Cerca
Opinió
Arantxa Tirado

Arantxa Tirado

Politòloga experta en Relacions Internacionals i Estudis Llatinoamericans

Seguretat i eleccions municipals: entre la instrumentalització i la realitat

L’esquerra no pot permetre que sigui la ultradreta qui marqui l’agenda política de quins són els problemes socials ni la manera d'abordar-los

11/04/2023 | 06:00

La Rambla de Barcelona, un vespre d'hivern / PAULA JAUME

Som a menys de dos mesos de les eleccions municipals, i les candidatures dels diferents partits van prenent posicions. A la realitat política catalana, Barcelona és, sens dubte, la plaça més cobejada per a totes les forces polítiques. Acabar amb l’alcaldia d’Ada Colau tindria, a més, impacte en la política estatal. Suposaria posar fi a un cicle de possibilitat de transformació que es va obrir amb les candidatures municipalistes el 2015 i que es va ampliar amb la creació d’una força estatal aliada disposada a disputar el lideratge de l’esquerra al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Podem.

Les forces de l’esquerra municipalista han tingut resultats dissímils aquests anys. Les expectatives inicials de transformació s’han moderat per uns resultats electorals que han anat decreixent, apuntant un cert reflux de l’entusiasme inicial. En el cas de Barcelona, ​​Ada Colau governa el segon mandat, iniciat el 2019, amb el PSC. Tot i el contrapès que significa la presència d’aquest partit a la gestió municipal, els últims anys, els diferents regidors de Barcelona en Comú al consistori i, sobretot, l’alcaldessa de Barcelona, ​​estan enfrontant una ofensiva judicial reiterada per impossibilitar les polítiques públiques que toquen interessos dels grans lobbies acostumats a manejar Barcelona com el seu mas. És el que Josep Maria Montaner ha qualificat de lawfare urbà.

Les claus que expliquen el descens dels suports a un projecte polític que connecta amb l’acció dels moviments socials són múltiples i, per descomptat, no es poden reduir a les accions externes dels qui sempre actuen, a cara descoberta o des de les ombres, per impedir els avenços socials. Aquest és un factor estructural que, sens dubte, s’ha exacerbat a la política no només de l’Estat, sinó també municipal, des que persones outsiders per al sistema es van proposar de disputar les institucions.

S’insinua que l’Ajuntament de Barcelona està en mans de qui no hauria d’estar, com si les institucions pertanyessin als qui sempre les han governat

El paper dels mitjans de comunicació ha estat també imprescindible per col·locar determinats temes a l’imaginari social, construint idees força que serveixen per defensar els interessos dels poderosos. Una de les principals ha estat presentar la ciutat de Barcelona com un lloc insegur i, a més, brut, des que governa Ada Colau. Això, malgrat que els delictes hagin baixat els últims anys en alguns districtes considerats “sensibles”, com Ciutat Vella, o que el consistori dediqui el 10% del pressupost municipal a la neteja, amb un pla específic des de l’octubre del 2021 anomenat “Cuidem Barcelona”, que intenta involucrar els veïns en les propostes de millora de la neteja als barris.

Tot i que el tema del civisme i de la seguretat ha estat al centre de la política municipal en altres mandats, ara s’hi afegeix la insinuació que l’Ajuntament està en mans de qui no hauria d’estar, difonent la idea que les institucions pertanyen als qui les han governat sempre. Segurament, tenir una alcaldessa que ve dels moviments socials ajuda a reforçar aquesta premissa entre persones que combinen, no sense una certa contradicció, un discurs de rebuig als polítics professionals i la molèstia quan persones que no són professionals de la política governen. Aquestes últimes són vistes amb prejudicis que van des d’acusacions d’inexperiència política fins a acusacions d’ineficiència en la gestió pública.

La inseguretat: del rum-rum a la campanya

Que la seguretat es col·loqui al centre de les campanyes polítiques no és res de nou. Que es tracti d’instrumentalitzar, tampoc. Apel·lar a la por sempre ha estat un element mobilitzador a la política, sobretot d’un tipus de política que busca jugar al terreny dels instints i de les emocions. Aquest és el terreny preferit per la ultradreta, ja que hi pot desplegar tota la bateria de mentides que no necessiten ser contrastades ni amb dades ni amb fets. La ultradreta apunta a un electorat no polititzat, que rebutja, de fet, la política i els polítics, siguin “professionals” o no. I sap que és molt més fàcil provocar aquest perfil de votants a través de consignes i de mitges veritats, que no pas convèncer-lo amb argumentacions elaborades.

Si les mentides o mitges veritats van de bracet d’una variable tan delicada com la seguretat, s’obté la combinació perfecta per apel·lar als instints més baixos. Afloren, doncs, les reaccions punitivistes que connecten amb passions humanes tan atàviques com la set de venjança i un concepte de justícia basada en l’ull per ull bíblic. El problema ve quan bona part de la població exigeix ​​respondre de manera desproporcionada a delictes —o suposats delictes— que, en bona mesura, estan sobredimensionats a l’agenda mediàtica, com és el de l’ocupació d’habitatges. Una situació que es dona davant la impotència de les institucions per desmuntar, de manera efectiva, notícies falses o prejudicis difícilment extirpables.

Assistim a la ‘securitització’ de l’agenda política, com passa amb el fenomen de la immigració, considerat una amenaça

En un panorama on la realitat creada pels mitjans té més pes que la realitat majoritària, defensar la veritat i anar contra el punitivisme generalitzat pot ser un suïcidi electoral. En aquest sentit, l’esquerra no pot ignorar problemàtiques socials com la delinqüència, ja que, més enllà de la sobredimensió mediàtica, també connecta amb problemes reals dels veïns i de les veïnes, però ho ha de fer amb un discurs propi, que no assumeixi acríticament el relat de la dreta sobre la inseguretat i la delinqüència.

Sens dubte, no és una tasca fàcil. Des de fa temps, assistim a una securitització de l’agenda política, sigui nacional o internacional. Això vol dir que temes que no necessàriament són un problema es presenten com un perill per a la seguretat que ha de ser tractat per les autoritats amb “mà dura”. La migració és potser l’exemple més paradigmàtic d’un fenomen que es presenta sota un prisma negatiu, ja que, des de la lògica securititzadora, es considera una amenaça, sigui a la convivència en un barri o a la suposada pau d’un Estat. S’estableix el fals binomi migració-inseguretat, que és explotat sense rubor per la dreta.

La complexitat a l’hora de desmuntar aquests discursos rau en el fet que no només la ultradreta o la dreta són responsables d’aquest procés de demonització de la migració que mina la sana convivència, sinó que una part del progressisme ha assumit un enfocament similar sobre el fenomen migratori. Amb això, aquesta pseudoesquerra ha reforçat els marcs d’anàlisi de l’extrema dreta, caient a les trampes discursives d’aquesta i cavant, alhora, la seva pròpia tomba ideològica i política.

Capgirar el concepte de seguretat

Un altre element que dificulta sortir de les lògiques securitàries és la dimensió subjectiva de la seguretat, que opera en el marc de les percepcions i que pot estar desvinculada de les experiències efectives de victimització, és a dir, dels diferents successos en què una persona ha estat víctima directa o indirecta d’algun fet delictiu. Així, en molts països de l’Amèrica Llatina es dona una dissociació de vegades molt acusada entre la dimensió subjectiva de la seguretat i la victimització, i es genera un clima d’inseguretat col·lectiva molt superior a la inseguretat efectiva.

Tornant a les nostres realitats, l’esquerra no pot permetre que sigui la ultradreta qui marqui l’agenda política de quins són els problemes socials ni la manera d’abordar-los. Però tampoc no es pot posar de perfil davant d’un tema altament delicat, amb independència de les causes, com és el de la seguretat, si molta gent ho viu amb angoixa als barris de classe obrera. Ignorar-lo i treure’l de l’agenda a la campanya electoral pot funcionar si es vol demostrar que no és un tema prioritari en la manera de concebre la política a l’esquerra, però deixa a la dreta i, sobretot, a la ultradreta, via lliure per posicionar-ne la lectura esbiaixada sobre aquesta problemàtica. Per tant, el repte per a la comunicació política passa per tractar-lo des d’altres premisses ideològiques sense sumar-se als discursos alarmistes de la dreta i sense comprar els seus marcs d’anàlisi qüestionables, com ja estan fent encertadament algunes candidatures d’esquerres en aquestes eleccions. La clau és aconseguir capgirar el concepte de seguretat i desarmar, així, els discursos de la ultradreta.

Parlar d’inseguretat hauria de consistir a denunciar les condicions estructurals que fan que els ciutadans no puguin viure tranquils

En un sistema capitalista que fa viure els ciutadans al caire d’un precipici vital, on les crisis econòmiques són una constant que impacta en les vides de les persones empobrint-les cada dia més, on la cerca del lucre desmesurat per part del capital està expulsant els ciutadans dels seus barris a través de lloguers impossibles, i on néixer en un altre barri d’una ciutat com Barcelona pot suposar una diferència en l’esperança de vida de més de cinc anys, parlar d’inseguretat hauria de consistir a denunciar les condicions estructurals que provoquen que els ciutadans no puguin viure tranquils.

Viure amb por de ser desnonat, que et facin fora de la feina, de no poder pagar les factures, que no t’arribin els diners per alimentar els teus fills per culpa de la inflació galopant o de passar una vellesa sense dents perquè no et pots pagar un tractament odontològic són experiències altament traumàtiques que moltes persones experimenten cada dia. Totes provoquen una autèntica inseguretat i poden portar, alguns, a situacions extremes que, de vegades, acaben afectant la inseguretat d’altres veïns. Perquè, com deia una pintada en un dels molts barris obrers de Barcelona: “900 euros de lloguer i 900 euros de sou és violència”. Doncs bé, denunciem l’autèntica violència estructural d’aquest sistema. Potser amb això no solucionarem, en un primer moment, altres violències existents, però segurament aconseguirem canviar el focus de com abordar la situació abans que els qui gaudeixen llançant gasolina vinguin a avivar el foc.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies