Virtuts, mancances i reptes de l’ecologisme

La crisi ecològica suposa el desafiament més gran de la nostra civilització; els processos que la conformen condicionaran la resta de les nostres vides; i tota política, independentment de la ideologia que l’exerceixi, es veurà confrontada inevitablement a aquesta realitat. Partint d’aquestes premisses, es pot dir que posar el focus en qüestions mediambientals implica tocar el moll de l’os de la disputa d’època. És per això que em sembla desitjable treballar per consolidar els avenços, afinar les tesis i suplir les mancances del moviment que pretén confrontar aquesta crisi sense precedents. A aquesta mateixa tasca dedicaré les línies següents.

El cert és que, a mesura que creix i el seu llenguatge i les seves preocupacions s’estenen, l’ecologisme es mostra més heterogeni. Allò que durant dècades probablement havia estat una etiqueta força concisa, fent referència a la preocupació pel desequilibri en la relació humà-naturalesa, apareix cada cop més com un significant vaporós i làbil, que inclou sensibilitats diverses i no sempre conciliables. És natural que sigui així: els processos de la crisi ecològica s’estan accelerant de manera exponencial, i això obliga el moviment a formular posicions més acurades en intensitat i extensió. A més, em sembla força necessari indicar que les aliances entre grups ecologistes, abans que per coincidències ideològiques i programàtiques, s’han format per instint, bàsicament pel fet de compartir el focus de preocupació mencionat, i que, per tant, el seu punt de trobada no és necessàriament l’anticapitalisme que molts defensem.

Aquesta agudització de les diferències no és difícil de detectar. Diverses discussions —evito dir-ne debats, ja que hem llegit intervencions a les quals aquest qualificatiu els queda gran— han denotat que les estratègies i les idees no sempre són compartides. El cas més evident són les disputes sobre el col·lapsisme, però n’hi ha d’altres que també confirmen aquesta realitat: les opinions divergents entorn del desplegament de les renovables, la centralitat de l’acció directa o la pertinença d’un Green New Deal a l’espanyola. Posicionar-se pel que fa a aquestes qüestions no resulta fàcil; tampoc no crec que sigui sempre necessari, almenys en els esquemes dicotòmics que s’acaben traçant amb més o menys intencionalitat. En cap cas, però, no s’ha de defugir el debat. Ans al contrari, la situació no deixa de ser una oportunitat per fer avançar un ecologisme que resulti útil a les transformacions que exigeix el moment històric.

No és moment ni de doctrines excessivament ortodoxes ni d’encallar-se en l’acció més immediata mancada d’orientació

En primer lloc, des d’un punt de vista estratègic, això obliga a pensar si la preocupació compartida per tot l’ecologisme —el desequilibri en la relació humà-naturalesa— és suficient per construir un bloc coherent. D’altra banda, com a socialista convençut, em sembla pertinent preguntar-se quines eines aporta aquesta aliança a un projecte que pretengui superar el capitalisme. Analitzant la conjuntura, marcada per la pauperització creixent, l’auge de l’extrema dreta i l’acceleració de la crisi ecològica, crec que als socialistes se’ns exigeix tanta generositat i altura de mires com claredat estratègica i programàtica. No em sembla que sigui moment ni per doctrines excessivament ortodoxes que empetiteixin irremeiablement les nostres files ni per encallar-se en l’acció més instintivament immediata mancada d’orientació. La urgència del moment imposa cercar l’equilibri difícil entre aquestes dues premisses: l’amplitud d’aliances —sempre revisables— i l’estratègia clarament orientada a avançar en la guerra de posicions.

La causa del socialisme no pot ignorar el repte que suposa la crisi ecològica; en cas de fer-ho, estarà renunciant a participar en la disputa política del segle XXI. És per això que estic convençut que cal apostar per una participació activa en els espais que s’enfronten a aquesta crisi, per més que no s’expressin sempre en termes netament anticapitalistes. Hem de ser capaços de veure el potencial de cada aliança —ecologista o de qualsevol altra mena— i explotar-lo al màxim per fer avançar un projecte socialista. Dotar d’una orientació estratègica lluites socials que s’han construït entorn d’etiquetes vaporoses, però imprescindibles, és un repte que no podem eludir; en primer lloc, perquè permeten estendre les nostres tesis; en segon lloc, perquè hi ha el risc que una conjunció de desorientació i desesperació les empenyin cap a posicions indesitjables.

Tot això, per descomptat, implica promoure debats sobre la direcció de l’ecologisme. Però també és necessari cuidar les formes. I no parlo aquí de les injustificables acusacions de feixisme proferides aquest estiu, que travessen tota línia vermella moral, sinó dels espais, el to i els mitjans emprats pels protagonistes de les disputes. En tot cas, estic d’acord que hi ha qüestions que fa falta abordar, ja que s’observen tendències en certs cercles ecologistes que intueixo que poden resultar poc fructíferes o fins i tot contraproduents.

