Crític Cerca
Ateneu Crític

Cinc apunts per entendre Salvador Seguí, cent anys després

Experts en la figura del líder anarcosindicalista assassinat el 1923 reflexionen sobre el moment històric que li va tocar viure i sobre quina part del seu pensament és vigent avui

21/09/2023 | 06:00

D'esquerra a dreta, els ponents Sergi Martín, Teresa Abelló, Eva Pomares (directora general de Difusió), Oriol Junqueras i Laia Soldevila (moderadora) / IVAN GIMÉNEZ

Cent anys després de la seva mort, convé continuar reivindicant la figura polièdrica de Salvador Seguí, el líder de la CNT entre el 1918 i el 1923, perquè molts elements del seu pensament són plenament vigents avui i perquè representa la recuperació d’una Catalunya d’arrel treballadora que sovint s’ha volgut menysprear. Aquesta és la conclusió principal del debat “El llegat de Salvador Seguí. Cent anys de l’assassinat del Noi del Sucre“, fet el 6 de setembre passat al Palau Robert de Barcelona, en el marc d’una nova edició de l’Ateneu CRÍTIC, activitat de reflexió i d’anàlisi organitzada conjuntament per aquest mitjà de comunicació i la Direcció General de Difusió de la Generalitat de Catalunya.

El debat es va fer arran de l’exposició “Salvador Seguí, el Noi del Sucre”, que es va poder visitar al mateix Palau Robert durant tot l’estiu i que a partir del 10 de novembre es podrà veure a la sala d’exposicions de l’Ajuntament de Lleida (avinguda de Blondel, 40). L’Ateneu CRÍTIC va comptar amb la participació d’Oriol Junqueras, president d’ERC i historiador; Teresa Abelló, historiadora especialitzada en el moviment obrer,Sergi Martín, guionista i comissari de l’exposició sobre Seguí. La moderació va anar a càrrec de la periodista de CRÍTIC Laia Soldevila. A continuació, us resumin de forma escrita cinc dels àmbits en els quals es va emmarcar la reflexió de tots tres ponents, mentre que també, si ho voleu, podeu visionar íntegrament el debat en aquest enllaç:

Un context social i polític d’una tensió enorme

Ens situem en la dècada dels anys deu del segle passat, a Barcelona, capital de Catalunya, i ciutat industrial per excel·lència de l’Estat espanyol. La societat barcelonina i catalana de principis de segle és molt complexa i es troba tensionada per la conflictivitat social i econòmica. Salvador Seguí, com altres personalitats de la seva generació, és una síntesi d’aquesta complexitat i d’aquesta tensió. Així ho creu Oriol Junqueras: “Ell neix al món agrari, però va a parar de molt jove a Barcelona, la ciutat més gran de l’Europa mediterrània, que aviat arribarà a un milió d’habitants. Catalunya, en aquells moments, és el segon país més industrialitzat del món, en termes relatius, ja que més del 50% de la població activa està dedicada a la indústria. Aquí hi ha una fortíssima tradició de vagues generals revolucionàries —n’hi ha hagut el 1855, el 1902, el 1909…—: és un país amb una conflictivitat molt marcada, perquè és un país que s’industrialitza amb moltes dificultats, ja que la primera revolució industrial la fa sense tenir ni ferro, ni carbó ni cotó. I, com que fa aquesta revolució molt d’hora, el marxisme, quan hi arriba, es troba un país on l’anarquisme i el republicanisme ja són molt forts, i les fronteres entre totes dues idees sovint són difícils d’establir”.

Sergi Martín intervé en el debat / IVAN GIMÉNEZ

Sergi Martín: “Si fóssim americans, ja tindríem moltes sèries fetes sobre aquell moment històric fascinant”

Teresa Abelló hi afegeix que a Barcelona, en aquells moments, “també hi ha molta eufòria de benestar social. Només cal que ens fixem en les dates de construcció de molts edificis de la ciutat, que són encara ben visibles a les façanes: 1918, 1919… El mateix Hotel Ritz es fa en aquella època; això vol dir que hi ha molta gent amb capacitat econòmica”. Sergi Martín explica que en l’exposició han volgut mostrar la societat a través del personatge de Seguí i hi ha un espai dedicat al Raval, on va viure en arribar a Barcelona: “Ensenyem un Raval completament ple de gent que, com ell, patia unes condicions de vida gens òptimes, ja que l’Eixample encara s’estava construint i els burgesos se’n quedaven la part més bona. La gent rellogava habitacions amb dret a cuina i rellogava espais dins de les habitacions. Després, quan els treballadors sortien de la fàbrica, on anaven? Als cafès, a beure i xerrar. Seguí era un assidu dels cafès, i la seva oratòria va créixer i es va enfortir a les tertúlies dels cafès. És un dels grans atractius del personatge. Si fóssim americans, ja tindríem moltes sèries fetes sobre aquell moment històric fascinant“.

