Per què m’hauria de preocupar (de nou) el deute dels països del Sud?

Ja fa 25 anys que em dedico al mateix: analitzar i buscar una solució als problemes del deute públic dels països, especialment dels països més empobrits. Corria el final del segle passat quan una xerrada d’Arcadi Oliveres (qui, si no, el mestre) em va colpir: els països del Sud global pagaven als països rics més de sis vegades el que rebien en ajuda al desenvolupament. La causa era aquest deute extern, del qual jo gairebé no havia sentit a parlar. Un deute que no permetia als països fer front a crisis alimentàries devastadores o invertir en educació i sanitat.

Recordo una conversa, alguns anys més tard, amb Victor Nzuzi, mestre i activista congolès, que m’explicava com al costat del seu poble, a la República Democràtica del Congo, s’hi estava construint una presa hidroelèctrica gegant per donar electricitat a les explotacions mineres, mentre al seu poblat no hi havia electricitat i els professors rurals com ell no cobraven a causa del deute generat per la construcció de la presa. Un deute que era la conseqüència d’un sistema injust, herència de les estructures colonials, i que responia als interessos d’uns quants mentre impactava milions de persones.

Un deute que entre mitjans dels anys vuitanta i mitjans de la primera dècada dels 2000 va forçar milions de persones a marxar del seu país, devastat per la crisi econòmica i social que els deutes insostenibles generaven a països de l’Àfrica, d’Àsia i de l’Amèrica Llatina. Si la teva veïna equatoriana va arribar a principis dels 2000 a Catalunya, probablement va ser formant part de l’emigració massiva del seu país a causa de la crisi del deute durant la primera dècada del segle XXI. El teu cosí que va marxar a Londres perquè no trobava feina amb la crisi del 2012 també és víctima del sistema del deute.

Ens tornem a trobar a la casella de sortida, amb una nova crisi de deute de conseqüències devastadores

Després de 25 anys, ens tornem a trobar una mica a la casella de sortida, amb una nova crisi de deute amb conseqüències devastadores i una nova oportunitat històrica per posar-hi remei. Una causa perduda, diran alguns. Una causa justa, responc jo. Fem una mica d’història …

Una mobilització històrica

12 de març del 2000. Milers de persones ens situem estratègicament al voltant dels col·legis electorals arreu de l’Estat, particularment a Catalunya. Al voltant del que vam anomenar la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern, més de 20.000 voluntàries vam organitzar-nos durant mesos per celebrar una consulta popular per aixecar la veu sobre la necessitat de cancel·lar el deute dels països més pobres. Una consulta que tindrà lloc el mateix dia que les eleccions generals al Govern de l’Estat. Una consulta que, dues setmanes abans de la seva celebració, serà il·legalitzada per la Junta Electoral Central, i es va convertir així en un acte massiu de desobediència civil.

Malgrat la repressió, la consulta del deute de fa 25 anys va ser un èxit de mobilització, amb més de mig milió de persones arreu de Catalunya, un milió a tot l’Estat, votant majoritàriament a favor de la cancel·lació del deute. I aquest èxit va contribuir a la mobilització global de l’Any Jubileu. Al voltant de l’any 2000, i de les campanyes de les organitzacions catòliques per la cancel·lació del deute, que comptaven amb el suport del Vaticà, milions de persones es van mobilitzar arreu del món.

Quin va ser el resultat de tot allò?

Hi ha qui diu que les campanyes per la cancel·lació del deute de Jubileu 2000 van ser de les més exitoses de la història, ja que es va aconseguir que els països rics, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional perdonessin més de 130.000 milions de dòlars de deute als països més empobrits i endeutats, principalment a l’Àfrica. Aquelles cancel·lacions de deute van facilitar que una quarantena de països incrementessin el seu pressupost en educació, sanitat i altres inversions socials i econòmiques. Malauradament, en molts casos van venir acompanyades de condicions de privatització de serveis públics i desregulació laboral, comercial i financera. Però, després de dues dècades de crisi de deute als vuitanta i noranta, molts països van poder respirar gràcies, en part, a les mobilitzacions massives de l’any 2000 i dels anys posteriors.

