02/03/2021 | 06:00
Lee la versión de este artículo en castellano aquí.
Arcadi Oliveres, l’Arcadi, se n’ha anat. El mestre i activista ha mort a causa d’un càncer terminal. Se’n va un dels referents socials més estimats a Catalunya dels últims 30 anys.
Ens queda el record d’aquell somriure afable, la barba blanca, les xerrades arreu del país i… el seu missatge de crida a la rebel·lió pacifista. Indigneu-vos, sí. Però mobilitzeu-vos, també. El títol del seu llibre més autobiogràfic ja era revelador de qui ha estat Arcadi Oliveres: El meu camí cap a la utopia. Mai no es va rendir. Sempre va ser optimista, contradient Gramsci, un optimista ben informat. Som els fills de mil derrotes, sí, però l’Arcadi encara va creure fins el seu últim alè que un dia -més aviat que tard- guanyarem i “se abrirán las grandes alamedas”. El món sense ell és, sens dubte, un lloc pitjor.
L’Arcadi és un dels motius del despertar de la consciència social de diverses generacions de catalans. Professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, durant el tardofranquisme va formar part de Pax Christi, de l’Assemblea de Catalunya i de la Marxa per la Llibertat i, posteriorment, va ser president de Justícia i Pau i de la Federació Catalana d’ONG per la Pau. Membre destacat de Cristians pel Socialisme, d’ATTAC o de la plataforma Finançament Ètic i Solidari (FETS). Va ser un militant històric del moviment pacifista català i de les lluites pel reclam del 0,7% a cooperació amb el Sud. D’esquerres i sobiranista.
Mai no havia fet vida política de partit, i va estar sempre vinculat al món de les ONG, de la defensa del pacifisme, del rebuig al capitalisme salvatge i en favor del desenvolupament dels pobles del Sud, això que ara anomenem justícia global. Només va tenir una aventura política: el Procés Constituent, amb Teresa Forcades, que demanava la unitat de totes les esquerres catalanes per presentar-se a unes eleccions; però la cosa va acabar sense l’èxit unitari desitjat.
“L’única prioritat és destruir el capitalisme. Mentre tinguem un sistema criminal, no hi tenim res a fer”
L’Arcadi és de tots, i tots som fills de l’Arcadi. Bàsicament, perquè Oliveres ha estat un mestre no solament per als seus estudiants sinó per als milers de persones que han assistir a una xerrada seva els últims 40 anys. Una de les seves obsessions era sempre ensenyar, amb centenars d’exemples, xifres i petites anècdotes, com que el sistema capitalista és un sistema injust, violent i que, a més, no funciona bé per a milers de milions de persones al planeta. Les seves dades, sempre contundents, van obrir la ment dels convençuts i, sobretot, dels no convençuts. Sabia de què parlava quan parlava del capitalisme: era doctor en Ciències Econòmiques i va ser professor d’Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona durant tres dècades. Darrere un senyor gran, pacifista i cristià, hi havia una crítica ferotge i radical cap al capitalisme, els mitjans de comunicació i el poder polític. Sense concessions. Sense autocensura. Però sempre amb un somriure.
En l’última entrevista que li vam fer a CRÍTIC, la periodista Anna Palou li preguntava: “Quines són les prioritats que haurien de guiar l’agenda global?”. La resposta va ser curta, concisa i directa: “L’única prioritat a escala global és destruir el capitalisme. Mentre tinguem aquest sistema criminal i assassí, no hi tenim res a fer”. Ni una paraula més, ni una paraula menys. “La pandèmia de la Covid-19 és un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic: hem de viure millor amb menys.” Per això, en els últims anys de vida, també es va convertir en un ferm defensor d’un model econòmic basat en les teories del decreixement i l’ecologisme.
