20/11/2023 | 06:00
Catalunya ha viscut un cicle polític que ha fet trontollar les estructures de l’Estat com no havia succeït des de la restauració borbònica del 1978. L’Estat i la voluntat d’una part molt substancial de la població del nostre país han topat com mai d’ençà de l’establiment de la monarquia espanyola ara fa més de 40 anys. Aquesta majoria política i social s’ha articulat de forma clara a través dels partits polítics independentistes i d’un teixit social independentista immens i estès arreu del territori. Ara, sis anys i escaig després d’aquell 1 d’octubre del 2017, és evident que a aquella majoria democràtica li va mancar força davant d’un Estat que no va dubtar un segon a fer servir tota la seva.
A aquella data la va seguir una altra d’important per a la nostra història. Fou el 3 d’octubre amb la convocatòria d’una vaga general, per part dels sindicats CGT, CNT, COS, IAC i la Intersindical-CSC, i l’absència dels dos àmpliament majoritaris al Principat, CCOO i la UGT. Una mobilització que va aturar per complet el país i va llançar un missatge clar a l’Estat, un missatge que el rei Felip VI va entendre perfectament i al qual va respondre aquella mateixa nit.
Curiosament, una aturada en contra dels posicionaments de la majoria sindical existent a Catalunya aleshores. La vaga del 8 de novembre, convocada en solitari per la Intersindical-CSC i amb el suport de molts altres actors, de resposta pels empresonaments dels dirigents de formacions polítiques i socials de l’independentisme, tampoc no es va quedar curta. Dues dates importants d’aquella tardor del 2017.
Malgrat les vagues generals exitoses del 2017, els sindicats han estat els grans oblidats per l’independentisme
I, malgrat aquesta demostració de força, també en el camp de treball, i la visibilització de les possibilitats de ruptura i transformació de les organitzacions de treballadores i treballadors, els sindicats han estat els grans oblidats per l’independentisme. Alguna cosa no quadra, i creiem important plantejar aquesta discussió cabdal per al futur tant de les reivindicacions laborals i socials com del mateix moviment d’alliberament nacional; convé iniciar el debat públic que permeti trencar la dinàmica instal·lada a Catalunya des de la Transició.
Abans d’entrar al detall, una prèvia: Salvador Seguí deia el 1916, en un discurs al cine Picarol: “És una desgràcia i una profunda pena per als treballadors —i per a nosaltres més que no per a ningú— que, en ple segle XX, hàgim de recórrer les ciutats i els pobles d’Espanya, aconsellant als obrers perquè s’afiliïn als sindicats”. Segons el Noi del Sucre, aquesta organització “és l’única arma de què disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per preparar una societat més justa i equitativa per a tots”. Estem, doncs, convençuts de la necessitat de sindicació, de la capacitat i la força de les organitzacions obreres i, pel que fa a l’alliberament nacional, de l’eina de primer ordre que representen per fer això que hom ha anomenat “eixamplar la base”.
On som?
En les últimes dècades ens trobem enmig d’una dinàmica duríssima d’ofensiva neoliberal, en un context en què les organitzacions de treballadors han perdut pes dins de la societat i poder de negociació de les condicions de vida de la gent, sotmeses també a una campanya sostinguda i continuada de desprestigi i d’invisibilització en què, sovint, les grans centrals sindicals també hi han contribuït.
Malgrat tot, en alguns llocs la dinàmica de lluita als centres de treball no només no ha retrocedit, sinó que ha augmentat. Són les nacions sense estat del nostre entorn on els treballadors i treballadores han aconseguit organitzar-se independentment de les grans centrals sindicals estatals, i on, a més a més, han aconseguit articular dinàmiques de lluita molt més potents que les dels sindicats majoritaris en l’àmbit estatal.
No és casualitat que Euskal Herria concentri una ràtio de vagues altíssima amb relació a les vagues que es produeixen a la resta de l’Estat, amb dos sindicats, ELA-STV i LAB, que representen el 40% i el 20% dels treballadors assalariats i que despleguen una estratègia de resolució de conflictes radicalment diferent de la de CCOO i la UGT. Com a exemple, i com recordaven a El Salto el 2021 hi va haver 606 vagues a l’Estat l’any passat, segons les dades del Ministeri de Treball. El 47% es van convocar a la Comunitat Autònoma Basca (224) i a Navarra (59). Junts, aquests dos territoris gairebé no arriben a sumar 2,8 milions d’habitants. Representen el 6% de la població total de l’Estat.
