05/04/2022 | 06:00
544 € per MWh. Deu vegades més que la mitjana de l’última dècada. Una factura de més de 130 euros el mes per a una família tipus. Aquest és el resultat de la liberalització d’un bé tan bàsic com tenir llum o poder-se escalfar a l’hivern. Una subhasta fallida per a la ciutadania que permetrà a les grans elèctriques europees guanyar 200.000 milions d’euros aquest 2022.
Per entendre-ho, primer cal explicar com és el procés de compravenda a la Unió Europea, una subhasta del tipus marginal en la qual el preu de l’energia més cara defineix el preu de totes les energies que entren al calaix. Per fer-ho planer: la subhasta marginal és com si anessis a la fruiteria i et pesessin tota la fruita al preu de la més cara aquell dia. Plàtans, taronges i pomes al preu de l’alvocat. Si les fruiteries funcionessin així, potser renunciaríem a comprar alvocats, oi?
Doncs actualment paguem tota l’energia al preu del gas, un producte escàs i mal distribuït al món que ha multiplicat el seu preu des de l’inici de la invasió russa a Ucraïna. La Unió Europea és el comprador principal de gas rus i, tot i que aquest només suposa entre el 10% i el 20% del consum –depèn del país i de l’època–, paguem la totalitat de l’energia que consumim al seu preu.
Les productores d’energia hidroelèctrica o nuclear estan guanyant fins a deu vegades el que guanyaven fa un any
Per què no comprem el gas a banda, com podríem renunciar a comprar alvocats? Perquè la legislació europea no ens permet segregar el gas de la resta d’energies al mercat. Això provoca que les productores d’energia hidroelèctrica o nuclear, que no han encarit el seu cost de producció, estiguin guanyant fins a deu vegades el que guanyaven fa un any. És el que l’Agència Internacional de l’Energia ha batejat com a “beneficis caiguts del cel” i que xifra en uns 200.000 milions d’euros de marge per a empreses com Iberdrola, Endesa o Naturgy. Beneficis a costa que les llars paguin més de 130 € de factura mensual.
Aquest sistema de subhasta és, sense cap mena de dubte, injust i, si em permeteu, mancat d’ètica: un sistema que saqueja l’economia domèstica però que també té forts impactes per a comerços, petites i mitjanes empreses i autònoms. Com a solució a curt termini, s’ha aprovat limitar el preu del gas a Espanya i a Portugal. És a dir, els alvocats tindran un topall, però continuarem pagant tota la fruita al preu que marqui aquest topall.
Sentirem moltes veus de la dreta dient que el problema són els impostos. Cal tenir present que, a la factura actual, el 70% del cost prové del preu de l’energia, mentre que els impostos en suposen només el 10%. L’Estat ha reduït l’IVA des de l’octubre passat i ha assumit el dèficit tarifari que fins ara pagàvem amb el rebut. Aquestes mateixes veus que erren en el diagnòstic ens proposen grans paquets d’ajudes per a les economies més vulnerables; però són precisament els impostos l’eina principal de redistribució per poder-ho pagar. Per què no ho paguem amb els beneficis caiguts del cel?
És una obvietat que la liberalització del sector als anys noranta no ha funcionat. Una vegada més es constata que el mercat és incapaç de gestionar amb eficàcia les necessitats bàsiques. I, si aquesta situació no és encara pitjor, és gràcies al preu tan assequible de les renovables: energies que no s’esgoten, que podem produir aquí mateix, que no cal importar i no depenen de conflictes internacionals.
Hem d’apostar per la sobirania energètica: autoconsum, comunitats energètiques i energies renovables
Hem d’apostar, per tant, per la sobirania energètica: autoconsum, comunitats energètiques i instal·lació d’energies renovables a les mateixes ciutats. Un canvi de model energètic: passar d’un model fòssil, altament contaminant i centralitzat en molt poques mans, a un que aposti per les energies renovables, on tots i totes hi participem, més democràtic i amb menys dependència de l’exterior.
A la vegada que impulsem aquesta transició, però, cal prendre decisions estratègiques. En primer lloc, i més important: la Unió Europea ha de permetre que el gas quedi exclòs de l’equació. Aquesta mesura és d’una rellevància cabdal: si hem arribat a pagar 544 €/MWh i no pas els 52 €/MWh que hem pagat de mitjana els últims deu anys, és per culpa del gas. En segon lloc, hem de limitar els marges de totes les tecnologies que entren en la subhasta: si en un futur escassegen el carbó o el petroli, no podem permetre que tornin a alterar els preus totals d’un servei essencial. I finalment, però no menys important, hem de posar fi als beneficis caiguts del cel i als moviments especulatius: les hidroelèctriques, per exemple, produeixen energia només en les hores en què millor es paga el megawatt.
En definitiva, ens cal un marc regulador que limiti els beneficis de les elèctriques a llarg termini i que entengui l’energia com un servei públic que no pot posar en risc la integritat material de la ciutadania i l’economia. Els passos fets la setmana passada a Brussel·les van en la bona direcció, especialment pel que fa a intervenir els beneficis caiguts del cel, però hem d’anar més enllà: el que ens cal urgentment és una transició energètica en tot el continent.