Va fer, doncs, de la paraula la seva eina de lluita. Una bona part de la gent d’esquerres que el va conèixer en els seus anys de joventut i d’estudis va tenir un enamorament a primera vista amb l’Arcadi: pràcticament feia una xerrada, una classe o un acte per dia. Des d’una classe magistral d’Història de l’Economia Mundial a la UAB fins a una xerradeta per a vint alumnes de 16 anys en una escola de la Garrotxa.
La seva primera xerrada va ser a Vic just quinze dies després de l’assassinat de Salvador Puig Antich. Des d’aleshores, n’ha fet milers! La seva agenda en paper feia miracles. No us agradaria tornar a viure aquella sensació del primer cop que vau escoltar l’Arcadi Oliveres? Tornar a sentir aquell disc de música, tornar a veure aquella pel·lícula, tornar a llegir aquella novel·la per primer cop com si no l’haguéssiu llegit mai.
Al documental Mai és tan fosc es mostra aquell anar i venir, amb el seu cotxe atrotinat i el seu caminar esquinçat, sense aturar-se mai. En els seus últims dies, encara mirava l’agenda i, fins i tot, va ser capaç d’anar a un acte de la seva estimada Unipau, Universitat Internacional de la Pau, d’homenatge a Chico Mendes, i, alguns dies després, va assistir al rebateig del local de la LaFede.cat com a Espai Arcadi Oliveres.
Els imprescindibles: els qui lluiten tota la vida
Va néixer l’any 1945, encara en els anys de la pobra, bruta, trista, dissortada postguerra, a l’Espanya del racionament i de la repressió brutal dels primers anys del franquisme. El seu primer record polític, segons explicava anys després en una altra entrevista sobre la seva vida a CRÍTIC, va ser la vaga de tramvies de l’any 51. Temps d’estraperlo i tramvies, farinetes per sopar. Temps d’Una, Grande y Libre. Fill d’una família conservadora però compromesa amb el catalanisme, amb la llengua i el moviment veïnal, va anar a escola als Escolapis del carrer de la Diputació a Barcelona, on va tenir Lluís Maria Xirinacs de mestre. El primer dia de classe els va dir: “Això no és una classe: és una república, i una república ha d’escollir president”.
A la universitat viuria els anys intensos de joventut, de compromís polític i de sindicats d’estudiants. Va ficar-se de ple en la Caputxinada l’any 1966 i va sentir els ecos barcelonins del Maig del 68 francès. Precisament, va ser detingut per la policia franquista per primer cop aquell maig del 1968, i va ser jutjat al Tribunal d’Ordre Públic, pels actes clandestins que havien preparat amb el sindicat d’estudiants pel Primer de Maig. Li van arribar a demanar un any de presó. El seu advocat era Francesc Casares, que més tard va ser el president de la Federació Catalana pels Drets Humans, i, gràcies a una carta del degà que els exculpava i les presses que tenia el jutge aquell dia, van tenir sort i els van absoldre a tots.
L’Arcadi sempre relatava una anècdota dels anys setanta reveladora de la seva manera d’entendre la vida i la feina. Quan era molt jove i després de la mort del seu pare, va haver de fer-se càrrec a contracor de l’empresa familiar amb 250 treballadors. La cosa no va anar gens bé i van haver de tancar. Ell explica que, el dia que es va presentar amb els obrers a la Delegació de Treball per pactar els acomiadaments, el van confondre amb l’advocat dels treballadors. Així, doncs, va deixar el món de l’empresa i va centrar-se en els estudis d’Economia, que era el que més l’interessava, i va acabar fent de professor d’Economia des del 1980 fins a la seva jubilació a la Universitat Autònoma de Barcelona.
“Soc independentista; però, sincerament, aquesta qüestió no és la que més em preocupa”
I, a banda de les seves classes a la uni i del vincle amb una família molt unida, va dedicar la seva vida a col·laborar amb una infinitat de causes en el camp del pacifisme, la cooperació i la solidaritat amb els pobles del Sud, la denúncia del paper de les empreses transnacionals, del deute extern i del comerç mundial, la defensa de l’ecologisme, el catalanisme i, sobretot en aquests últims anys, el suport a la sobirania de Catalunya dins d’un projecte polític d’esquerres.