El 1914 comença la Primera Guerra Mundial, i això tensiona encara més la situació social i econòmica del nostre país. “Barcelona és la ciutat més gran d’Europa que no està en guerra”, explica el president d’ERC i historiador Oriol Junqueras, “i esdevé un pol d’atracció de gent de tota mena: de gent rica, que fuig dels països que estan en guerra, però també de delinqüents, de traficants d’armes, o de drogues, o de proxenetisme… És una ciutat on es trafica amb tot, i on les armes que han nascut per respondre als reptes de la guerra més gran que hi havia hagut mai fins aleshores, les armes automàtiques, s’adapten a la lluita de carrer, com anys després s’adaptaran a les lluites mafioses als Estats Units. Però primer passa a Barcelona”. El comissari de l’exposició sobre Seguí, Sergi Martín, hi afegeix: “El fet que Barcelona es converteixi en un centre de comerç d’armes internacional és el que explica que la ciutat sigui plena de pistoles, i això desembocarà en el pistolerisme, que té el punt més àlgid entre el 1919 i el 1923, i acabarà amb la vida del líder sindicalista, com de molts altres dirigents obrers”.

Junqueras fa un darrer apunt econòmic sobre aquell període: “La inflació és molt alta per culpa de la guerra. La majoria dels països d’Europa participen del conflicte bèl·lic i Catalunya es converteix en un subministrador privilegiat de tota mena de productes; per tant, els preus es disparen. La inflació és devastadora. Això beneficia els empresaris, alguns sectors industrials, els qui es dediquen al comerç internacional, i perjudica la classe obrera, que veu com els seus salaris sempre van per darrere de l’increment dels preus. Durant la Guerra Europea, la societat catalana encara es tensiona més”.

Formació i cultura obrera

En aquest context social, Seguí emergeix amb un pensament que trenca amb els esquemes antics de la lluita de classes. La historiadora Teresa Abelló, experta en els moviments obrers europeus del segle XX, explica: “El Noi del Sucre prové del món dels treballadors, però ell creu en un tipus de treballador que valora el treball, que el concep com una eina per al desenvolupament propi com a persona. Ell dona un valor immens a la formació cultural dels treballadors. Pensem que és una època en què els índexs d’analfabetisme són brutals”. Aquesta formació també beu de la tradició associacionista catalana, que es comença a construir en la segona meitat del segle XIX. “La formació és quasi com un mantra per al món obrer, des del principi de l’associacionisme”, rebla Abelló. “Salvador Seguí té molt clar que sense formació no es pot fer absolutament res, i ha de ser a diversos nivells: una formació general, que arribi a cada individu; però, a més a més, formació de cada feina específica. Insisteix molt en el fet que, si un treballador vol tenir un millor salari, ha de tenir una millor feina dins del ram on treballa; de fet, en aquella època es desenvolupen les Escoles del Treball, i això és una bona mostra, d’aquesta filosofia”.

Parlant d’aquest aspecte, Junqueras hi afegeix: “En aquells moments, les formes de transmissió cultural i de socialització més habituals eren el teatre i els orfeons. El fet que Anselm Clavé fos capaç de mobilitzar 40.000 obrers cantant alhora era una forma molt potent de transmissió de valors. A aquelles trobades d’obrers que es feien els diumenges, molt a prop d’aquí on som [al passeig de Gràcia], hi assistia tantíssima gent que havien de començar els concerts a les sis del matí i a les deu de la nit encara hi havia gent actuant. Tot això era una mobilització extraordinària. I també el món del teatre, amb figures com Àngel Guimerà, amb Terra baixa, que té un discurs polític de primer ordre, evidentíssim, i potser encara més evident en Ignasi Iglésias, amb obres com Els vells, que parla sobre la necessitat d’un sistema de pensions, d’un sistema de protecció de les classes treballadores”.