I tampoc no és casualitat que la CIG, el primer sindicat gallec, amb 76.801 afiliats, 4.767 delegats i el 30% de representació el 2021, sigui present encapçalant la immensa majoria de lluites en contra de la precarietat al seu país. L’independentisme d’esquerres d’aquestes nacions ha fet els deures, i no els ha fet ara, sinó que ja ho va fer unes quantes dècades enrere. Avui en veuen els fruits.
En aquests països, tenir centrals sindicals independentistes i de classe, unir la causa nacional amb la social també als centres de treball, ha servit per lluitar contra la precarietat, contra les deslocalitzacions i per augmentar, en definitiva, el poder de la majoria social treballadora dels països respectius. Perquè el motor d’aquelles nacions han estat i són, els centenars de milers de treballadors que senten el seu país i volen lluitar, a la vegada, per millorar les seves condicions de vida. Lluitar per la millora del conveni laboral d’un determinat sector des d’una perspectiva independentista no els ha fet pitjors, ni menys solidaris.
Aquí trobem una primera resposta a la pregunta d’aquest apartat: l’independentisme, en conjunt, no ha fet una reflexió seriosa i conjunta sobre la qüestió laboral. És veritat que va haver-hi alguns intents durant la Transició, però aleshores les organitzacions a l’esquerra del sistema i amb una posició favorable a l’alliberament nacional no van tenir la força suficient per imposar-se o per obrir una escletxa en el marc que van dibuixar les esquerres sucursalistes (el PSUC i el PSC).
En els moments més crítics del procés independentista, els grans sindicats han anat de bracet de les grans patronals i dels grans partits estatals
Aquestes dues opcions polítiques van tenir molt clar que calia evitar que a Catalunya es dibuixés una majoria sindical, més a l’esquerra i nacionalment autocentrada. L’estabilitat de l’Estat no es podia permetre una majoria sindical diferent de la que es va dibuixar en els orígens del règim del 78. Catalunya i els Països Catalans són estratègics per a l’estabilitat de la nova democràcia postfranquista. S’ha fet evident també en els moments més crítics del procés independentista: els grans sindicats de Catalunya han anat de bracet de les grans patronals i dels grans partits estatals. I, mentre això passava, les organitzacions, polítiques i socials, que treballen per la independència no han estat capaces de reforçar cap alternativa, ni tan sols de cridar a l’afiliació sindical a les seves i els seus membres, i han deixat camp obert al creixement dels dos sindicats de matriu estatal.
En el moment actual, en què toca obrir nous horitzons i replantejar-se línies de treball, pensem que convé encetar un meló que sembla que a vegades resulta incòmode: el de l’aposta sindical dels i les que treballem per l’alliberament nacional i la justícia social, un debat que tenim l’obligació de no defugir si volem avançar i que no es pot fer només en l’àmbit estrictament sindical si volem que tingui una transcendència real i acabi capgirant les majories actuals. Cal la implicació de molta gent, d’aquell teixit social independentista immens que dèiem al principi, si volem transformar un panorama sindical actualment desolador en termes socials i nacionals.
Sense entrar a fer una anàlisi històrica exhaustiva, trobem diversos elements que ens poden permetre entendre el perquè d’aquesta situació d’avui en dia: l’omnipresència a l’oposició antifranquista del PSUC, la seva aposta per CCOO, la fragmentació del moviment independentista i la implosió de la CNT a finals dels setanta, creiem que hi tindrien quelcom a veure. Tampoc no és menor el pes del PSOE en la construcció de l’altre gran sindicat ara com ara a Catalunya, la UGT. Aquests dos partits, el PSOE, d’una banda, i el PSUC i el seu món, de l’altra, han representat, durant la Catalunya del pujolisme, la major part de l’esquerra organitzada. Aquests dos partits, doncs, són elements centrals per entendre la situació privilegiada d’aquestes dues centrals sindicals, una situació que no es pot comparar amb la que trobem a les nacions sense estat abans esmentades.
Cap a on anar?
Deia un eslògan de fa uns anys que calia posar la vida de la gent al centre del debat. Aquest eslògan, efectiu com la majoria d’eslògans, però simplificador a la vegada, s’oblidava d’un element central que determina la vida de la gent: les seves condicions de vida, les de la gent, venen determinades per les seves condicions de treball. Si aquesta persona té una feina esgotadora, necessita tres hores per desplaçar-se o cobra amb prou feines el salari mínim interprofessional (SMI) que ara diu que volen tornar a apujar-nos. Doncs, agafant aquest eslògan, pensem que cal posar el treball al centre de l’equació política de l’independentisme. Cal que l’independentisme, com a mínim aquell que es reivindica d’esquerres, assumeixi la centralitat del treball i la incorpori en la seva agenda política, tal com fan els partits d’esquerres i independentistes de les nacions sense estat.
