13/10/2026 | 07:00
Al passatge de Trullàs, Barcelona es disposa a fer una cosa que en un render queda impecable: portar verd a un lloc on el verd ja existeix. El jardí de les Papallones ocupa des de fa més d’una dècada un antic aparcament informal que els veïns van netejar, plantar i convertir en un jardí freqüentat per a infants, persones grans, treballadors i entitats del barri. La reurbanització prevista promet millorar-ne l’accessibilitat. També pot substituir un lloc pensat per quedar-s’hi per un altre de dissenyat, sobretot, per passar-hi.
El cas es repeteix, a una escala menor, per tot el Poblenou. Barcelona té 69 espais de verd autogestionat per entitats, majoritàriament horts urbans, segons les dades municipals recollides per Betevé, i Sant Martí és un dels districtes amb més presència. BIOMA produeix sòl fèrtil i activitat comunitària sota un horitzó condicionat per decisions urbanístiques. Al solar del carrer de Veneçuela 30-50, destinat a 105 habitatges de lloguer assequible, alguns veïns han proposat un jardí comunitari mentre el terreny no tingui un ús efectiu: vegetació mediterrània, bancals desmuntables, refugis per a pol·linitzadors, una cessió temporal i reversible durant els anys de planificació i d’obres.
Ningú no discuteix que Barcelona necessita aquests habitatges. El que revela el cas és una asimetria habitual: un projecte futur justifica que un solar romangui tancat avui, mentre que l’activitat comunitària present amb prou feines compta a l’hora de decidir-ne el destí. Anys de cures poden acabar amb una carta, una tanca i unes setmanes per desallotjar.
El desplegament complet dels eixos verds podria evitar cada any a Barcelona un 14% dels casos de mala salut mental autopercebuda
L’evidència científica avala els beneficis del verd urbà, però també matisa el relat. Una avaluació d’impacte en salut liderada per l’ISGlobal va estimar que el desplegament complet dels eixos verds podria evitar cada any a Barcelona un 14% dels casos de mala salut mental autopercebuda, amb reduccions addicionals en les visites a especialistes i en el consum d’antidepressius i de sedants. L’estudi advertia, tanmateix, que aquests beneficis depenen d’una distribució equitativa del verd i de mesures que evitin la gentrificació. Una investigació amb 3.461 adults de Barcelona hi va afegir una altra peça: la relació entre els espais verds i una millor salut passa en part per la salut mental, pel suport social i per l’activitat física, i no només per la vegetació en si mateixa.
El projecte europeu RECETAS, coordinat per l’ISGlobal, va posar a prova aquesta idea en barris socioeconòmicament desafavorits de Barcelona. El programa Friends in Nature va combinar espais verds i blaus amb passejades, activitats artístiques, cohesió de grup i atenció plena; una avaluació publicada el 2026 va calcular 1,48 euros de valor social per cada euro invertit. La lliçó no és que qualsevol parcel·la verda tingui efectes terapèutics automàtics, sinó que l’efecte apareix quan la natura accessible es combina amb acompanyament, activitats compartides i continuïtat. Plantar requereix dies; construir una relació amb un lloc necessita temps.
Aquesta diferència rarament apareix en una memòria d’obra. Un banc davant d’un altre ofereix més conversa que una filera de seients orientats al trànsit. Una taula comuna convida a quedar-s’hi. Una tasca recurrent dona una raó per tornar. Un jardí pot continuar apareixent al plànol com una taca verda i perdre, tanmateix, bona part de la seva vida quotidiana.
Un hort comunitari no només mitiga la calor i l’ansietat per separat: entrena, alhora, la sensació que actuar amb altres serveix d’alguna cosa
Aquesta dimensió connecta amb un malestar cada vegada més anomenat: l’ansietat climàtica. En el C2C (Cycling to Care), liderat per l’ISGlobal, sobre benestar emocional i acció sostenible, es comparen diferents itineraris d’implicació climàtica (entre els quals, l’hort urbà) i s’hi observa una cosa consistent: l’angoixa davant la crisi ambiental es fa més suportable quan es tradueix en una contribució tangible i compartida, no en més informació sobre el problema. Regar un bancal, decidir amb altres què plantar-hi o cobrir un torn de reg ofereix una cosa que poques vegades proporcionen les campanyes de sensibilització: la certesa que la mateixa acció, per modesta que sigui, compta dins d’un esforç col·lectiu. Aquesta agència compartida (saber que la cura d’un espai també depèn d’una mateixa i que altres persones compten amb això) sembla esmorteir l’ansietat climàtica millor que l’exposició passiva a més xifres sobre el problema. Un hort comunitari no només mitiga la calor i l’ansietat per separat: entrena, alhora, la sensació que actuar amb altres serveix d’alguna cosa.
A aquesta fragilitat s’hi afegeix el risc de gentrificació verda: en barris sotmesos a pressió immobiliària, la millora de l’espai públic pot encarir els habitatges i els locals fins al punt de desplaçar les persones que se n’havien de beneficiar. La renaturalització redueix la calor i millora la salut, però els seus efectes depenen també de l’habitatge assequible, de la protecció dels residents i de la capacitat pública de retenir el valor que es genera col·lectivament.
El repte per a Barcelona és incorporar aquestes preexistències a la planificació, no només les d’una façana o d’una nau industrial, sinó també les d’un sòl regenerat, d’un calendari de reg i d’una comunitat de voluntaris. Avaluar aquests elements abans d’intervenir, negociar la continuïtat o el trasllat dels projectes i facilitar aigua, espais d’emmagatzematge i suport tècnic permetria tractar aquests espais com el que són: infraestructures de biodiversitat, salut i cures.
Barcelona continuarà inaugurant verd, i ho necessita. Però la seva credibilitat ecològica també dependrà de com tracti el que ja estava creixent abans del projecte, del pressupost i de la fotografia oficial. Deixar-ho morir per poder-ho tornar a plantar seria una forma especialment cara de progrés.