“Soc independentista; però, sincerament, aquesta qüestió no és la que més em preocupa”, em deia en una entrevista a El Punt Avui l’any 2009. “Segons en mans de qui estigui una Catalunya independent, potser val més que no la tinguemˮ, reblava ja el 2019 al mitjà local El Cugatenc. Un cop ho va resumir així: “Soc un fervent partidari de la independència, però no m’agrada gens com ha anat el procés. Cal omplir de contingut la paraula independència. Basar la independència en qüestions econòmiques és un error gravíssim”, en resposta a una entrevista de Catalunya Plural el 2013.
Va donar suport sempre des de fora i amb sentit crític a partits com Iniciativa per Catalunya-Verds i, després, al món dels Comuns, però també a la CUP i, en general, a les propostes de l’esquerra independentista. Ell va defensar t sempre que Iniciativa, primer, i els Comuns, després, i la CUP havien de treballar plegades. De fet, va acceptar posar-se al capdavant d’una idea d’unitat de les esquerres catalanes, el Procés Constituent, amb Teresa Forcades, però la cosa no va acabar sortint del tot bé. Tres vegades va estar temptat d’entrar a les institucions: primer, amb el PSUC als anys vuitanta, en una posició destacada per anar de diputat al Congrés; després, ICV li va oferir ser el seu número 2 al Congrés, i ja el 2015, li van tornar a proposar ser cap de llista de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot. Sempre, però, va renunciar-hi. Deia: “Gràcies, però jo seria molt mal polític”, i somreia.
El seu pensament: pau i justícia global
Al seu llibre autobiogràfic El meu camí cap a la utopia (Angle Editorial, 2008), quan ja acumulava 63 anys de lluites i d’afanys, s’autopreguntava per a què havien servit tants anys de xerrades i de campanyes en defensa de les causes perdudes… i intuïa una resposta possible: “Fa 25 anys reclamàvem el 0,7% i ningú sabia què era, i ara hem posat aquest tema sobre la taula de molts governs. L’objecció de consciència va ser una de les grans lluites de Justícia i Pau, i ara el servei militar no és obligatori. Hem denunciat moltíssimes violacions de drets humans a tot el món, i fa poc ens van dir que per pressions nostres havien alliberat un pres a Mèxic. Són petites passes, potser no canviem radicalment el món, però ajuden a millorar-lo”.
La utopia, com va deixar escrit l’uruguaià Eduardo Galeano, sempre és a l’horitzó: “Si jo camino deu passos, la utopia marxa deu passos. Aleshores, per a què serveix la utopia? Doncs, per a això, per caminar”.
Oliveres, a més, sempre va ser proper al cristianisme de base i als corrents socialistes cristians, i d’aquí venia la seva implicació inicial en organitzacions com Pax Christi o, sobretot, Justícia i Pau, on col·labora des del 1982. “Vaig tenir la sort de tenir un professor als Escolapis com Xirinacs”, recordava sovint l’Arcadi, i això el va ajudar a introduir-se en el món del pacifisme, la lluita no-violenta i els ensenyaments de Gandhi.
L’any 1973, amb 18 anys, va llegir amb estupefacció l’encíclica de Joan XXIII Pacem in terris, en la qual el papa demanava que, perquè existís pau a la Terra, es necessitava que hi hagués justícia social, respecte pels drets humans, desenvolupament dels pobles i cura per la natura. I, posteriorment, va quedar, en paraules seves, “esbojarrat” amb la figura i l’encíclica del papa Pau VI Populorum progressio, que defensava el desenvolupament dels pobles del món per “escapar-se de la fam, la misèria, les malalties i la ignorància”.
