Espasme o ranera?

Encara és aviat per saber si les convulsions polítiques i socials del present seran un sotrac temporal o indiquen el final d’un estat de coses. D’això darrer n’estan convençuts —tot ho indica— una part cada cop més influent dels qui avui concentren el poder econòmic. El desenvolupament del mode de producció capitalista va generar, molt a pesar del capital, les dinàmiques que van permetre a la classe treballadora, a còpia d’organització i de lluites, assolir la conquesta de les democràcies socials que hem conegut. Mai no han estat tan completes i profundes com caldria, mai no s’han estès amb caràcter universal i sempre han estat sota amenaça, però han estat una conquesta indubtable. El vector havia estat sempre el del treball maldant per emancipar-se del capital. 

Ara el capital, obnubilat per la tecnologia i les finances, somnia, en canvi, que es pot emancipar del treball. Com a doctrina al servei d’aquest interès sorgeix la nova ideologia dels ultrarics, la Il·lustració obscura de Yarvin i Land, amb la idea central expressada per Thiel, quan afirma que ja no creu que la llibertat sigui compatible amb la democràcia. Entesa, és clar, com la llibertat del capital. Teoritzen estats alliberats de contrapesos democràtics, dirigits com una empresa. Creuen que poden tancar definitivament el que per a ells ha estat una anomalia, un parèntesi democràtic que se’ls fa creixentment insuportable.

I tenen pressa. L’acumulació per despossessió —el procés pel qual el capital es queda, mitjançant la privatització, el deute i la financerització, allò que era comú o garantit— està arribant al límit del que les majories socials poden suportar sense reaccionar. 

Sacrifici és el nou mot d’ordre de la dreta i de l’extrema dreta per a les eleccions del novembre. L’odi com a eina per accedir al poder i retenir-lo

La cobdícia insadollable dels qui volen acaparar tota riquesa i tot poder es fa sentir cada cop més en la vida quotidiana de la gent, com una experiència compartida. D’aquesta experiència compartida en pot sorgir una consciència col·lectiva i, amb aquesta, una acció col·lectiva transformadora. La dificultat per accedir a un habitatge o per mantenir-s’hi n’és un exemple ben clar.

Per això reguen amb recursos i mitjans les diferents variants dels discursos d’extrema dreta. Volen dividir les majories socials en funció de l’origen, de l’aspecte o de les creences. Una autèntica enginyeria de l’odi que tan sols prova d’evitar la formació d’un subjecte històric que els impedeixi culminar el seu projecte polític de desmantellament del caràcter social i democràtic de l’Estat. 

No es pot dir que amaguin les seves intencions. En parlen cada cop més obertament. Fan de l’abjecció una virtut i de la crueltat un programa. Sacrifici és el nou mot d’ordre de la dreta i de l’extrema dreta per a les eleccions del novembre. L’odi com a eina per accedir al poder i per retenir-lo, i la por del futur com a fórmula per disciplinar-nos i fer-nos acceptar l’inacceptable.

Hi ha ara una exigència creixent per eixamplar els marges del que és imaginable i possible

Però el futur no està escrit. Potser el que es tanca és la finestra d’oportunitat de l’onada reaccionària. Comença a albirar-se una mobilització de les majories socials, que es neguen a resignar-se. De França al Brasil, passant per la sonora derrota del trumpisme als EUA. Durant massa temps, les esquerres majoritàries hem permès que s’estrenyés el camí, pensant en la preservació d’un contracte social que altres han decidit trencar perquè els fa nosa o pensen que ja no els cal. Hi ha ara una exigència creixent per eixamplar els marges del que és imaginable i possible, però aquest cop per avançar, per aprofundir en el caràcter social de l’Estat i assegurar així el caràcter democràtic de les societats en què vivim. 

Hi ha moments en què la història s’accelera. Aquest n’és un. Que les convulsions d’avui siguin la ranera d’una onada que deixem enrere i el primer batec de l’onada progressista depèn enterament de nosaltres. 

La lluita social i política que ve requerirà més que la mobilització als carrers i també més que la mobilització a les urnes, ben segur. Però avui, per fer viable un programa de transformació social i per barrar el pas a les forces involucionistes que s’alcen davant nostre, cal començar per un esforç extraordinari i una intel·ligència política enorme, tant als carrers com a les urnes.