Crític Cerca
Reportatges

Els països del Sud global, els grans oblidats de la justícia climàtica

Les zones més empobrides del planeta són les que més pateixen les conseqüències de l'emergència climàtica i les que tenen menys recursos per fer-hi front

26/11/2021 | 06:00

L’1% més ric del planeta contamina més que el 50% més pobre. Les dades són de l’últim informe d’Intermón Oxfam, que també confirma que, per assolir la neutralitat climàtica a la qual s’aspira el 2050, la reducció d’emissions no ha de ser uniforme, sinó que són els països rics els que han de reduir en un 97% el seu consum. Però hi estan disposats? Els resultats de la COP26, l’última conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que ha tingut lloc a Glasgow aquest novembre, no són esperançadors per al Sud global. Tot i que s’hi van reconèixer els danys i les pèrdues pel canvi climàtic que pateixen les zones més empobrides del planeta, no s’ha creat cap finançament específic perquè aquests governs hi puguin fer front. En canvi, les grans empreses del Nord que operen al Sud global han tingut un poder de pressió molt més gran. “El resultat reflecteix una COP celebrada al món ric i conté les prioritats del món ric”, resumia Mohamed Adow, director del think tank Power Shift Africa, per explicar per què la cimera no ha fet passos cap a una justícia climàtica global com demanaven moltes organitzacions.

Quina és la realitat dels països empobrits? Quines eines tenen per combatre l’emergència climàtica? A quins interessos han de fer front?

Protestes a la COP26 per reclamar la justícia climàtica / ALLAFRICA

Un deute il·legítim que no deixa de créixer

Un dels esculls principals dels països del Sud global per combatre les afectacions del canvi climàtic és la falta de finançament que tenen. Fa 10 anys, els països del Nord global, responsables del 75% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) del planeta, es van comprometre a destinar 100.000 milions de dòlars anuals per ajudar els països més afectats per l’emergència climàtica. Aquesta fita s’havia d’assolir el 2020; però, segons una anàlisi de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), el 2019 només s’havia arribat als 79.600 milions. A més, aquests diners no es distribueixen només en forma d’ajudes directes, sinó que, bona part són préstecs que, per tant, s’hauran de tornar.

La realitat és que molts dels països empobrits ja arrosseguen grans deutes arran de les successives crisis dels darrers anys i, en especial, des de la pandèmia. Segons una investigació de l’IIED (Institut Internacional de Medi Ambient i Desenvolupament, per la sigla en anglès), per exemple, la relació entre el producte interior brut (PIB) i el deute extern de l’Àfrica pot pujar fins al 70% els pròxims anys arran de la despesa per fer front a la Covid-19 i a la crisi climàtica. Aquest continent, que és el menys responsable del canvi climàtic (amb només un 3% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle), és el més afectat per l’emergència: en menys de 100 anys, la seva temperatura mitjana ha augmentat 1 grau i es preveu que en els 80 anys que venen pugi 2 graus més, segons una investigació de l’Organització Meteorològica Mundial (WMO).

La major part dels països de l’Àfrica afectats per la crisi climàtica han de recórrer a línies de crèdit per fer-hi front. Això genera “un deute totalment il·legítim: estan pagant per una crisi que no han produït; tot, mentre els grans mercats financers es continuen enriquint sense fer-se responsables de la seva part de culpa”, assegura Pascoe Sabido, investigador de l’ONG holandesa Corporate Europe Observatory (CEO).

Joana Bregolat, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i autora de l’informe On és la justícia global als pactes verds?, també alerta que el deute sigui l’única via que tinguin els països empobrits per fer front a la situació actual. “Han establert el deute com a opció predominant per mitigar els impactes causats per desastres naturals, climàtics i sanitaris i per finançar inversions públiques en projectes de desenvolupament”, assegura. I és que aquests països també són l’escenari en què se situen grans megaprojectes que el Nord global considera necessaris per pal·liar l’emergència climàtica. S’ha passat de perforar territoris a la recerca de petroli o de talar selves per aconseguir fusta a expropiar rius i territoris de cultiu per posar-hi preses o parcs eòlics per aconseguir energia verda. Així, els grans pactes pel clima, com els que es poden veure en cimeres com la COP26, “no canvien en absolut el model extractivista que ha espoliat els països del Sud global”, assegura Nicola Scherer.

‘Greenwashing’ per seguir amb l’extractivisme

Segons Scherer i Bregolat, les polítiques econòmiques i els objectius de les inversions de les grans empreses són les mateixes que anys enrere, però amb la diferència que la narrativa s’ha tenyit de verd. Així ho constaten estudis com el que l’ODG publicarà la setmana vinent, que ha analitzat les estratègies de greenwashing els últims anys d’algunes de les multinacionals més importants com Repsol o Naturgy. Han comprovat que a partir del 2019, que es comença a parlar de la necessitat de polítiques que defensin la neutralitat climàtica en el món empresarial, les empreses es fan seu el discurs. Els dos anys següents, moltes l’incorporen en les seves declaracions sense que això impliqui cap canvi significatiu en la seva producció.

