25/07/2024 | 06:00
En un text recent publicat per Rubén Martínez a CRÍTIC, s’exposen tesis de rellevància que sens dubte han de ser incorporades a la reflexió i a la pràctica ecosocialista. En destaco dues: la necessitat de superar un enfocament ecologista basat en el qüestionament moral de les decisions individuals de consum i una agenda de transformacions orientada a reclamar el dret ecosocial a les infraestructures.
Davant d’un ecologisme sociològicament naïf, Rubén Martínez encerta a recordar-nos que les classes populars del Nord global no estan accelerant la crisi climàtica pels efectes agregats dels seus desitjos irresponsables de consum. Els hàbits clarament insostenibles dels decils de renda inferiors de l’Estat espanyol no són el fruit d’una elecció; són producte del xantatge estructural d’una societat orientada a l’acumulació de capital. La tasca ecologista no consisteix a promoure olimpíades de coherència o emetre reprimendes moralistes. Es tracta d’usar les eines de la política per transformar la nostra gramàtica socioeconòmica profunda. I que la sostenibilitat es pugui tornar una cosa tan espontània, fàcil i interioritzada com avui ho pugui ser la competitivitat o l’impuls de compra. Dit això, encara que les classes populars no tinguin desitjos necessàriament fòssils, les expectatives de felicitat dels de baix també posseeixen forts compromisos amb patrons de vida que impliquen un impacte climàtic inacceptable. Per això l’ecologisme ha de combinar transformacions en l’economia política amb un treball pioner de trencaglaç ideològic en molts fronts de la guerra cultural, des de la dieta fins al transport. Només així la sostenibilitat arribarà a ser un horitzó aspiracional.
D’altra banda, la proposta de convertir el dret a les infraestructures en un dels fils conductors del programa ecosocialista té ganxo. La idea combina un objectiu estratègic fort, alterar a favor dels treballadors i la ciutadania comuna el règim de propietat capitalista, amb un cert sentit de l’oportunitat històrica: si l’ofensiva del capitalisme fòssil i les seves terminals polítiques d’ultradreta no el bloquegen, som ja a l’inici d’un cicle d’inversió en infraestructures verdes d’una magnitud enorme mitjançant col·laboracions publicoprivades. La voluntat del capital per descomptat no és simbiòtica, sinó parasitària: bàsicament, que els diners públics minimitzin els riscos d’inversió garantint beneficis (això que Daniela Gabor ens va ensenyar a anomenar el consens de Wall Street). Però la situació d’època, en la qual diverses forces desestabilitzadores (econòmiques, ecològiques i geopolítiques) empenyen cap a una convergència encara més incestuosa entre l’Estat i els mercats que la que el neoliberalisme va assajar (mai no hem d’oblidar que la retirada de l’intervencionisme estatal en l’era neoliberal va ser selectiva), propicia un camp de joc favorable per imposar condicions al capital, sempre que —el matís no és menor— comptem amb la força social i la perícia política per fer-ho.
No obstant això, l’enfocament des del qual Rubén Martínez fa aquestes aportacions té algunes arestes problemàtiques. Encara que en el fonamental estem d’acord, crec que les discrepàncies que exposaré a continuació mereixen ser discutides, perquè sintetitzen dues apostes diferents per treure l’entrellat d’una de les incògnites clau que l’ecosocialisme ha de resoldre: fins a quin punt la noció de canvi social hereva de la tradició marxista, que pressuposava que hi ha una prefiguració privilegiada de l’agència política que està inscrita en l’estructura de classe (noció que porta dècades en revisió en vista de l’agredolça experiència del socialisme durant el segle XX), pot funcionar en el context d’un segle XXI marcat per la novetat radical de la crisi ecològica.
La crisi climàtica ho canvia tot: també la brúixola
Naomi Klein va resumir bé les implicacions disruptives del canvi climàtic en el títol del seu llibre Això ho canvia tot. Però bona part del camp progressista continua impermeable a aquesta veritat suportada per l’evidència científica més sòlida. Especialment quan es baixa de les formulacions abstractes que generen consensos fàcils (el canvi climàtic és antropogènic i perillós) a les cruïlles polítiques concretes de la descarbonització. Allà és on toca prendre decisions difícils que no sempre s’ajusten als nostres espais de comoditat ideològics i identitaris. El pes creixent d’un retardisme d’esquerres en la nostra esfera pública és la millor prova d’això.
