Escoltar ‘reggaeton’ i ser marrana: en català és una mica menys greu?

A Carmesina, enamorada de Tirant lo Blanc, li agradava que la seva donzella, Plaerdemavida, li mengés els pits. La donzella deia: “Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cadascuna en sa mà; bese-les per tu; mira com són poquetes, dures, blanques e llises”. M’imagino una tertúlia de TV3 analitzant la nova cançó de reggaeton que triomfa entre els joves: “Els mugrons durs de Carmesina”, de la Mushkaa, 31 FAM o qualsevol artista jove que utilitzi aquells baixos tan addictius i característics. Estaria més censurat si aquestes frases les cantés l’artista de reggaeton de moda que si les escrivís Joanot Martorell? Als catalans de bé els semblaria excessiu, masclista i brut el reggaeton com a gènere o el text en si, escrit al segle XV i que s’ha convertit en una de les lectures fonamentals de la cultura catalana a les escoles? 

S’han escrit columnes i s’han fet centenars de tertúlies argumentant que el reggaeton és masclista i sexualitza els adolescents, i fins i tot al documental Generació porno apareixia com un dels elements que més hipersexualitzen els joves (i, per tant, que més escandalitzava pares i mares, en estat de xoc absolut quan veien noies perrejant). És un debat que fa anys que s’arrossega. Una gran majoria de catalans escoltem reggaeton mainstream; però, si ens pregunten els nostres grups més reproduïts, amagarem aquest gènere i apostarem per mostrar en públic la nostra devoció per algú que aparenti més intel·lectualitat, com, per exemple, Renaldo & Clara o Pau Vallvé, abans que dir que aquest any t’has viciat a Manuel Turizo.

Conèixer la història del reggaeton és important si en volem fer un judici, per reconèixer què provoca tant rebuig a una part de la societat catalana moralitzadora que no ha censurat Joanot Martorell (tot i les escenes de violència sexual que també va incloure a Tirant lo Blanch), però sí Bad Bunny, Ozuna o Don Omar. La majoria de teories apunten que el reggaeton és un gènere musical nascut a Panamà o a Puerto Rico, als carrers. Ivy Queen, coneguda també per La Caballota, va ser una de les primeres artistes de reggaeton i n’explica el naixement i l’evolució al pòdcast Loud: The History of Reggaeton: es tracta d’un gènere musical creat a partir del dancehall i del reggae als anys noranta, fet per fills de migrants antillans que van arribar a Panamà al principi del segle XX per a la construcció del canal de Panamà. Al reportatge que en fa The Washington Post es desenvolupa amb detall com es va anar estenent el ritme i va evolucionar en el reggaeton massiu i popular que coneixem avui. Aleshores, què molesta i avergonyeix tant del reggaeton, el més massiu dels ritmes de l’actualitat?

Al sector més moralitzador de la societat el molesta el masclisme, però depèn de qui l’exerceixi

“El ‘reggaeton’ és masclista”

El primer argument que se sol utilitzar per demostrar que el reggaeton no és una música digna de les nostres filles, castes i pures, és el masclisme. Sí, el reggaeton és masclista. Ho és com el pop, el rock, l’òpera o les havaneres. Al sector més moralitzador de la societat el molesta el masclisme, però depèn de qui l’exerceixi. El grup vendrellenc Lax’n’Busto cantava dos feminicidis (“Tinc fam de tu” i “El pagès”) al mateix temps que a Panamà s’estava creant el reggaeton i ningú no va posar el crit al cel quan Pemi Fortuny cantava “Em vaig excitar. / Desitjava veure sang / i l’hi vaig clavar al mig del cor. / No va poder ni cridar. / Per sorpresa la vaig agafar” o quan Albert Pla tocava “Crim d’amor”. No estic exagerant: a qui el molesti més una escena de sexe que un feminicidi com aquest té un greu problema de distorsió. Aquell mateix any, el 1989, Sopa de Cabra cantava sobre una noia de 18 anys versos que no es quedaven curts: “No tenia complexes / ni tampoc dignitat. / Almenys les putes de veritat / saben treballar”, i l’any següent el grup va guanyar el Premi Nacional de Música de Catalunya, atorgat per la Generalitat de Catalunya. Les bandes que compten amb membres acusats d’agressió sexual, també en l’actualitat, se les ha continuat contractant per trepitjar els escenaris catalans. “Un agressor, sí, però el nostre agressor”. 

L’hemeroteca no menteix: el masclisme nostrat, el deixem passar perquè fa de mal dir que Gerard Quintana sigui un masclista; al que arriba de fora li posem la culpa que els nostres joves siguin cada vegada més masclistes i estiguin hipersexualitzats. En això de mirar cap a un altre costat quan apunten als de casa i culpar els altres hi ressonen uns estigmes racistes que Moha Gerehou i Adilia de las Mercedes exposen al pòdcast de Carne cruda. S’està carregant en el reggaeton un pes que recau en tota la indústria musical: estem culpant un gènere musical, en origen llatinoamericà, de classe baixa i negre, d’un pecat que tots els ritmes cometen, però ens agafem a mites racistes i classistes per legitimar aquesta batalla. Sobre aquests estigmes, el periodista Víctor Lenore explica que el rebuig envers el perreig és “una mescla de classisme, d’europeisme mal entès i de vells prejudicis colonials”.

És masclista que una gran part del ‘reggaeton’ que ha alimentat les festes i fantasies de la generació ‘millennial’ siguin homes, sempre perspectiva heteropatriarcal

“El ‘reggaeton’ és massa sexual”

El reggaeton no va inventar el masclisme ni va inventar el sexe, no és el responsable que la teva filla també vulgui practicar sexe sense amor o que a tu t’escandalitzi que abaixi el cul fins a terra a la discoteca. El reggaeton té lletres que parlen d’amor o de sexe, acostumen a ser explícites, en la línia de Plaerdemavida menjant els pits a Carmesina i més enllà. Però parlar de sexe no significa ser masclista: ho és si mostres una manca de consentiment sobre l’altra persona, si la denigres a través d’insults i si no tens en compte el seu desig. O si gaudeixes cantant un feminicidi. Quan cantes molt sobre sexe, i quan la majoria d’artistes són homes, la cosificació de les dones és freqüent (sí, això és masclista), així com l’amor romàntic possessiu. La cosificació de la dona també existeix quan Els Pets canten “tant de bo la vida fos / cervesa, nenes i rock’n’roll” (au, fa mal escriure-ho). El que passa és que ens posa nerviosos que els adolescents tinguin contacte amb el sexe: si no donem una bona educació sexual, és preocupant que un jove només conegui del sexe allò que veu en el porno o en les cançons de Myke Towers, però és que haurien de tenir més eines que el porno i Myke Towers. S’hauria de treballar en l’onada misògina i d’extrema dreta que sí que cosifica, denigra i vulnera els drets de les dones i dissidències, i no els dona informació.

Bad Gyal canta a “Mi Lova” com el seu amant li practica sexe oral: “Él come dos veces porque come calla’o. / Fumándome un porro, él me besa toda. / Antes de mojarla se come la torta”. Si creus que Bad Gyal s’està cosificant en aquesta cançó, l’estàs infantilitzant i victimitzant; ho apunta Mar Pons en aquest article. El que és masclista és una indústria musical atapeïda d’homes que posen els colzes i competeixen per tocar, que tenen un espai tan gran com una plaça de toros per parlar sobre el que vulguin, també sobre dones però sense elles. El que és masclista és que tots els discursos i missatges que hi ha sobre el desig i el sexe els pronunciïn homes, que una gran part del reggaeton que ha alimentat les festes i fantasies de la generació millennial siguin homes, sempre la seva perspectiva heteropatriarcal, també quan intentem divertir-nos. Escriure i cantar l’eròtica, la sensualitat i el sexe des de les dones i les no binàries és urgent. Una gran majoria de dones artistes de reggaeton no reprodueixen estereotips denigrants per a la dona, sinó que viuen, canten i ballen el seu desig i la seva sexualitat de manera lliure, a mig camí entre la validació masculina, que sempre hi és encara que no ho vulguem, i l’empoderament. Continua havent-hi rols de gènere en les seves cançons com també hi són en la de tants homes. Karol G ha fet més per l’educació sexoafectiva de moltes joves que la majoria de plans d’educació sexual dels governs o que qualsevol grup de rock’n’roll.  

Un gènere com el ‘reggaeton’, de sexe explícit i origen de classe baixa, no encaixa dins del bon gust convergent

“No hi ha ‘reggaeton’ en català”

Caic altra vegada en la trampa de parlar d’homes, quan hi ha dones que estan apoderant-se de l’escena urbana: Karol G, Villano Antillano, Becky G, Emilia, Anitta, María Becerra. Més a prop tenim Tremenda Jauría i, de catalanes, artistes com Bad Gyal, Mushkaa o els pioners Crimen Pasional, que tenen joies com “Raka Raka”, amb versos com “estem follant tan fort que retumba la casa” o “t’ho faig a la barra de la cuina”, una prova que es pot ser marrana també en català i a Catalunya. És menys greu si vull que m’ho facin fort a la barra de la cuina, però ho dic en català?

L’expressió de la sexualitat, del desig, del sexe dur i desitjat, no hauria de ser en cap cas greu. Divertir-se amb reggaeton, tampoc. L’escena catalana no pot competir amb reproduccions amb la indústria massiva de reggaeton que mou Puerto Rico o Colòmbia perquè no té cap sentit competir amb els creadors i impulsors d’un gènere que hem agafat i ens hem apropiat des de la blanquitud. Però sí que té força per defensar el llenguatge sexual i el “patrimoni eròtic” en català des de l’àmbit de la música, sense clonar ni donar-se crèdits d’un moviment cultural que en cap cas no ens identifica. 

Carlota Rubio escrivia al Quadern un reportatge sobre el patrimoni eròtic literari català, i la col·lecció “Idil·lis”, de literatura eròtica, defensava que “garantir un vocabulari ric i adequat per parlar de la sexualitat en català és un pas important cap a la inclusió i normalització de la nostra llengua en tots els àmbits de la vida, alhora que promou el respecte i la diversitat en les converses i les reflexions sobre la sexualitat”. També explica que Eloy Fernández Porta desenvolupa que a Catalunya existeix una relació entre identitat i bon gust: “Calia ser una mica anglès per ser un bon català als anys vuitanta, i TV3, l’aparell de construcció nacional del moment, es va fundar en contraposició al barroerisme de les televisions espanyoles. En aquest context, el bon gust només es podia definir per oposició i, per tant, la cultura elevada i convergent era la que no ofenia ningú”. 

En aquesta lògica, un gènere com el reggaeton, de sexe explícit i origen de classe baixa, no encaixa dins del bon gust convergent. Però no per això hem de renunciar a alimentar el vocabulari, les expressions, les cançons i les marranades en català. Al contrari, precisament per això també ho hem de fer. Contra el bon gust convergent, sexe i reggaeton en català. Reggaeton contra els tertulians de TV3 que no poden sentir a parlar dels mugrons de Carmesina. Reggaeton de la Mushkaa, que té més de 700.000 oients el mes que escolten cançons sobre sexe i amor, i en català. Reggaeton i pop i folk en català per seguir “fent la marrana” (com canta el duet Svetlana) i posar-me al nivell de la Verge de Montserrat amb els versos “t’agafo la cadera nena ja no hi ha frontera. / Soc la teva Colometa, Verge Santa o Moreneta”. Amén, Svetlana.