Els objectius de les inversions empresarials són els mateixos que anys enrere, però amb la diferència que la narrativa s’ha tenyit de verd

A escala econòmica, aquest gir empresarial coincideix amb la publicació de l’European New Green Deal (2019) per aconseguir que la Unió Europa sigui climàticament neutral el 2050 i del disseny i l’acord dels fons Next Generation EU, les partides econòmiques destinades a aconseguir-ho que dediquen una gran quantitat de diners públics a ajudes a la transició climàtica. “Verdejar és una oportunitat de mercat i de captar ajudes públiques“, asseguren les autores de l’informe, que destaquen exemples com el canvi de nom dels darrers anys d’empreses com Gas Natural, que va transformar-se en Naturgy. Segons les autores de l’informe, en la narrativa empresarial “triomfen les polítiques de compensació, més que les solucions reals”. S’ha canviat, doncs, el discurs i ara s’aposta per polítiques i energies verdes, però l’essència es manté: “El model continuen sent els megaprojectes. Ja no són de gas, sinó que són d’hidrogen, però estan motivats pel mateix: produir molt i obtenir beneficis, sense preocupar-se de qui en paga el cost”, explica Scherer.

La gran presa I del riu Inga al Congo / Foto: Χρίστος Ιμμανοελ

Qui es beneficiarà de la presa d’Inga a la República Democràtica del Congo?

Un exemple de com s’han gestionat els projectes i les inversions internacionals cap a la transició ecosocial és la presa d’aigua més gran del món, que s’està projectant al riu Inga, a la República Democràtica del Congo. Les obres les han impulsades entitats econòmiques supranacionals, el Govern del Congo i d’altres països com Sud-àfrica, amb la participació de diverses empreses transnacionals, com la consultoria espanyola Novadays. L’objectiu és generar l’anomenat hidrogen verd, una promesa que no és tan sostenible com sembla, com va explicar CRÍTIC.

Suposadament, l’energia generada hauria d’ajudar a mantenir el consum europeu amb una producció energètica neta. Però, tal com reflexionava el doctor en física i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Antonio Turiel, “encara que es dugui a terme la transició energètica, la Unió Europea mai no podrà produir tant com consumeix; per això no quedarà més remei que recórrer al colonialisme energètic”. En aquesta lògica extractivista s’impulsa la presa Inga, que “deixarà una petja de deute i una sèrie d’impactes climàtics enormes”, com vaticina Nicola Scherer, investigadora de l’ODG i autora d’un informe sobre l’Inga Dam III, que és com es coneix la infraestructura.

Les preses d’Inga només han servit per alimentar la producció de mines de cobalt i de coure i no per produir energia per als congolesos

Aquesta presa és la tercera que es projecta al riu Inga i segueix una petja de polítiques extractivistes al país africà, embolicades amb projectes de producció d’energia verda, que han tingut greus efectes per a la població local i per a l’entorn natural. Creades el 1972 i el 1982, les dues primeres preses havien de ser el revulsiu de la generació elèctrica neta del continent. Tenen una altíssima capacitat productora, per l’amplada i pel cabal del riu, però es calcula que actualment només funcionen al 40% i, en lloc de produir energia per als congolesos i per al desenvolupament de la seva economia local, han servit per alimentar la producció de mines de cobalt i de coure, pensades per a l’exportació. Aquesta megainfraestructura va ser finançada per la UE i pel Banc Mundial, que van concedir un préstec al Congo de 13 milions de dòlars. El deute, però, va augmentar fins als 13.000 milions per un projecte que no ha arribat a produir energia ni a beneficiar mai la població congolesa. De fet, segons dades del mateix Banc Mundial, menys del 19% de la població del país té accés a l’electricitat.

Un canvi just i global

Els últims anys, s’ha passat de negar el canvi climàtic a acceptar-lo com a quelcom de preocupant i, alhora, com una oportunitat de treure’n benefici. Per això, les grans empreses han enviat a la COP26 delegacions més grans que fins i tot la d’alguns països del Sud global. Els interessos de les grans corporacions a la cimera eren molt evidents, tal com confirma una investigació del CEO i del think tank Transnational Institute (TNI) sobre el poder que hi va tenir l’aliança Net Zero Banking en les propostes i l’agenda de la cimera. Aquest conjunt de 95 bancs es va comprometre a oferir només productes d’inversió sostenible, alhora que va proporcionar un total de 575.000 milions de dòlars en préstecs a la indústria dels combustibles fòssils. “Aquests grans acords pel clima són una gran estratègia de greenwashing perquè els bancs segueixin amb les seves polítiques contaminants, mentre es proclamen campions del clima”, rebla Sabido, investigador del CEO.

Cada cop són més les veus que demanen l’abolició del deute, la suspensió del pagament i la reestructuració de com es paguen els deutes sobirans

L’anomenat capitalisme verd, que financeritza la lluita contra l’emergència climàtica i ofega en deute els països del Sud global, es basa en “la creença falsa que podem créixer infinitament en un planeta finit i que tot el capital natural és substituïble“, apunta Joana Bregolat. Però, a mesura que el canvi climàtic es va fent més dur i les seves conseqüències més irreversibles, augmenta el deute d’aquells països més pobres i amb menys recursos per fer front als desastres o a les polítiques d’inversió que es demanen des d’espais com la COP26. “Els mecanismes globals que es renten la cara signant els Acords de París són els mateixos que fa dècades que perpetren polítiques colonials i fan pagar el Sud global per una crisi que no han provocat”, considera Scherer, que es pregunta “qui deu a qui?”.

Per respondre aquesta qüestió, cada cop són més les veus que demanen l’abolició del deute, la suspensió del pagament i la reestructuració completa de la forma en què es paguen i s’alleugen els deutes sobirans. “Cal revisar tots aquests elements, que són aspectes fonamentals que haurien de recollir els pactes verds globals”, assegura Bregolat, que al seu informe recull algunes propostes per assegurar que la transició ecològica sigui justa, com ara reconèixer els límits biofísics del planeta, posar fi al monocultiu econòmic i “evidenciar les càrregues històriques, colonials, il·legals, il·legítimes, odioses i insostenibles del deute”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies