21/10/2022 | 06:00
Vivim en una època d’incerteses, on en poc temps s’han succeït diverses crisis econòmiques, ja sigui d’origen financer, sanitari o per conflicte geopolític. Avui, la crisi inflacionària del cantó de l’oferta demana polítiques pressupostàries expansives que protegeixin el consum de les llars amb ingressos baixos. Igualment, potser el major impacte és i serà la crisi d’origen ecològic, amb l’activitat humana i el capitalisme portant cap a un canvi climàtic que suposarà un xoc econòmic amb conseqüències socials i de desigualtat nefastes.
En totes aquestes crisis hi ha una recepta comuna i efectiva que cal tenir present: governs forts que facin una despesa i intervenció en l’economia per alleugerir l’impacte negatiu d’aquestes crisis globals en les llars i empreses. Els governs han de predistribuir i redistribuir els recursos perquè els efectes negatius no caiguin en les llars de renda més baixa, que porten dècades sense millores substancials en el seu nivell de vida. Igualment, el rol dels governs ha de ser transformar l’economia i l’entorn com a mesura de prevenció i de protecció davant d’aquestes crisis.
El govern d’Ada Colau ha ampliat el pressupost municipal en un 41% en 7 anys
Aquest rol l’ha tingut clar l’actual govern de Barcelona en Comú a Barcelona, la confluència municipalista que va guanyar un ampli suport popular el 2015 amb un discurs nítidament antiausteritat i amb una agenda social, verda i progressista, valuosa després d’anys de retallades pressupostàries que havien contribuït a eixamplar bretxes socials i ecològiques. El govern d’Ada Colau ha ampliat el pressupost municipal en un 41% en 7 anys, i la proposta per al 2023 presentada recentment arriba a 3.600 milions d’euros. L’augment del pressupost ha tingut una marca plenament social i ecològica, a més d’enfocada en les desigualtats de gènere, incrementant el focus en infància i en cures.
Des del 2015, el pressupost de drets socials s’ha incrementat en un 74%, i ha passat a ser de la cinquena a la segona política municipal en inversió. També ha crescut el pressupost d’habitatge, en un 68%, i s’han impulsat col·laboracions publicocomunitàries pioneres a l’Estat amb cooperatives d’habitatge. Igualment, s’ha fet una aposta per polítiques educatives de gestió pública, remunicipalitzant escoles bressol, augmentant la inversió i obrint 50 nous centres educatius públics. El mateix protagonisme han tingut les polítiques de protecció del medi ambient, duplicant l’aportació municipal en transport públic, enfortint el rol de la bicicleta a la ciutat, engegant les obres del tramvia i incrementant el verd urbà. L’espai públic avui té més inversió, amb un augment de 30 milions d’euros pe a la neteja viària i recollida de residus, i un increment de 80 milions d’euros per a l’espai públic.
La major participació pública de l’Ajuntament de Barcelona s’ha fet mantenint el deute estable (en el 30% dels ingressos municipals) i reduint el termini de pagament a proveïdors de 30 a menys de 20 dies de mitjana. És a dir, és un govern d’esquerres que no només augmenta despesa, sinó que les dades indiquen que també fa una gestió prudent dels recursos. Aquí no vull caure en el fals dogma de l’escassetat de diners i la necessitat de l’equilibri pressupostari públic; però, si bé els estats (en el nostre cas, el Banc Central Europeu) poden imprimir els seus propis diners per finançar els deutes, en l’actual estructura de poder entre administracions públiques, un sobreendeutament del govern local pot portar riscos i un augment perillós de la despesa en interessos del deute.
Una altra firma d’una millora en la gestió és que, abans del 2015, la política sobre la funció pública d’altres governs era principalment reduir costos, externalitzant serveis centrals i subcontractant personal. Més enllà de l’empitjorament de les condicions laborals, el perill d’aquesta política és generar una administració cada vegada més allunyada de la ciutadania, amb poca capacitat de maniobra i altament ineficient, arribant a situacions nefastes en què diferents proveïdors gestionin els mateixos serveis en un mateix edifici.
Barcelona en Comú va canviar aquesta tendència mitjançant la creació de llocs de treball estables en serveis estructurals del consistori. Tot i així, malgrat el canvi de tendència, són encara nombroses les demandes de treballadors/ores que porten dècades externalitzats i amb condicions laborals nefastes en serveis essencials per a la ciutadania. Això és especialment greu amb l’augment dels preus dels lloguers, arribant a situacions en què els serveis socials de la ciutat atenen treballadores externalitzades de l’Ajuntament.
Com a aspectes positius de l’augment del pressupost, cal mencionar també que la gestió de Barcelona en Comú ha destacat per certes innovacions en polítiques locals, com la unitat antidesnonaments, equipaments públics amb dissenys pioners, nous models de serveis públics per a la cura, la creació d’un dentista municipal, les superilles, un cangur municipal, les superilles socials o els habitatges d’emergència APROP, entre d’altres. La pregunta serà fins a quin punt aquestes mesures poden escalar per ser polítiques estructurals de ciutat. Finalment, cal mencionar l’enfocament territorialitzat del pressupost, incloent-hi un Pla de barris que ha reforçat la inversió en els barris més vulnerables de la ciutat, com poden ser la majoria dels de l’eix Besòs o la Marina del Prat Vermell.
Malgrat els progressos, queda molt per fer i són nombroses les limitacions polítiques i administratives
Malgrat aquests progressos, queda molt per fer i són nombroses les limitacions administratives i polítiques. Serveis importants del consistori segueixen patint d’estructures jeràrquiques i externalitzacions que posen en perill condicions laborals i la democratització de l’administració pública. Si bé hi ha més participació i Barcelona en Comú és sensible a les demandes veïnals, no s’han aconseguit institucionalitzar sistemes que permetin mantenir una participació elevada en els processos de disseny i d’implementació de polítiques.
Les necessitats d’habitatge continuen sent molt grans, i aquí Barcelona en Comú no pot caminar sola. Cal que el PSC i el PSOE, socis de govern dels comuns, entenguin la necessitat d’incrementar exponencialment la despesa en habitatge públic i controlar els preus de lloguer. També cal impulsar una major descarbonització i desturistificació de l’activitat econòmica de la ciutat, diversificant el model econòmic cap a activitats productives i de l’economia social i solidària.
Malauradament, seguim sent una ciutat massa enfocada als macroesdeveniments, nius de precarietat i de contaminació. Cal acompanyar les polítiques socials amb polítiques públiques que vagin a les arrels dels problemes. Si no, correm el perill de privatitzar guanys mentre es fan públics els costos de certes activitats econòmiques pernicioses. També cal seguir el camí dels pressupostos participatius del 2020 per ampliar la participació ciutadana en la despesa pública. Igualment, cal entendre que els reptes socials i ecològics de ciutat són avui un repte metropolità, ateses les interconnexions i dependències amb els municipis del voltant.
Aquí cal tenir en compte que l’augment del pressupost públic a Barcelona també es dona per un augment de la capacitat fiscal i l’atracció de problemàtiques socials, a causa de la centralitat econòmica i la capitalitat de la ciutat. Per això, diversificar l’activitat econòmica cap a altres ciutats pot ajudar a fer un territori més equilibrat, augmentant la capacitat fiscal d’altres municipis mentre que es redueix la mobilitat i la congestió d’activitats a la Ciutat Comtal. Si bé és cert que tots aquests reptes necessiten la col·laboració d’altres administracions, Barcelona ha de ser part del lideratge en les transformacions del país, sense quedar-se en les fronteres del que algú va decidir en el seu moment que era la frontera administrativa de la ciutat.
