I al bell mig, l’esperança

Fa uns mesos, en Sergi Picazo ens deia que davant la societat multicultural “pots plorar (com fa l’extrema dreta) o pots lluitar”. Aquest text, amb més preguntes que respostes, proposa que aterrem aquesta lluita, que parlem de com fer-ho i abandonem retòriques caduques com el suat “volem acollir” o utilitaristes, com el “necessitem mà d’obra estrangera”, que no ens porten enlloc perquè perpetuen la mateixa jerarquia racial de la selva i el jardí d’en Borrell que cal trencar.

Tres de cada quatre catalans tenen orígens estrangers, segons el Centre d’Estudis Demogràfics. Els migrants i descendents de migrants som el 75% de la població catalana. De fet, el 42% de les persones de 20 a 39 anys és estranger, és a dir, una gran part de la població activa ho és. Seguir parlant d’acollida en aquest context equival, de facto, a parlar d’exclusió nacional. Allò de què hauríem de parlar és de ciutadania, de subjectes polítics, de pertinença, de convivència multiètnica, multicultural o, fins i tot, plurinacional.

A banda de resoldre qüestions materials derivades de viure en l’apartheid ciutadà que representa la Llei d’estrangeria i l’evident divisió etnicoracial del treball que aboca les migrants no blanques a les feines més precàries, hem de parar atenció al fet que, per a la majoria de les persones amb ascendència migrant (diàspores d’altres llocs, inclús si són administrativament ciutadanes), la qüestió de la pertinença nacional és molt personal i la integració pot resultar una experiència esgotadora perquè exigeix esforços constants de mutilació cultural per encaixar en les expectatives prefabricades —i alhora indefinides i infinites— del que és o no és ser català. 

Tal com explica el sociòleg Edmundo Sepa al seu brillant ¿Convergente, conveniente o intruso? (Wanafrica, 2017), “el procés d’integració porta implícit un període de tutela per a la persona immigrada, la durada i la fi de la qual no coneix ningú i durant la qual la persona immersa se situa en un pla (perpetu) d’inferioritat respecte de les que ja es consideren integrades, que no són altres que les autòctones més uns quants casos d’origen estranger” (els anomenats “bons migrants”).

La pertinença a la catalanitat que resava el president Pujol (“és català qui viu i treballa a Catalunya”) era i és mentida

Per això, des del moviment antiracista i anticolonial diem que “no volem integració, volem reparació”. Perquè el procés d’integració, sota qualsevol bandera, comporta violència colonial i, a Catalunya, la lògica d’integració en defensa d’una nació minoritzada resulta a normalitzar cada cop més actituds essencialistes que repliquen les de l’imperi espanyol. Clarament, aquest no és el camí. No volem integració, volem reconeixement, respecte, dignitat i aliances polítiques.

És cabdal contemplar la diferència historicoracial entre les onades migratòries de l’Estat espanyol i les del Sud global per encarar el passat, el present i el futur. És necessari entendre que algunes som aquí per imperatiu històric, fruit dels lligams colonials de Catalunya amb Àfrica, el Carib i l’Amèrica del Sud. Mantenir viva la nostra herència cultural forma part de la lluita dels nostres pobles originaris, dels quals som diàspora. És la nostra pròpia resistència a l’imperi espanyol. Això és una possible aliança, no una amenaça.

El supòsit “és català qui viu i treballa a Catalunya” va ser la il·lusió inculcada als nostres pares nouvinguts fa dècades com a esperança de futur per a nosaltres. Creien ingènuament que, amb “l’ascensor social”, nosaltres sí que hi podríem pertànyer. Però el cert és que els nostres cossos no blancs, racialitzats, perseguits constantment per la policia i observats amb sospita permanent a tot arreu (a l’escola, a cal metge, al carrer…) fa més de 40 anys que comproven que aquesta pertinença a la catalanitat que resava el president Pujol era i és mentida. Tot depenia i depèn sempre del grau d’assimilació, que mai no és prou. Som les catalanes mai prou catalanes, als ulls dels catalans, perquè el nostre aspecte no és català.