El seu admirat Joan Gomis, que també va ser president de Justícia i Pau i fundador de la revista El Ciervo, va entendre ràpidament el nou paper que havien de tenir els moviments socials un cop arribada la democràcia a l’Estat espanyol: creia que la cooperació al desenvolupament i el reclam del 0,7% del PIB cap als països pobres ajudaria a una presa de consciència a Catalunya sobre les injustes i desiguals relacions econòmiques nacionals i internacionals. “La idea que teníem era lluitar per eliminar el deute extern, la pobresa al món o el problema de la fam”, assegurava Oliveres en un dels seus llibres.
Tanmateix, 40 anys després, encara esperem el 0,7% i, tot i que la fam i la pobresa al món han millorat, les xifres de mortalitat infantil o de desigualtat al planeta són esfereïdores. “Aquestes campanyes, però, ens van servir per parlar del colonialisme, del comerç injust, del poder de les multinacionals, de la immigració, del deute. Així vam poder posar damunt de la taula temes que avui en dia són plenament vigents”, reclamava.
“Espanya dedica cada dia 56 milions d’euros a la guerra. No podríem destinar-los a causes socials?“
També va militar, sobretot en els anys durs de la dècada dels vuitanta i dels noranta, en tots els entorns del moviment pacifista i antimilitarista. El seu compromís per la pau venia de lluny: van ser anys de lluites en favor dels objectors de consciència al servei militar, denúncia de la despesa del Ministeri de Defensa i contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, pressions per frenar el comerç d’armes junt amb la premi Nobel de la pau Jody Williams, campanyes contra la pena de mort, rebuig a totes les guerres i invasions militars, des del Vietnam fins a l’Iraq.
“No podríem destinar els diners de la despesa militar a causes socials? Espanya dedica cada dia 56 milions d’euros a preparar la guerra. I, en canvi, cap diputat ni de dreta ni d’esquerra rebutja aquesta partida de diners destinada a una cosa inútil i absurda”, explica sempre. L’únic càrrec que ha mantingut fins al final és el de president de la Fundació Universitat Internacional de la Pau.
La primera dècada dels 2000 va coincidir amb l’auge definitiu dels nous moviments socials a Catalunya i, per l’Arcadi, que ja havia complert 50 anys, va ser una època intensa d’activisme de carrer. Aquells anys, sens dubte, són l’embrió politicosocial de la generació d’activistes que va impulsar el 15-M a les places el 2011 i, posteriorment, l’aparició dels Comuns i de la CUP a la política catalana. Aquell “Un altre món és possible” del moviment antiglobalització de principis dels 2000 va trobar en l’Arcadi una referència, tot i que ell venia de lluites de molt abans, però va congeniar perfectament amb la joventut altermundialista, antimilitarista i oenegera del moment.
De fet, Oliveres, que no se’n perdia ni una, era a Seattle durant la famosa mobilització contra la reunió de l’Organització Mundial del Comerç, que donaria el tret de sortida simbòlic al moviment antiglobalització l’any 1999, i va ser un dels referents de les jornades contra el Banc Mundial que es van fer a Barcelona el 2001. I, com no podia ser d’una altra manera, va acabar fent xerrades als fòrums socials mundials de Porto Alegre, de Bamako o de Bombai, entre d’altres, durant tota la dècada dels 2000. “Somos millones, y el planeta no es vuestro” era, parafrasejant José Agustín Goytisolo, el lema del moviment altermundialista d’aquells anys.
“El deute és un dels impediments més grans que té el Tercer Món per erradicar la pobresa”
Enllaçant l’altermundialisme amb l’anticapitalisme, Oliveres va dedicar molts anys de la seva vida a denunciar les desigualtats Nord-Sud i el paper nefast del comerç mundial, del sistema financer i del deute extern, i pensava que “el deute és un dels impediments més grans que té el Tercer Món per al seu desenvolupament, i en conseqüència, un generador de pobresa”. Oliveres encoratjava sempre tothom a posar fi al sistema econòmic actual: des de la petita acció de canviar el nostre banc per una entitat cooperativa i ètica fins a la condonació total del deute extern, i justament va impulsar, amb moltes entitats, la consulta sobre el deute extern a Catalunya l’any 2000, malgrat les pressions que va rebre de la Conferència Episcopal.