Teresa Abelló intervé en la conversa / IVAN GIMÉNEZ

Teresa Abelló: “Seguí forma part d’un espai obrerista, sindicalista i anarquista, però ultrapassa aquests límits, va més enllà”

Seguí creu en una nova cultura social, una cultura obrera, alternativa a la cultura burgesa i tradicional. Teresa Abelló fa un paral·lelisme amb el que passa ara amb el feminisme: “Ara parlem molt de la necessitat d’explicar la història amb visió de gènere. En aquells moments, hi ha necessitat dins del món obrer i de sectors pròxims al món obrer, com seria el cas de Francesc Layret, que no és un obrer, és un advocat laboralista, d’explicar la història amb visió obrerista. I això abraça també l’espai de lleure, el teatre, la novel·la, els jocs, la manera de relacionar-se entre la gent… Un aspecte que sempre surt quan analitzem els congressos obrers: què es fa amb les vuit hores de lleure que s’han aconseguit amb la reducció de la jornada laboral? Poden ser molt enriquidores o poden ser un infern. Si als cafès només s’hi va a beure alcohol, és terrible per als obrers; però, si fomentem un tipus de relació com ara debatre un article del diari, o ensenyar a llegir, o fer una obreta de teatre al fons del cafè, ja és diferent. Això enllaça amb els Cors d’en Clavé, que deia l’Oriol, i altres dinàmiques socials. Seguí forma part d’un espai obrerista, sindicalista i anarquista, però ultrapassa aquests límits, va més enllà“.

Mobilització i creació de fronts amplis

“Salvador Seguí és una de les personalitats més interessants del primer quart del segle XX”, a parer de la historiadora Teresa Abelló. “Aposta per un nou model sindical diferent del del segle XIX, té molt clar que hem entrat en un altre moment econòmic i social i el vell sindicalisme ja no serveix”. Oriol Junqueras s’hi mostra d’acord: “Som davant d’un personatge que és extraordinari, com tants d’altres de la seva generació que també ho són. I, quan en un país hi ha molta gent extraordinària en una mateixa generació, vol dir que alguna cosa especial deu estar passant-hi. Per això, quan els seus contemporanis o els qui venen després l’intenten ubicar, valorar i definir, hi ha moltes contradiccions: uns diuen que era un radical, un intransigent, i d’altres diuen que era un pactista, un reformista. Segurament, era totes aquestes coses alhora“.

“Des que comença la seva militància sindical, Seguí actua amb una doble via”, explica Abelló. “D’una banda, és un organitzador de protestes, treballa perquè les protestes obreres siguin efectives; d’aquí venen els seus contactes amb la UGT en determinats moments, i les anades i vingudes amb Largo Caballero… Però, d’altra banda, creu que és important aturar-se a pensar què passarà després de la guerra. És una de les seves obsessions. El sindicat no només ha d’estar preparat per a les mobilitzacions que es duen a terme durant la guerra, sinó que s’ha de preparar per a la postguerra. Això es posa de manifest en el Congrés de Sants de 1918, on ell és elegit secretari general de la CNT”.

Sergi Martín hi afegeix que “Seguí considera que com més cultura política, com més educació tinguin els treballadors, menys violència social hi haurà… i això esdevé un dels seus leitmotivs: si es crea capacitat crítica i organitzativa de les classes populars, no s’haurà d’utilitzar la violència per aconseguir els objectius que es persegueixen”. Teresa Abelló ho matisa: “D’acord, però no era un pacifista, eh! No era Gandhi. Ell anava armat, perquè les circumstàncies eren les que eren. Sí que estic d’acord que era un personatge totalment crític, com molts altres de l’època, com ara Joan Peiró, amb l’ús de la violència. Considerava que la violència era un element que els anava en contra. Hi insistia molt, en això”.

Oriol Junqueras, explicant la seva visió de Salvador Seguí i la seva època / IVAN GIMÉNEZ

Oriol Junqueras: “Unificar els sindicats per rams industrials atorga una nova eina de mobilització i de negociació, que explica l’èxit de la vaga de La Canadenca”