No és res d’especial, però. En moments de crisi global com el que vivim, la tendència social és replegar-se al conservadorisme identitari, recelar de la diferència i deixar-se dominar per la por de perdre el poc que es té, o pitjor, del fet que s’ho emporti “el diferent”. O dit d’una altra manera: quan el poder sent amenaçada la seva hegemonia, treu a passejar el feixisme. Catalunya, com a nació europea, no n’és una excepció. 

No defensis la policia quan expulsa ‘manters’ i després et queixis que fa el mateix amb els ‘puigdemonters’ al Parlament

Per sumar forces davant un enemic comú (com podria ser, per exemple, l’Estat espanyol), cal no replicar sinó confrontar les polítiques que imiten les formes opressives de l’Estat amb les quals han de ser companyes de lluita. És a dir, no defensis la policia quan expulsa manters de l’espai públic i després et queixis que fan el mateix amb els puigdemonters al Parlament. Perquè (espòiler) la policia està al servei de l’ordre de l’Estat, no al servei de les persones. I cal aclarir que un manter és també una persona, perquè algú sembla tenir dubtes.

Si lluitem per un canvi de paradigma, un horitzó diferent, cal fer servir estratègies diferents en clau de responsabilitat política compartida. Si totes lluitem contra l’Estat espanyol i les seves opressions històriques i sistemàtiques, el que cal és trobar-nos al bell mig per imaginar i defensar juntes un futur digne per a totes, sense exigir subordinacions identitàries. El PSAN provisional ho tenia molt clar ja el 1977: “Contra la simple integració dels immigrats postulada per la burgesia o el paternalisme culturalista dels sectors reformistes, cal potenciar la solidaritat activa al si de la classe obrera i les classes populars, entre naturals i immigrats pels objectius comuns”. Desfer-se de l’opressió de l’Estat espanyol per a l’alliberament de classe sembla un objectiu bastant compartit, no?

Reimaginar la ciutadania 

L’any 2015, l’Institut Universitari Europeu va impulsar a Itàlia la trobada “Reimaginar la ciutadania”, en la qual es va debatre profundament sobre la identitat nacional, en el marc de la reforma de la Llei de ciutadania italiana d’aleshores. A la trobada, hi van tenir un pes important les veus de les descendents d’excolònies italianes a Somàlia, ciutadanes italianes Negres que només pel fet d’existir ja desafien les idees d’una identitat nacional homogènia a la metròpoli colonial. La proposta de les afroitalianes és imaginar la ciutadania des de les interseccions, des de les zones de trobada, treballar des del bell mig com a espai de possibilitat. En paraules de Kaha Mohamed Aden, “a través d’una gran força de voluntat i del treball de l’escolta recíproca, hem de construir una nova classe de ciutadania. Però, primer, hem de comprendre que en realitat no la tenim i que realment la desitgem […], comprendre com imaginar el futur que necessitem per a una existència que vagi més enllà de la racialització, la colonització i el nativisme”.

I a Catalunya, com podria ser aquesta nova ciutadania? El model ciutadà de dreta i d’extrema dreta ja sabem com és: una còpia d’Espanya en el sentit més ampli, però amb bandera catalana. D’acord, tot vist, no ens interessa replicar estats opressors, gràcies, continuem.

En les propostes polítiques d’esquerres, més enllà de l’abolició de la Llei d’estrangeria o les demandes de regularització utilitarista, no es menciona mai la identitat etnicoracial de la població. Per tant, en aquest exercici de negacionisme racial típic de l’esquerra, no s’aborda com les dinàmiques de supremacisme blanc ordenen la nostra societat. No només en la divisió del treball, sinó també en la dependència de l’espoli de recursos del Sud global o en les polítiques públiques que condicionen l’accés i el gaudi de la població racialitzada i migrant a l’habitatge, la sanitat, l’educació, l’espai públic, la política i la cultura. És d’això que ens volem alliberar. Per això pot ser útil la independència: per la possibilitat de vides dignes per a totes. 

