El futbol femení no és una moda

Deixem-ho clar des de la primera línia: el futbol femení no és cap moda i és aquí per quedar-s’hi. Els odiadors professionals, els masclistes i misògins que veuen en qualsevol avenç social de les dones una trampa o un truc no estan prestant l’atenció deguda a fets inqüestionables, com els rècords històrics d’assistència al Camp Nou, a França o a Anglaterra, la demanda creixent d’informació per part dels aficionats, les audiències de televisió o les portades en diaris i webs no només d’informació esportiva. La darrera final de la Champions League femenina que es disputava aquest cap de setmana a Torí n’ha estat una bona prova.

S’hi enfrontaven els dos millors equips del món: un Olympique de Lió que ha guanyat ni més ni menys que set Champions –cinc de manera consecutiva– i un FC Barcelona que és el campió actual de la competició. Dos clubs que han apostat de manera inequívoca pels seus equips femenins, que juguen amb un estil reconeixible, i als quals han dotat de recursos, estructures i mitjans perquè creixin. I que, sens dubte, han influït de forma decisiva en la revolució actual.

Les 41.500 localitats del Juventus Stadium estaven plenes de gom a gom. Des de Catalunya, s’hi van desplaçar al voltant de 20.000 aficionats culers –una cosa mai vista–, que han fet un esforç econòmic (perquè ni el viatge ni l’estada no eren barats), aprofitant l’embranzida de la celebració del festival d’Eurovisió de dissabte passat i també que, aquest cap de setmana, el Giro d’Itàlia arriba a Torí. A Barcelona, ​​fins i tot s’hi va instal·lar una pantalla gegant a la plaça de Catalunya.

“El que passa amb el futbol femení és fruit d’una feina de moltíssims anys per aconseguir unes condicions dignes”

“Que es digui que el futbol femení és una moda em fa molta ràbia. Les dones volien jugar a futbol des de principis del segle XX i no les deixaven, però eren a l’ombra barallant-se amb equips amateurs. El que passa ara és fruit d’una feina de moltíssims anys per aconseguir unes condicions dignes. A Espanya, als anys setanta, per exemple, hi va haver moltes dones que es van enfrontar a amics, familiars i institucions per fundar una secció femenina. És com si ens diuen que la incorporació de la dona al món laboral és una moda. D’això, res de res”, reivindica la periodista Mayca Jiménez, que ha informat de futbol femení al diari As des del 2018 i és autora del llibre Jo també vull jugar a futbol.

Hi ha múltiples factors que expliquen el bon moment actual. L’auge del moviment feminista n’és un. A poc a poc, els prejudicis estan desapareixent davant l’evidència que les dones poden jugar a futbol i divertir i entretenir, quan hi ha una estructura al darrere. A Espanya, l’FC Barcelona ha marcat el camí a seguir, tal com apunta la periodista del diari Ara Laia Bonals: “L’aposta va ser ferma i diria que perfecta. Va ensenyar on cal posar els diners i va demostrar que no serveix de res comprar estrelles si darrere no tens una base: els nutricionistes, els físios… Les futbolistes han fet un pas endavant també des del punt de vista físic. Si mires Aitana Bonmatí o Alexia Putellas fa quatre anys i ara, els seus cossos no tenen res a veure. Dediquen la vida al futbol, i això es nota”.

“Tenir referents femenins és importantíssim: els fruits es colliran d’aquí a alguns anys, segur”

El canvi de format a la Champions, similar al masculí, ha estat també un encert. Ha ajudat a enganxar-se a la competició, a banda de poder seguir els partits en directe per la plataforma Dazn o per YouTube. “La visibilitat, a més dels recursos, és clau, i, per això, el canvi d’aquest darrer any ha estat brutal. Tenir referents femenins és importantíssim i al Camp Nou s’han vist moltes primeres vegades: nens, nenes i famílies senceres que han assistit per primer cop a l’estadi i que ja han fixat aquest record. Els fruits es colliran d’aquí a alguns anys, segur”, assenyala Laia Coll, la narradora del Barça femení a RAC1.

Tanmateix, a la Lliga Iberdrola conviuen realitats diferents. Hi ha diferents velocitats: la del Barça és supersònica i és en un univers a part; però, després, hi ha un segon grup format pel Reial Madrid, la Reial Societat (que s’ha classificat per a la Champions per primera vegada) l’Atlètic i el Llevant. I, a l’últim, hi ha la resta. La professionalització de la Lliga, aprovada pel Consell Superior d’Esports al mes de març passat després de nou llargs mesos de negociacions, marcarà un abans i un després. Però el canvi serà lent, tal com avisa David Menayo, que porta seguint el futbol femení al diari Marca des de fa 15 anys: “Serà un salt qualitatiu, s’exigirà que juguin en determinats camps, no en un de qualsevol, perquè, a més, es televisarà, i els drets de televisió i els patrocinadors permetran que els clubs tinguin més ingressos. S’estan posant els fonaments amb els terminis del Consell, que són tres anys. Al quart, crec que ja podrem veure una Lliga professional al 100%”.

Hi ha clubs, com el Granadilla o el Madrid CFF, que no tenen equip masculí, amb pressupostos molt inferiors al del Barça, però que podran créixer gràcies a la professionalització “i no només a fitxatges, sinó a instal·lacions, equipaments com GPS per monitorar el rendiment, amb un equip tècnic amb un nutricionista o un psicòleg… Fins ara, es donaven casos com el del Rayo, que ni tan sols tenia metge, i això es regularà”, assenyala María Tikas, experta en futbol femení al diari Sport.

Els temps d’‘El futbol femení no és futbol, ​​ni femení’ afortunadament s’han acabat. I això només és el principi

María Tikas, Mayca Jiménez, Laia Bonals, Laia Coll i David Menayo seran aquest dissabte a Torí cobrint una final que viuen amb entusiasme professional i satisfacció personal, perquè els seus mitjans respectius també han apostat pel futbol femení. Totes coincideixen a assenyalar que hi ha un cert postureig, però que el reben, això sí, amb els braços oberts, perquè l’aparador és fonamental per vendre el producte. I el futbol femení és un bon producte. La demanda està creixent exponencialment i ja no és una raresa que la notícia més llegida sigui la de la classificació del Barça per a la final de la Champions, o reportatges de quatre pàgines als diaris. Els temps d'”El futbol femení no és futbol, ​​ni femení” afortunadament s’han acabat. I això només és el principi.