En poques dècades està en joc la desestabilització climàtica irreversible de la Terra; els efectes duraran segles o potser mil·lennis
En poques dècades està en joc una cosa tan impensable com la desestabilització climàtica irreversible del sistema planetari Terra. Si això passa, les conseqüències, en termes de salut pública, seguretat alimentària, prosperitat econòmica, migracions forçoses o inseguretat existencial seran catastròfiques. I comprometran perillosament les possibilitats tant de les nostres vides particulars com de la vida social civilitzada. Els impactes seran (ja ho estan sent) especialment durs entre les poblacions més vulnerables de les regions intertropicals, que són les que tenen menor responsabilitat històrica en l’esgotament del nostre pressupost de carboni. Però cap geografia especial o social no oferirà immunitat davant d’un futur que es tornarà molt més inhòspit. Els efectes, a més a més, duraran segles o potser mil·lennis.
Que un parell de generacions puguin declinar el temps geològic profund cap a trajectòries que, en termes humans, tindran molt d’infernals és una cosa inèdita. Impacte apocalíptic i irreversibilitat: això fa diferent el canvi climàtic. Potser només hi ha una amenaça històrica similar amb la qual hem hagut de bregar: la destrucció mútua assegurada de la guerra nuclear. Encara que les diferències són notables. L’Harmagedon atòmic és un futurible hipotètic que estaria mediat, en última instància, per decisions humanes voluntàries. L’Harmagedon climàtic és una realitat incipient en la qual influeix tant la voluntat d’uns certs actors com també una inèrcia molt forta: la de tot l’entramat material de les societats industrials, que ha estat aixecat sobre la crema contínua de combustibles fòssils.
La meva posició, usant una troballa metafòrica molt estimulant de Rubén Martínez en el seu text, és que, per a la nostra generació, el cronòmetre s’ha convertit en brúixola. Per a la nostra generació, la prioritat és evitar el mal major. Descarbonitzar en un temps rècord (i reintegrar-nos dins dels altres límits planetaris sobrepassats). Si en aquesta tasca podem avançar cap al bé major, això que Marx va anomenar el Regne de la Llibertat, millor. Si podem guanyar la guerra del clima i fer la revolució social anticapitalista alhora, això és, si podem fer en 20 anys el que el moviment obrer no va fer en 2 segles, millor. Si fallem, i en el millor dels casos ajudem a construir una revolució passiva climàtica, una mena de capitalisme descarbonitzat amb rostre humà, els fills o les netes podran conquerir el que nosaltres no vam poder, com cantaven els pagesos alemanys després de la derrota de 1525. Però haurem assegurat que els fills o les netes tinguin la capacitat d’intentar-ho. Això només ho pot donar per segur qui abraci el negacionisme científic o el nihilisme moral.
Algunes implicacions per a l’esquerra del principi de realitat climàtica
El principi de realitat climàtica es condensa en un imperatiu nou: cap fre a la descarbonització no és admissible. Aquest axioma té implicacions importants per a una esquerra a l’altura del terrible segle XXI que ens ha tocat viure. Emparar-se en l’existència de la desigualtat, o qualsevol altra manifestació de la fenomenologia social capitalista (els beneficis de grans empreses privades, els arranjaments geogràfics que exploten a favor seu els baixos preus del sòl rural, els intercanvis ecològics i econòmics desiguals Nord-Sud) com a excusa ideològica per tal de no fer canvis que puguin tibar els costums de les classes populars, siguin aquests imposats pel capital o triats (o una mica d’ambdues coses, com passa, per exemple, amb la mobilitat privada), és una actitud cap a la qual l’esquerra tendeix espontàniament, com un reflex condicionat, però que ja no ens podem permetre.
Cap fre a la descarbonització no és admissible; l’esquerra no ha d’emparar-se en la desigualtat o en les imposicions del capital
En primer lloc, perquè només amb els ultrarics els comptes ecològics no quadren. Encara que demà prohibíssim els jets privats, aquests emeten en un any el mateix que la circulació de vehicles privats a Espanya en un sol dia. És veritat que els símbols són importants i tenen pes polític. Convertir els jets privats en el blanc resumit de la nostra ira climàtica és una tàctica útil. Però no n’hi ha prou.
En segon lloc, també per una qüestió d’internacionalisme bàsic i justícia global. D’uns anys ençà, s’ha posat de moda a l’Estat espanyol analitzar la molt millorable implantació de les energies renovables a gran escala en el marc del colonialisme energètic. Bona part de l’esquerra s’ha sentit atreta per aquest enfocament. No obstant això, qualsevol comparació de les suposades zones de sacrifici espanyoles amb les zones de sacrifici que ha generat el capitalisme fòssil al Sud global és d’una frivolitat imperialista que ratlla allò insultant. El 15% del petroli que es consumeix al nostre país prové del delta del Níger: en els últims anys, la regió ha conegut un nivell d’abocaments petrolífers equivalent a 30 Prestige. Per no parlar de l’assassinat d’activistes, de la violència política, de les malalties ambientals… L’esquerra transformadora no pot combinar en un mateix discurs la indignació per la depredació colonial del Nord global, sigui verd o sigui marró, però després hissar a casa la bandera NIMBY (Not in my backyard).
Al seu torn, no tot conflicte social, gràcies a alguna misteriosa argúcia de la raó hegeliana, porta una llavor d’emancipació. Cada conflicte social de la descarbonització és singular, i només es pot analitzar amb rigor atenent tant el context concret com la seva complexitat interna. No obstant això, permetem-nos caricaturitzar el fenomen dels tractors grocs i el malestar rural europeu com a cas paradigmàtic de l’ambivalència de la política real i com disputar aquesta ambigüitat des de posicions ecosocialistes. Si els reclams d’un moviment d’aquest perfil tenen a veure amb impedir el dúmping ambiental, o amb una distribució de les ajudes públiques al sector en favor de les explotacions mitjanes i petites, ens trobarem amb una demanda potencialment ecosocialista que ha de ser políticament articulada en una aliança àmplia. Si, per contra, les reivindicacions s’orienten a fer revertir les tèbies mesures que ens poden permetre avançar cap a un sector primari descarbonitzat i sense agrotòxics, o a prohibir la instal·lació de plaques solars en sòl agrícola, com defensa la italiana Giorgia Meloni, l’opció ecosocialista ha de ser la confrontació. El que en cap cas no pot fer l’esquerra és pressuposar per defecte (i indolència ecològica) que un país que exporta l’escassa aigua que té en forma d’alvocats recol·lectats per mà d’obra en condicions de quasiesclavitud és millor que un país que enlletgeix paisatges per exportar energia.
Això no vol dir que no calgui continuar donant la batalla contra la desigualtat i a favor d’un repartiment equitatiu tant de la riquesa com dels perjudicis que generi el procés de descarbonització. Transició justa és més que un eslògan o un deure moral: és una assegurança d’èxit per a una empresa col·lectiva en la qual no tenim a penes marge d’error, i en el qual la desigualtat serà la font de friccions més perillosa. Per això, tocarà impulsar mil i un conflictes per redistribuir els recursos de la societat, especialment els que acumulen els sectors més privilegiats, perquè les víctimes de la descarbonització es converteixin en les seves beneficiàries (ocupació verda, reconversió industrial, transport públic, ajudes per a la rehabilitació, fons sobirà a les renovables…).
Ecologisme sense lluita de classes és jardineria, però lluita de classes sense ecologisme és canibalisme
Una de les tasques per les quals serà jutjada l’esquerra del segle XXI serà per la nostra capacitat de fer que una transició ecològica ràpida i una fortíssima redistribució de la riquesa, si més no similar a la que va tenir lloc entre el 1945 i el 1973, es fusionin en una mateixa operació democràtica de gran enginyeria política. Es podria dir que, en l’antropocè, el clima i el pa o se salven junts o moren tots dos. Però, atesa la tendència de l’esquerra a fer prevaler els interessos econòmics immediats de la classe treballadora, convé fer un cert esforç de contrapès ideològic. Ecologisme sense lluita de classes és jardineria, però lluita de classes sense ecologisme és canibalisme.
Cap a un frontpopulisme climàtic
Potser el que més trobo a faltar de la interessant proposta de Rubén Martínez és situar la nostra voluntat ecosocialista de redistribució (sigui per la via fiscal progressiva, per una via expropiatòria, o imposant condicions per estendre el públic a través del dret a les infraestructures) en les condicions de la disputa hegemònica que imposa el nostre present. No només el pressupost de carboni per evitar superar els 1,5 °C se’ns esgota a tota velocitat, ajustant molt els terminis polítics i fent que el nostre cronòmetre s’acosti dramàticament a un futur pitjor. És que, a més a més, en els últims anys les forces del capitalisme fòssil, obstinades a defensar els seus actius i inversions de l’amenaça de depreciació que suposa la transició energètica (segons Carbon Tracker, la suma entre reserves provades, infraestructures i accions de la indústria fòssil aconsegueix els 89 bilions de dòlars, que és gairebé el PIB mundial), han llançat una ofensiva política molt reeixida que pot malmetre la nostra última oportunitat d’evitar una trajectòria Terra-hivernacle. Pensem que Donald Trump, amb altes possibilitats de tornar al poder, ja ha posat en la diana bona part de la seriosa, encara que insuficient, política climàtica de Joe Biden.
Com a teló de fons, el nostre bàndol està afligit d’un desavantatge històric immens: la derrota/fracàs del projecte socialista durant el segle XX, que va afectar especialment el seu vessant més rupturista o revolucionari. Sens dubte, una derrota honrosa davant l’abús dels qui tenien més forces i mitjans per imposar-se per la violència nua. Derrota general que, malgrat tot, ha propiciat centenars de victòries democràtiques parcials que han millorat la vida de milions de persones. Però també un fracàs traumàtic, amb un cost humà i social altíssim, on vam cometre errors importants davant els quals encara no tenim una resposta alternativa creïble. Per això, avui la vocació socialista, i especialment el seu vessant més revolucionari, té una presència més aviat petita en els imaginaris i els mites populars.
La tasca ecosocialista més immediata és articular un front popular climàtic contra el capitalisme marró
En aquesta conjuntura, crec que la tasca ecosocialista més immediata, la que pot marcar la dècada dels anys vint, consisteix a articular un bloc històric climàtic al voltant de la idea d’una transició ecològica justa que defineixi com a enemic polític schmittià el capitalisme fòssil marró, i les seves terminals polítiques en l’extrema dreta negacionista. Una sort de frontpopulisme climàtic, si es vol, que, contra la pulsió territorialista i localista de l’ecologisme, necessàriament haurà d’adquirir una important dimensió internacional, i al qual, no obstant això, ja no li està donat aspirar de manera realista a les il·lusions del desbordament constituent pròpies del moment populista de la dècada passada, perquè ha d’operar en un context cultural i antropològic molt més reactiu i hostil. Per a les forces emancipadores, el frontpopulisme és sempre com el catenaccio en el futbol, un joc defensiu. Un mal menor ple de disgustos. Però, quan els de baix participem en la història, no ho fem mai amb dret a triar el nostre estil.
Aquest bloc que hem d’articular, com tot bloc històric real, serà contradictori, incoherent, divers, en definitiva incòmode, com afirma José Luis Rodríguez en un dels millors textos d’aquest any 2024. Però, així i tot, hauria de ser capaç d’aglutinar no en tot el seu programa, però sí en la defensa d’algunes accions concretes, un espectre molt ampli que vagi des del decreixement fins al capitalisme verd més coherent.
Per descomptat, un frontpopulisme climàtic que aspiri a ser hegemònic, per dir-ho en un llenguatge antic però provocador, serà “interclassista” perquè tota hegemonia per definició ho és. Molt més la configuració d’un poble del clima en defensa de la democràcia que l’expressió d’una classe climàtica emanada de la relació amb els mitjans de producció. Aquesta obvietat resulta incòmoda per a l’esquerra que continua aferrada a la creença que l’estructura econòmica de la societat impulsa la història. La meva posició és una altra: crec que no existeix cap lloc sociològic estructural privilegiat que pressuposi comportaments polítics concrets una vegada se’n prengui consciència. La classe, tampoc. L’experiència de classe sens dubte ofereix condicions de possibilitat que poden fer més probables algunes constel·lacions d’interessos col·lectius. També amb la qüestió climàtica. Però és molt més feble a l’hora d’oferir aquests altres ingredients imprescindibles per a l’acció col·lectiva: identitats, valors o sedimentacions de sentit comú. Sens dubte, una acció climàtica transformadora i simultàniament hegemònica articularà interessos que neixin de l’experiència climàtica de les classes econòmicament subalternes. I alhora estarà obligada a anar molt més enllà.
En aquesta sort de frontpopulisme climàtic o de bloc històric d’emergència, als ecosocialistes ens tocarà imprimir un compromís ideològic netament popular i democràtic. I empènyer cap a l’experimentació d’una economia postcreixement que assagi realitats socials més enllà del capitalisme. Però sabent que, si més no fins que l’enemic negacionista sigui derrotat, aquests són objectius de segon grau. L’objectiu de primer grau serà crear les condicions de justícia social i de clarificació ideològica que permetin, en qualsevol de les moltes conjuntures polítiques difícils que vindran, triar sempre l’opció del clima.
* Aquest debat sorgeix de la sessió “La classe obrera contra la classe climàtica?” entre Emilio Santiago Muiño, Laure Vega i Rubén Martínez, dins del cicle “Ecologisme i classe”, organitzat per IDRA entre el maig i el juny de 2024.