Pel que fa al vessant més polític del Noi del Sucre, Abelló creu que “alguns detractors, des del meu punt de vista erròniament, parlen d’un Seguí polític governamental, és a dir, d’una persona que vol fer un partit polític amb ambició de govern. No és així. Per a Seguí, tot era política, la societat era política, el sindicat era política, però ell no s’identificava amb cap formació política concreta”. Oriol Junqueras explica com la conflictivitat no només es dona en el món industrial; també n’hi ha molta en el món pagès, especialment per la renegociació dels contractes després de la plaga de la fil·loxera en el sector de la vinya: “Els diferents sectors socials prenen consciència que la lluita separadament no sempre dona la victòria, o que és més costosa. Hi ha molts incentius per bastir grans aliances, amb el món del petit comerç, amb el món de la pagesia, amb el món dels periodistes, d’alguns advocats laboralistes, i d’aquí neixen algunes amistats de Seguí, amb Lluís Companys, per exemple, o amb Francesc Layret, amb Josep Sunyol… Hi ha una consciència que o es construeixen grans aliances o és molt difícil guanyar. I potser això explica per què en molts llocs d’Europa, en el mateix moment, aquest tipus de mobilitzacions fracassen i a Catalunya tenen, si més no, alguns èxits constatables, factibles”.

Sergi Martín posa el focus en el congrés de la CNT del 1918 a Sants: “Si no es repassa la feina que fa el sindicat a partir del 1910, el que han fet abans les societats obreres o les societats de socors mutu, si no es parla de la intenció de crear consciència de classe, d’explicar la història des d’un punt de vista de classe, no s’entén que al congrés de Sants es pugui fer aquest gir i crear el sindicat únic. El sindicat únic és la culminació de tot això. S’hi ve a dir: ‘Ens ho creiem, tenim aquesta expressió que ens uneix a tots. Deixem de ser els gremis medievals, transcendim l’ofici, i ens creiem que som classe treballadora'”. Junqueras ho ratifica: “Si cadascú fa la batalla pel seu compte, si els vidriers pensen que poden reivindicar millores sense l’ajuda dels rajolers, dels paletes, dels ferrers, dels manobres… és molt difícil que la seva protesta tingui èxit. Si, en canvi, s’organitzen en un sindicat únic del sector de la construcció, qualsevol mobilització tindrà més força. I això serveix per al ram metal·lúrgic, per al ram tèxtil, etcètera. Aquesta manera d’organitzar-se atorga una nova eina de mobilització i de negociació, que també explica l’èxit de la vaga de La Canadenca”.

La vaga de La Canadenca i els seus efectes

Seguí és conegut sobretot per l’èxit de la vaga a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro. més coneguda per La Canadenca, principal empresa de distribució d’electricitat a Barcelona, que es fa entre el gener i el març del 1919. Oriol Junqueras hi posa una mica de context: “La guerra s’acaba al novembre del 1918 i la vaga de La Canadenca esclata pocs mesos després. Per què? Perquè, quan s’acaba la guerra, s’acaba la demanda de tot. Ja no arriben comandes de productes a Catalunya i, per tant, l’economia fa una contracció brutal. La producció cau en massa. Es passa d’una situació d’inflació de preus, per molta producció, a una situació de contracció de la demanda, de deflació de preus i d’acomiadament de treballadors. Els empresaris comencen a acomiadar gent. Això ajuda a explicar per què el 1919 esclaten tantes revoltes i protestes en tants llocs d’Europa. I el factor diferencial, a Catalunya, és que aquesta revolta té una estructura de mobilització molt madura, tot això que hem explicat abans”.

“No oblidem que el desencadenant de la vaga és l’acomiadament d’uns treballadors de coll blanc, d’uns administratius, ni tan sols són obrers industrials”, hi afegeix Sergi Martín, “i això fa reflexionar els líders cenetistes: “Ens ho creiem o no? Sí, doncs paralitzem la ciutat, diuen”. I la vaga s’estén a altres sectors i obliga l’Estat a exercir una repressió brutal. De fet, Seguí es passa tot l’any 1920 tancat a la presó; “potser gràcies a això no el maten abans”, creu Martín, “perquè ja ho havien intentat abans”. El Noi del Sucre és traslladat cap a la presó de la Mola (Menorca) el dia que maten l’advocat laboralista Francesc Layret.

Oriol Junqueras reconstrueix aquell dia (30 de novembre de 1920): “Expliquen que a Layret el maten perquè surt, com a advocat, a intentar saber on s’han endut els presos, que els estan embarcant cap a Menorca. I corre la brama per la ciutat que els llançaran al mar. Imagineu-vos com era la repressió perquè la gent pensés que podia passar allò. Layret surt de casa seva al carrer de Balmes, ha trucat per telèfon per demanar un taxi; algú ha interceptat la trucada: l’esperen davant de casa i l’assassinen”. La recentment inaugurada presó Model de Barcelona és testimoni de la repressió del moviment obrer en aquells primers anys de la dècada dels vint. Pensada per a 600 o 800 presos, durant la vaga de La Canadenca n’arriba a allotjar entre 3.000 i 4.000. “Ja no hi caben”, hi afegeix Junqueras. “Per això, porten presos a dalt al castell de Montjuïc i, com que tampoc no hi caben, fan cordades de presos, lligant-los els uns amb els altres i se’ls emporten a peu cap a altres presons. La repressió és duríssima: parlem de milers i milers de treballadors empresonats i això també explica la tensió enorme que es viu a la ciutat i arreu del país”.