Cal començar a posar en qüestió el model econòmic que l’autonomisme pujolista, l’estat espanyol i la UE ens han reservat
Un cop les esquerres entenguin la importància de l’economia en l’agenda política (les dretes ho tenen claríssim), convindria, a casa nostra, començar a posar en qüestió el model econòmic que l’autonomisme pujolista, l’estat espanyol i la UE ens han reservat a les catalanes i catalans: els Països Catalans s’han de convertir en un gran balneari d’Europa, un lloc on, com diu en Miquel Puig, hem de patir els salaris de la ira per poder sobreviure. Qüestionar aquest model econòmic, de desindustrialització i terciarització de l’economia és quelcom d’urgent, i l’únic sector polític en disposició de fer-ho és l’independentisme no lligat als interessos de l’oligarquia, i aquí és on entra el sentit d’un sindicalisme vinculat a la nostra terra. Catalunya ha perdut 3 punts del PIB industrial en els últims 15 anys, mentre que el País Basc n’ha augmentat 2 punts. Això no és només perquè tenen una burgesia endreçada i efectiva, sinó perquè també han tingut els treballadors alineats en funció dels seus interessos, de classe i nacionals, i s’han sabut reivindicar mentre aquí no paraven de tancar fàbriques i obrir cafeteries que et serveixen un brunch.
A banda d’aquestes dues qüestions convindria, també, començar a pensar que no es podran nacionalitzar els sindicats estatals, encara que siguin majoritaris a Catalunya i se’ls entregui en safata, una legislatura rere una altra legislatura, la conselleria de Treball de la Generalitat. És important entendre que aquestes grans centrals sindicals estatals són una de les potes més importants perquè el règim del 78 funcioni, també a casa nostra. Si volem superar aquest règim, necessitem superar els seus esquemes sindicals i la seva visió del mateix sindicalisme d’acompanyament, una visió que ha afeblit enormement la capacitat de lluitar dels treballadors del nostre país. Construir un model sindical alternatiu, diferent del que han construït les centrals sindicals majoritàries i favorables al règim, és no només una urgència nacional, sinó, sobretot, una urgència en termes de classe. L’empobriment reiterat, la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, prové d’una enorme tempesta de fons, la tempesta neoliberal. Però aquí no hem tingut ni un trist paraigua per aturar l’aigua, mentre que les nacions sense estat, a la vegada que construïen país construint els seus propis sistemes sindicals, també construïen una eina per barrar el pas al neoliberalisme o, si més no, dificultar-li l’avenç.
Cal apostar per un sindicalisme de combat, de contestació, amb voluntat de canvi de model social i compromís nacional
Cal aprendre, doncs, dels errors. La vaga del 3 d’octubre va demostrar la necessitat d’un sindicalisme que respongui als interessos del nostre país. La crisi que ens tenalla, la destrucció dels llocs de treball, la retallada constant dels nostres drets laborals, socials i col·lectius, la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, els ERO i els acomiadaments fan necessari apostar per un sindicat que aposti per un sindicalisme de combat, de contestació, amb voluntat de canvi de model social i compromís nacional.
No obrir el debat sobre el model sindical, no apostar per armar poderoses organitzacions obreres amb sentit de classe i compromís nacional, és perpetuar el model majoritari existent. Un sindicalisme sistèmic, de gestió, que és incapaç d’aturar les retallades constants en els drets laborals i en les condicions de vida de les treballadores i treballadors del nostre país i que en supedita qualsevol proposta o acció a una matriu estatal, unes matrius estatals que porten més de 40 apuntalant aquest estat del qual l’independentisme vol marxar.
Hi insistim: no iniciar aquesta discussió sota un principi de realitat, mesurant forces i possibilitats, amb la voluntat de nodrir un model sindical de contrapoder, un sindicalisme fort i compromès en un doble repte estratègic social i nacional, fa un mal servei en l’avenç social i nacional del nostre país. No moure’s per no confrontar consolida el règim del 78 i dificulta el nostre progrés social i en tenalla el nacional.
* Pau Juvillà Ballester (Lleida, 1973) és exdiputat de la CUP-NCG per Ponent, Pirineus i Aran, ha estat delegat sindical de la CGT, membre del seu secretariat permanent i regidor de la Crida per Lleida – CUP i també ha format part, en diverses èpoques, del Secretariat Nacional de la CUP.
* Marc Sallas (Badalona, 1982) va ser membre del Secretariat Nacional de la CUP des del 2007 fins al 2015. Treballador de la Generalitat de Catalunya i, actualment, fa tasques a la Intersindical-CSC.