La consulta sobre el deute del 2000 va ser la llavor del que esdevindria el moviment antiglobalització arreu del món

La consulta del deute va ser també un punt de trobada per a organitzacions i col·lectius molt diferents, una llavor del que esdevindria el moviment antiglobalització, tant a casa nostra com arreu del món. Un moviment que tenia com a columna vertebral la solidaritat internacional.

Què hi ha de tot allò avui?

Vint-i-cinc anys més tard, tornem a tenir una crisi de deute que afecta aquells mateixos països, especialment el continent africà, però també Àsia i en grau més baix l’Amèrica Llatina. Avui, un total de 3.300 milions de persones viuen en països que gasten més en interessos del deute que en educació o en salut. A més, a la majoria dels països del Sud, el pagament d’interessos supera les inversions en adaptació i mitigació del canvi climàtic.

Tot i que aquest endeutament és en part responsabilitat dels governants i de les elits d’aquests països, també és cert que hi ha causes estructurals i responsabilitat per part dels creditors, especialment els privats, que han imposat interessos molt elevats als països empobrits. En definitiva, quan es va cancel·lar una part del deute després de les mobilitzacions de l’any 2000, no es van modificar les causes estructurals de l’endeutament. I tampoc no es van modificar la governança ni els mecanismes per poder resoldre crisis de deute, que bàsicament depenen d’interessos dels creditors i els defensen.

Per què m’hauria de preocupar aquesta nova crisi del deute?

Per començar, per solidaritat i sentit de la justícia. Avui hi ha inversors que s’estan fent molt rics amb els recursos que haurien de ser destinats a finançar serveis públics i acció climàtica. Uns inversors que han imposat elevats tipus d’interès, tot argumentant que prestar al país té riscos elevats; però quan aquests riscos es fan realitats, es neguen a assumir-ne les conseqüències.

Avui, de nou, el Sud global paga més en deute extern del que rep en nou finançament i ajuda al desenvolupament

En un context de retallades d’ajuda al desenvolupament i enormes tensions geopolítiques, condemnar els països del Sud a una creixent crisi del deute només incrementarà els conflictes i les fragilitats globals, aprofundint les desigualtats tant dins dels països com entre països, agreujant també les crisis migratòries. A més, en un context d’emergència climàtica, no podem permetre que recursos vitals per invertir en mitigació i adaptació vagin a les butxaques d’inversors globals i d’altres creditors. Avui, de nou, el Sud global paga més en deute extern del que rep en nou finançament i ajuda al desenvolupament.

Finalment, perquè al 2025, 25 anys després d’aquelles mobilitzacions, tenim una segona oportunitat. De nou, es tracta d’un Any Jubilar i el papa Francesc ha cridat els països rics a “reconèixer la gravetat de moltes de les seves decisions en el passat i estar determinats a perdonar els deutes a països que mai podran pagar”, tot recalcant que no es tracta de caritat, sinó de justícia. Organitzacions catòliques i seculars, i moviments socials d’arreu del món, estan preparant mobilitzacions per reclamar la cancel·lació del deute, però també una reforma del sistema financer internacional per evitar futures crisis. A més, enguany se celebra la Quarta Conferència Internacional en Finançament al Desenvolupament, sota els auspicis de les Nacions Unides i que tindrà lloc a Sevilla al juliol. Aquesta conferència és clau per acordar reformes estructurals per resoldre la crisi del deute.

Si bé el context no deixa gaire lloc a l’optimisme, la coincidència d’un nou Any Jubilar el 2025, un nou moviment per la justícia econòmica i la cancel·lació del deute i la conferència de Sevilla obren una finestra d’oportunitat que no podem desaprofitar.