Teresa Abelló, en un moment de la conversa / IVAN GIMÉNEZ

Teresa Abelló: “La capacitat de lideratge de Seguí fa que sigui considerat un dirigent sindical molt perillós per les autoritats i la patronal”

Entre el 1919 i el 1923, el pistolerisme puja d’escala i forma part de la mateixa repressió. “No oblidem que les autoritats participen, de forma velada, del pistolerisme, organitzant o afavorint les activitats dels sicaris contractats per la patronal”, explica Martín. Abelló assenteix: “Unes autoritats el consenten; les altres miren cap a una altra banda. També s’ha de posar damunt de la taula que, en aquest període, determinats representants del Govern buscaran solucions pactistes i seran destituïts fulminantment”.

El final de la vaga de La Canadenca, explica Oriol Junqueras, “es dona perquè el Govern, veient el desbordament general de la protesta, nomena governador civil qui era el director de La Canadenca [Fraser Lawton] perquè negociï simultàniament la solució del conflicte obrer i del conflicte polític. Com que és una persona d’una actitud raonable, no és un militar ni és un policia, és un enginyer, busca un acord amb el món sindical, amb Seguí sobretot. Per tant, hi ha personatges que en aquell moment busquen una solució justa, que passa per l’alliberament dels presos, per la jornada de vuit hores, que és una conquesta extraordinària si la mirem en comparació amb el que està passant a Europa, i per un increment salarial, en un context en què els preus estan caient, que té un gran mèrit”.

Què passa en l’àmbit governamental espanyol, després de la vaga de La Canadenca? Teresa Abelló ho resumeix així: “Hi ha un moviment intern dins de les estructures estatals, que és un atac directe a aquell Estat creat durant la Restauració borbònica, que quasi prefigura un cop d’estat. Hi ha sectors radicals que fan caure el Govern presidit pel comte de Romanones. Per què? Perquè ha acabat imposant un acord a la vaga de La Canadenca”. Junqueras ho corrobora: “Hi ha un pacte per posar fi a la vaga de La Canadenca, però alhora la societat continua profundament tensionada. Apareix l’amenaça latent d’un cop d’estat militar. Hi ha diverses conspiracions alhora, i la lluita és per veure qui fa el cop militar abans. El rei Alfons XIII intenta promoure un cop d’estat dels generals “africanistes”, els que són al Marroc, en contra dels “peninsulars”, que considera massa tous. I, simultàniament, la reina mare, que considera que el seu fill i els africanistes no són prou valents, intenta fer el seu cop d’estat amb els militars de la guerra de Cuba i de la guerra de les Filipines. Tot plegat desemboca en el cop de Primo de Rivera [13 de setembre de 1923], que és un intent d’evitar que triomfi l’altre cop d’estat. Ha de ser una societat molt tensionada si fins i tot en les files colpistes hi ha tres trames simultànies per veure quina fa primer el cop d’estat”.

Una imatge general del programa / IVAN GIMÉNEZ

Sergi Martín: “Les dictadures l’han intentat esborrar de la memòria col·lectiva. Si el reivindiquem, és senyal que anem bé”

Com viu Salvador Seguí aquests tres anys entre la vaga de La Canadenca i la seva mort, el 10 de març de 1923, per tant, uns mesos abans de l’inici de la dictadura de Primo de Rivera? La historiadora Teresa Abelló explica que Seguí passa a ser considerat un líder molt perillós per part del Govern espanyol i per la patronal catalana, per la seva capacitat de lideratge. “Té una capacitat innata per convèncer la gent, per explicar-se i arrossegar les masses“, matisa Abelló. “Ell defensa l’organització i defensa que la lluita s’ha de fer a partir del sindicat. Que això tingui predicament i que tingui èxit és molt perillós per als sectors més involucionistes, que volen un cop d’estat manu militari. Amb el pistolerisme, evidentment rep tothom, però dins del món obrer, qui rep més? No els que reclamen l’ús de la violència, no els que es posen en grups armats per fer violència obrera. Els que cauen són els líders sindicalistes, perquè la CNT ha propiciat una vaga com la de La Canadenca, l’ha sabut mantenir i ha forçat l’Estat a pactar”.

