salvador o a Nicaragua durant la dècada dels vuitanta. Stroessner, Pinochet o Duvalier van torturar i detenir milers de persones al Paraguai, a Xile o a Haití. La Comissió per la Veritat del Perú va admetre que entre el 1980 i l’any 2000 van morir 70.000 peruans durant la guerra contra Sendero Luminoso. Esmentava el filòsof Santiago Alba Rico tots aquests exemples per explicar allò de La pedagogía del millón de muertos: “La pedagogia del vot capitalista, amb els seus milions de morts, ha pretès que els llatinoamericans supervivents acudissin a les urnes, quan això se’ls ha permès, sota l’amenaça oligàrquica d’aquesta alternativa terrible: el vot o la vida”.
Reformisme o revolució? Un vell, i sovint fals, debat acompanya les esquerres, i el cas d’Allende no n’és l’excepció. La via al socialisme d’Allende va aconseguir imposar-se en les eleccions del 1970 després de quatre intents fallits d’arribar a la presidència. Allende ja havia estat ministre de Salut al Govern del Front Popular xilè als anys trenta, i va lluitar tota la seva vida per la unitat de les esquerres des del Partit Socialista. L’historiador Mario Amorós el defineix com un metge obsessionat per les desigualtats en salut i un marxista convençut, però que sempre va mantenir distàncies tant amb el Partit Comunista, d’obediència soviètica, com amb la via de la lluita armada.
En només tres anys al poder, el Govern de la Unitat Popular va recuperar per a la sobirania de Xile les grans mines de coure, va aprofundir en la reforma agrària contra el latifundi, va nacionalitzar una part de la banca i els grans monopolis industrials i tecnològics, sobretot els que estaven en mans d’empreses estrangeres com la nord-americana ITT, va fer profundes polítiques socials, des del repartiment diari de llet per a tots els nens fins a millores en l’àmbit de la salut i l’educació públiques, va promoure una nova obra cultural, amb l’Editora Nacional Quimantú com a símbol, i va afavorir la participació dels treballadors en la direcció econòmica del país i de grans empreses. Això, que es va produir en un clima de por i de pressions contínues per part de la patronal i dels militars xilens, seria reformista o seria radical?
L’escriptor xilè Roberto Bolaño feia una reflexió interessant sobre tot plegat en una entrevista abans de morir: “L’11 de setembre jo era jove i, com molts activistes d’esquerres, estàvem esperant que ens donessin armes per sortir a lluitar. Vaig sentir el discurs per ràdio, i poc o molt, venia a dir-nos que ens n’anéssim a casa, que havíem perdut, i que tornarien a obrir-se les grans alamedas. A mi en aquell moment em va semblar terrible. Una mena de traïció. Estàvem disposats a lluitar per ell, i ell ens abandonava. Però amb el temps vaig comprendre l’enorme gest d’Allende: ens va salvar d’una mort pràcticament segura, veient la fortalesa de l’Exèrcit i la repressió que vindria. Va acceptar morir ell, però per salvar-nos a nosaltres. Això el converteix en gegant”.