Un any abans, el 1999, havia nascut FETS, Finançament Ètic i Solidari, una associació que agrupa una cinquantena d’entitats per promoure el finançament ètic i solidari a Catalunya. Allò concretava per fi molts anys de feina feta en el camp de l’economia i les finances durant els anys noranta, i per fi es feia realitat aquell pas cap a la utopia d’un món sense la banca comercial. Avui, la banca ètica i cooperativa creix a Catalunya i a la resta del món. De fet, Oliveres va acabar sent president honorífic de FETS.
No va dubtar mai a posicionar-se al costat de la gent més maltractada també a Catalunya, i, entre altres causes, va abraçar la lluita dels migrants sense papers durant la dècada dels 2000. Oliveres va destacar-se com a mediador en diverses tancades de migrants reclamant papers a l’església del Pi de Barcelona, la més famosa, la del 2001.
“Sobre la immigració falta informació. Explicar què ha passat en el transcurs de la història de la humanitat, què representa i els beneficis econòmics i culturals que comporta. La cultura catalana s’ha forjat gràcies a l’arribada d’altres cultures. Quan diem que som catalans, també hauríem de dir que som una mica ibers, fenicis, cartaginesos, grecs, romans, jueus, del món islàmic, andalusos, equatorians o marroquins.”
“Les utopies no s’han de confondre mai amb les quimeres, perquè no són impossibles”
El seu últim llibre, Paraules d’Arcadi (Angle Editorial, 2021), escrit amb la complicitat de Mar Valldeoriola, resumeix bé conceptes que han acompanyat el seu compromís al llarg d’una vida: capitalisme, pacifisme, refugiats, guerra, democràcia, diner, decreixement o canvi climàtic. Semblarien, gairebé totes, causes perdudes. Però, si més no, durant la seva vida va convèncer molta gent que un altre món és possible, i que ho és ja, sense esperar més.
“Les utopies no s’han de confondre mai amb les quimeres, perquè no són impossibles. Si de vegades no són factibles, és perquè hi ha manca de voluntat per fer-ho possible, no perquè no hi hagi els recursos suficients. Eliminar la fam al món no és una utopia. Hi ha estudis que demostren que és possible. El problema és que els governs no volen”. L’Arcadi avui ens recomanaria, doncs, seguir fent camí cap a la utopia.
La gran frustració: la nit del 26 de setembre de 1975
Una de les derrotes que més el van colpir van ser els últims cinc assassinats per condemna a mort del franquisme, entre els quals, el cas de Txiki, Juan Paredes Manot, que vivia a Barcelona i havia estat acusat de formar part d’ETA. Va ser un 26 de setembre de l’any 1975. Des d’aleshores, l’Arcadi dormia malament tots els 26 de setembre de cada any.
Quan el Consell de Ministres de Franco va donar l’enterado final, Oliveres i tots els qui formaven part de la campanya contra la pena de mort es van tancar a la seu de Justícia i Pau per gastar els últims cartutxos i salvar-los d’una mort imminent. Fins i tot, van trucar al Vaticà perquè pensaven que l’únic a qui Franco escoltaria seria el papa. I, de fet, diuen que Pau VI va trucar al Palau d’El Pardo aquella nit, però el secretari de Franco va etzibar al telèfon: “A su Excelencia no se le llama a las tres de la madrugada, aunque sea el Papa de Roma”, i va penjar.
L’endemà, durant els funerals, la policia va carregar durament contra les 15.000 persones que s’havien congregat al cementiri de Collserola. “Des d’aquella nit del 1975, cada 26 de setembre dormo malament. Suposo que és per autosuggestió.”
Fins sempre, mestre.