En primer lloc, el moviment en general ha de reconèixer que “l’ecologisme de la veritat” ha fallat en les seves premisses: repetir dades esfereïdores no s’ha traduït en una mobilització social massiva. A més, com ja han assenyalat algunes veus de l’ecologisme espanyol, sovint s’entén per veritat una concepció de la crisi ecològica esbiaixada per una mirada totalitzant que massa sovint projecta escenaris excessivament descoratjadors. Aferrar-se a aquest tipus d’explicacions col·lapsistes pot derivar perillosament en una concepció errònia que prengui per irresoluble l’oposició entre societat i naturalesa, i condueixi al rebuig absolut de la política, el nihilisme o la cerca de sortides individuals.

Hem de reflexionar sobre si determinades accions no acaben cremant activistes sense reportar cap èxit substancial

Tampoc l’acció directa reiterada, malgrat el sacrifici lloable que fan moltes activistes, no sembla estar donant fruits, tant pel que fa a influència en opinió pública i mobilització popular com en relació amb les polítiques públiques. Fa pocs dies vèiem amb indignació que els informes de la Fiscalia passaven a considerar terroristes grups com Futuro Vegetal o Extinction-Rebellion, incrementant alguns graus més la repressió de què darrerament està sent objecte el moviment a l’Estat i arreu del món. Les conseqüències que pot tenir per a les militants aquesta resposta institucional injustificable ens han de fer reflexionar sobre la pertinença de cada pas que fem; sobre si aquest ens fa avançar i acumular forces o si, en canvi, els esforços acaben cremant activistes sense reportar cap èxit substancial.

Fets aquests aclariments, i donant per més que justificat que cal agafar la bandera ecologista, cal concretar en quina direcció l’hem d’enarborar. És necessari començar revisant algunes de les premisses que han inspirat l’estratègia ecologista els darrers temps. És indiscutible que la classe treballadora i els sectors progressistes de la societat estan desmobilitzats. Això no obstant, i pel que fa a l’àmbit concret de la crisi ecològica, no crec que la passivitat sigui deguda a un desconeixement de la gravetat de la situació, com semblen creure els qui insisteixen a repetir veritats aterridores, sinó que més aviat té a veure amb una percepció d’impotència davant una amenaça aclaparadora. Des d’aquesta perspectiva, ampliar el moviment requereix assenyalar els camins a transitar per dur a terme una transició ecosocial justa, tasca que en bona part es concreta a treballar perquè els conflictes que imposa la conjuntura arribin a bon port. Es tracta, per tant, de resoldre les preocupacions quotidianes des de l’organització de base, mostrant que l’acció col·lectiva és una condició necessària per a la victòria. Relacionat encara amb aquesta voluntat il·luminadora que comentava, cal destacar que, malgrat que la crisi ecològica signifiqui una amenaça que condiciona tots els àmbits de l’existència en societat, no és ni necessari ni desitjable intentar explicar tot esdeveniment convuls des d’aquestes coordenades. La crisi ecològica i les transicions que implica són fenòmens complexos que cal analitzar de manera sistemàtica, separada i en el context corresponent, escapant-se de temptacions totalitzants.

D’altra banda, crec que un ecologisme transformador no pot renunciar a la política en cap dels seus significats. Tenir en compte la situació concreta exigeix prendre consciència de la correlació de forces i actuar en conseqüència. A més, és important no perdre de vista que les conjuntures actual i futura forçaran aliances incòmodes, que sovint comportaran contradiccions, però crec que des del més ferm impuls revolucionari no se n’ha de tenir por, sinó que s’han d’aprofitar per fer-nos avançar en la guerra de posicions.

És crucial projectar un model de societat alternatiu, i això implica construir un moviment coherent internament

Pel que fa a les propostes, i també en la línia de no renunciar a la política, crec que s’ha de ser molt més ambiciós. L’ecologisme no pot limitar-se a emetre exigències a governs i institucions i quedar-se relegat al mer paper de lobby sota el perill de ser cooptat, sigui en recursos o discurs, pels qui es troben als espais de poder. És crucial projectar un model de societat alternatiu, i això implica construir un moviment coherent internament en les seves posicions i que aquestes abordin necessàriament qüestions com l’estat nació, la propietat privada o la superació de l’estret marc del treball assalariat. Com s’ha insistit infinites vegades, les qüestions mediambientals no són un mer afer tecnicocientífic. La transició ecològica es disputa en terrenys tan diversos com les lluites sindicals del sector automobilístic, l’entorn rural perjudicat per la sequera o les reunions del G-7, i, per difícil i ambiciós que resulti, cal tenir propostes per a tots aquests àmbits.

Finalment, faria una crida a la humilitat. L’ecologisme ha crescut molt els darrers anys, però aquesta implosió la precedeixen un seguit de lluites que han assentat moltes de les bases sobre les quals avui es construeixen moviments socials de tota mena. És precisament d’aquesta herència d’on sorgeixen les aliances eclèctiques que identificava a l’inici. Si bé, com hem reconegut, els espais que avui en dia concentren les forces ecologistes no són netament anticapitalistes, és probable que les seves virtuts —que són moltes— ens siguin indispensables per travessar de manera exitosa la gran prova que suposa la crisi ecològica. Participar en aquests espais de bracet del marxisme, canalitzar les inquietuds a què responen i traçar un horitzó atractiu per la majoria són tasques ineludibles de l’anticapitalisme del segle XXI.