El llegat de Seguí, cent anys després

“Què s’acaba amb l’assassinat del Noi del Sucre? Què canvia?”, planteja als ponents la moderadora del programa, Laia Soldevila. “El seu assassinat desmoralitza tot aquest món, la CNT per descomptat, però tot aquest món social que s’estructura al seu voltant”, explica Teresa Abelló. “El sindicat està tocat. Els líders estan desmantellats. I no oblidem que dins de la CNT s’ha anat fent forts els qui defensen l’ús de la violència, molt autoritaris en ells mateixos, i menyspreen el sindicat perquè consideren que és pactista”. El també historiador i actual president d’ERC, Oriol Junqueras, hi posa context, com sempre: “Entre el 1917 i el 1923, són assassinats a Catalunya 300 líders sindicalistes, al ritme d’un per setmana durant set anys seguits. La repressió, com en tants altres moments de la història i en tants altres llocs del món, es prioritza no contra aquells que són més violents, sinó contra aquells que tenen més capacitat de generar grans aliances. El que fa por al poder no és pas que els revolucionaris facin servir la violència puntualment, sinó la construcció d’una gran aliança que tombi el poder sencer. Això, dins del moviment obrerista, reforça la posició dels més durs, dels homes d’acció, dels partidaris de fer servir el ferro per resoldre la qüestió, i afebleix els altres, que són els que han guanyat en la vaga de La Canadenca”.

Abelló puntualitza un aspecte important, que la mort de Seguí estronca: “En una època tan conflictiva i polaritzada, Seguí i el seu entorn tenen la capacitat d’entrar en contacte i d’aglutinar sectors que no són estrictament el mateix sector anarquista. Dins de la CNT, hi trobem la presència de grups republicans, plurals, i també, no ho oblidem, el republicanisme és qui aglutina allò que anomenem el catalanisme d’esquerres, que està en clara confrontació amb el catalanisme de dretes”. Sergi Martín recorda que, durant la conversa, no ha sortit en cap moment que a Catalunya hi havia una institució política que era la Mancomunitat: “No ha sortit en la conversa; però, en canvi, està molt present en la historiografia catalana moderna. Només per afegir un altre element controvertit”.

Oriol Junqueras, durant l'Ateneu CRÍTIC / IVAN GIMÉNEZ

Oriol Junqueras: “Va construir grans aliances per intentar canviar la realitat en un context d’una complexitat enorme”

El debat conclou amb l’anàlisi de quines parts del pensament de Salvador Seguí són encara vigents, cent anys després. Martín creu que “Seguí és com una llavor. Sempre que hi ha hagut dictadura a Espanya, se l’ha intentat esborrar de la memòria col·lectiva. Només per això, si el reivindiquem, és senyal que anem bé. El centenari del seu assassinat és un pretext ideal per reivindicar la seva capacitat de militància, d’organització i d’identitat de la classe treballadora”. Teresa Abelló creu que, en parlar del Noi del Sucre, estem reivindicant el paper de la Catalunya treballadora, que sovint queda oblidada, en tots els aspectes, quan parlem de la construcció del país o quan parlem de la catalanitat o del catalanisme”. Abelló hi afegeix que el mateix discurs de Seguí té diferents plans paral·lels: “Per un costat, és un home enormement pragmàtic, en el sentit que, amb tota la complexitat socioeconòmica que hem anat explicant, entén que les necessitats que hi ha avui s’han de solucionar avui, no d’aquí a deu anys, perquè la gent ha de menjar. I després hi ha els ideals, que tenen terminis i tenen els seus tempos. Quan ell parla de la revolució anarquista, proletària, sempre és a mitjà i llarg termini, perquè és l’ideal que té com a col·lectiu”.

Finalment, Oriol Junqueras opina que “el més interessant és reivindicar-lo des de la perspectiva de com va intentar construir grans aliances per intentar canviar la realitat en un context d’una complexitat enorme. És una lliçó que serveix perfectament avui, però que serveix per a qualsevol altre moment de la història. Sovint, els grans reptes només es poden solucionar a través de la construcció de grans aliances. Perquè o hi ha grans majories capaces de transformar la societat o la inèrcia del poder tradicional és molt forta“.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies