El context històric i moral del 7 d’octubre del 2023 a Gaza

Aquest llibre comença amb les paraules del secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, referides al 7 d’octubre del 2023 a Gaza, que tan sols va fer un retret lleu a les polítiques d’Israel i es va limitar a posar de manifest la realitat d’un poble, el palestí, que fa cinquanta-sis anys que viu sota ocupació. La reacció a Israel, però, va ser desmesurada.

El Govern israelià es va afanyar a condemnar la declaració. Diversos alts càrrecs del país van exigir la dimissió de Guterres. El van acusar de donar suport a Hamàs i de justificar la massacre que aquest grup havia perpetrat. Els mitjans de comunicació israelians també es van sumar a la condemna i van afirmar, entre altres coses, que el cap de les Nacions Unides “havia demostrat un grau sorprenent de degradació moral”.

La reacció d’Israel arran de l’afirmació d’un fet tan evident per part d’una figura internacional de primer nivell indica que està intensificant els esforços per silenciar qualsevol crítica a l’Estat i a les seves polítiques, tot esgrimint sovint l’acusació d’antisemitisme com a arma. Fins al 7 d’octubre, Israel havia treballat amb perseverança i determinació per bastir un consens al voltant d’una definició d’antisemitisme que inclogués la crítica a l’Estat israelià i el qüestionament dels fonaments morals del sionisme. Ara, però, n’hi ha prou a dir que, des del 1967, diverses generacions de palestins han crescut sota ocupació perquè s’engegui una cacera de bruixes contra la persona que ho diu.

L’atac del 7 d’octubre ha servit a Israel de pretext per desplegar polítiques de caràcter genocida a Gaza

A Israel li interessa que oblidem la història i que qualsevol acte de violència comès pels palestins es percebi com una atrocitat insòlita, només explicable com una expressió del desig d’exterminar els jueus. Aquest relat li dona carta blanca per aplicar polítiques que en altres temps hauria descartat, fos per raons ètiques o estratègiques. I els governs occidentals no han trigat a seguir-li el pas.

L’atac del 7 d’octubre ha servit a Israel de pretext per desplegar polítiques de caràcter genocida a la Franja de Gaza. Alhora, ha permès als Estats Units refermar la seva influència al Pròxim Orient, i a diversos països europeus restringir drets democràtics amb l’excusa d’una nova “guerra contra el terror”. En tenim exemples ben clars, com ara la prohibició imposada per la policia de Berlín de proclamar consignes o cantar en llengües estrangeres durant les manifestacions a la capital, o bé la detenció de familiars de supervivents de l’Holocaust en manifestacions de solidaritat amb Palestina als Estats Units.

Si volem conservar alguna esperança de pau i justícia a Israel i Palestina, cal tornar a les arrels del conflicte.

I aquestes ens porten al 1948. La major part de la població actual de Gaza són refugiats de la neteja ètnica d’aquell any: primera, segona i ara tercera generació de desplaçats. Israel va crear la Franja de Gaza com una zona de reclusió per poder perpetrar la neteja ètnica en altres regions de la Palestina històrica. Abans del 1948, la Franja de Gaza no existia. Gaza era una ciutat cosmopolita situada a la Via Maris, entre Egipte i Turquia. Aquesta franja de terra, que representa només el 2% de la Palestina històrica, es va convertir en el camp de refugiats més gran del món.

La meitat de la població de Gaza té menys de 21 anys; setge i bombardejos és l’única realitat que han conegut

Des del 1967, els ciutadans de Gaza i Cisjordània viuen sota ocupació. Els habitants de totes dues regions formen part de la mateixa comunitat, de manera que les polítiques aplicades en una zona tenen repercussions en l’altra.

L’ocupació, tant si es duu a terme en nom de l’exèrcit com d’una administració civil, ha convertit l’arrest sense judici, els assassinats, la demolició d’habitatges, l’expropiació de terres i les pràctiques abusives per part dels militars en part de la vida quotidiana dels palestins. L’any 1987 i el 2000, la frustració acumulada per aquesta persecució contínua va esclatar en forma de revolta popular: la Primera i la Segona Intifades. Era només qüestió de temps que n’esclatés una tercera. El fracàs d’aquells dos aixecaments va ser també el fracàs del moviment d’alliberament palestí de caràcter més secular, a l’hora de posar fi a l’opressió en què viu el seu poble. De resultes d’això, molts palestins van acabar dipositant les seves esperances en grups islamistes com Hamàs i el Gihad Islàmic Palestí. Per a ells, i per a molts altres musulmans de Palestina, la violació constant de la santedat de l’Al-Hàram aix-Xarif —el Mont del Temple de Jerusalem, on es troba la mesquita d’Al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat de l’islam— era una injúria afegida a la humiliació que ja patien. Els cristians palestins, una de les comunitats cristianes més antigues del món, compartien el mateix malestar pel tracte que Israel donava als seus llocs sagrats a Jerusalem i a Betlem. Recentment, Israel ha destruït una església ortodoxa grega a Gaza⁽¹⁾.