Però si no es parla de les condicions per esdevenir ciutadana de la futura República (per sang, per naixement, per voluntat?), ni s’aborda de quina manera s’establirà un nou país a Europa que deixi de sustentar-se en l’espoli de recursos a altres territoris (principal causa dels desplaçaments migratoris forçats), a qui hem d’entendre que es dirigeix la proposta?

El 2017, les esquerres no van ser capaces de respondre a la solidaritat de classe i trencar el pacte racial

Una expressió d’aquesta greu mancança de perspectiva antiracista en el projecte independentista va ser a la tardor de 2017, quan milers de persones migrants i racialitzades vam sortir també a defensar les urnes amb l’esperança d’un futur millor en forma de república, perquè enteníem que els nostres drets tampoc no caben a la Constitució i l’embat contra l’Estat significava un embat per aconseguir l’alliberament de totes.

En aquell moment, les esquerres no van ser capaces de respondre a la solidaritat de classe i trencar el pacte racial al qual com a europees són addictes. Van prioritzar l’aliança nacional identitària amb la burgesia a l’aliança nacional de classe amb les treballadores migrants i racialitzades. Per exemple, a les lleis de desconnexió no apareixia cap referència a la situació administrativa de les persones residents, fet que al moviment antiracista es recorda com a traïció de classe, perquè abolir l’apartheid de ciutadania, conjuntament amb l’espoli colonial, és el principal motiu de confrontació amb l’Estat espanyol. En aquell moment, una gran part de la classe treballadora migrant va entendre que la República no era de i per a totes.

L’1 d’octubre vam ser fugaçment un poble, però quasi al mateix temps la nació catalana va quedar definida per la traïció de classe de les esquerres.

Fa uns dies, Vicenç Altaió comentava en una entrevista que “la suma de les minories acaba donant cohesió nacional, perquè creem un subjecte col·lectiu, que no és un, sinó molts”, i, en llegir-ho, vaig recordar “la sola instauració d’un estat no és suficient per crear una nació”, de Hobsbawm, i “els subjectes polítics es construeixen a les lluites”, de Nuria Alabao. En vista de tot plegat i pels volts de la Diada nacional, em pregunto i us pregunto: qui és el subjecte polític de la lluita independentista? Qui és el subjecte polític de la nació catalana? Per a qui és l’alliberament nacional que promet la independència?

Trencar el pacte racial, reparar la traïció de classe i definir la ciutadania és clau per al projecte de futura República. Sobretot veient la composició actual de la societat catalana, una societat europea construïda sobre els abusos colonials rebuts i exercits, on la pertinença nacional ja no és d’adscripció automàtica per a les persones sense quatre mil cognoms catalans, sinó un procés més aviat personal ple de matisos històrics, emocionals i materials. Pot aquesta societat esdevenir nació? Quins punts en comú ho farien possible?

Projectar un nou estat europeu al segle XXI implica qüestionar l’estat nació com a concepte mateix. Si la República és l’horitzó d’alliberament per al poble català (que ho és), qui és el poble català? Qui hi pot pertànyer i qui no? Què té la República per oferir a la seva futura ciutadania, més enllà d’un reclam històric que ja no diu res a una majoria social plena de minories diaspòriques afectades materialment per la situació de subordinació a l’Estat, a la Unió Europea i al capitalisme racial? Estem realment disposades a trencar-ho tot per alliberar-nos totes?

Potser (potser!) l’esperança d’alliberament per a les classes populars catalanes es troba al bell mig, a l’espai de possibilitat on s’encreuen els camins de totes les nostres lluites…