Hamàs i altres grups palestins havien advertit en nombroses ocasions que la detenció de milers de presos polítics i les provocacions constants relacionades amb l’Al-Hàram aix-Xarif els acabarien forçant a actuar amb contundència contra Israel, i van assenyalar, com a precedent, el moviment del 2021.

I, com a darrer episodi, la Franja de Gaza ha viscut sotmesa a un setge implacable que ja dura disset anys. En aquest període, l’exèrcit israelià ha atacat Gaza directament en quatre ocasions, per terra, mar i aire. La meitat de la població té menys de vint-i-un anys i el setge i els bombardejos són l’única realitat que els joves han conegut. Per a nosaltres, que vivim segurs i còmodes a les nostres llars⁽²⁾, costa d’imaginar el poder destructiu de les bombes que molts dels nostres governs venen a Israel. Un bombardeig aeri al segle XXI és més devastador que tot el que hem llegit als llibres sobre la Segona Guerra Mundial. I fins i tot, si se’n surt amb vida i sense ferides, el trauma deixa una empremta inesborrable.

Els combatents de Hamàs que van irrompre a Israel el 7 d’octubre eren, en gran part, joves que havien après el llenguatge de la violència sota les bombes que Israel els havia llançat. No es tracta de justificar el que van fer. Però tampoc no podem afirmar amb certesa que, si nosaltres haguéssim patit el mateix trauma, sense cap perspectiva de resolució, la nostra reacció hauria sigut gaire diferent.

Notes:

1. El 17 de juliol del 2025, durant el procés de traducció al català d’aquest llibre —publicat originalment en anglès l’any 2024—, Israel ha bombardejat l’església de la Sagrada Família de Gaza, l’única de confessió catòlica a l’enclavament, “per error”, segons declaracions del primer ministre, Benjamin Netanyahu. El balanç provisional és de tres morts i nou ferits. Aquest fosc episodi, per descomptat, s’afegeix a una realitat que, en línia amb les tesis de Pappé i com a tràgica confirmació d’aquestes, no ha deixat de repetir-se: en el moment d’escriure aquesta nota, la massacre de la població palestina a la Franja de Gaza continua sense interrupció. (N. dels Tt.)
2. L’any 2008, l’autor del llibre, Ilan Pappé, es va veure obligat a abandonar el seu país nadiu, Israel, i es va establir a Anglaterra després d’haver estat condemnat al Parlament israelià i de rebre amenaces de mort reiterades, arran de la publicació d’un llibre en què denunciava la política de neteja ètnica exercida per l’Estat d’Israel contra el poble palestí. En aquell moment, el diari The Guardian li va dedicar un article extens —de lectura imprescindible— que es pot consultar aquí. (N. dels Tt.)

• 

  Una guia indispensable per comprendre el conflicte

  El conflicte entre israelians i palestins no va començar el 7 d’octubre del 2023. Tampoc el 1967, quan Israel va ocupar Cisjordània, ni el 1948, amb la creació de l’Estat d’Israel. Els orígens d’aquest conflicte es remunten a finals del segle XIX, amb l’arribada dels primers colons sionistes a la Palestina que aleshores formava part de l’Imperi otomà.

  En aquesta obra reveladora, Ilan Pappé dissecciona la història de dos pobles que avui comparteixen una mateixa terra. Des de l’arribada dels primers colons jueus a la Palestina històrica fins als nostres dies, l’autor hi analitza els principals esdeveniments, figures i processos per explicar per què aquest conflicte ha esdevingut gairebé irresoluble.

  Breu història del conflicte entre Israel i Palestina, d’Ilan Pappé, traducció de Francisco López Martín i Vicent Minguet.

  Amb la publicació d’aquest títol, Edicions Akal inicia una nova etapa en el seu compromís amb la cultura ampliant el seu camp de diàleg a la llengua catalana. Es tracta de la col·lecció d’assaig “Veus crítiques”, amb la qual vol traslladar al públic catalanoparlant l’esperit crític i la rigorositat del seu catàleg, contribuint així a enfortir l’ecosistema del pensament, diversificar les veus i ampliar els espais de debat en català.