Superilla i gentrificació: desmuntant el fals dilema

Dret a la salut i dret a l’habitatge. Aquests són els dos grans reptes que hem d’afrontar avui les ciutats contemporànies. Sequeres, onades de calor, rècords de nits tropicals i milers de morts prematures són la cara més visible d’un capitalisme fòssil que ignora els límits biofísics del planeta i, contra tota evidència científica, persegueix un creixement infinit; una lògica depredadora i extractivista, avalada per lleis i administracions que durant anys han afavorit el monocultiu turístic, que mercantilitza els drets bàsics i expulsa les veïnes de casa seva.

L’especulació

A Barcelona, aquesta situació es pot resumir amb una dada: el 2015, hi havia més pisos turístics que pisos públics. La ciutat estava en venda, amb un urbanisme que posava catifes vermelles als especuladors. Es volia convertir Barcelona en una marca, una ciutat fast food per ser consumida ràpidament, a excepció d’algunes avingudes premium, mentre els barris s’ofegaven amb el fum i el soroll de les autopistes urbanes metropolitanes i el centre de la ciutat es buidava de veïnes per convertir-se en un gran aparador. Per desgràcia, encara són molts els qui volen convertir Barcelona en un gran parc temàtic: l’ampliació de l’aeroport per rebre 20 milions de turistes més; la construcció d’un quart cinturó, o l’ampliació de l’oferta de creuers perquè quatre milions de turistes passin quatre hores a la ciutat, es facin una selfie a la Sagrada Família i se’n vagin cap a Venècia.

Per això, davant d’aquests processos d’especulació global que amenacen la supervivència dels barris i del planeta, no hem de fer triar a la ciutadania entre el dret a la salut i el dret a l’habitatge; entre donar resposta a la crisi social i donar resposta a la crisi ecològica; entre una ciutat on es pugui respirar aire net i una ciutat on es pugui pagar un lloguer. Al contrari: hem de garantir que l’estratègia de transformació urbana per fer revertir els pitjors efectes de l’emergència climàtica sigui també una estratègia per protegir la vida als barris, des de l’habitatge fins als baixos comercials, passant pel dret a la cultura i l’accés als equipaments de ciutat i als serveis bàsics.

A l’Eixample hem invertit el doble de diners en habitatge que en les obres de la Superilla, més de 100 milions d’euros

I això és el que hem volgut fer amb Superilla Barcelona: garantir el dret a la ciutat, abordant al mateix temps l’emergència climàtica i l’emergència habitacional. Agafem el cas de l’Eixample, el districte més contaminat de la ciutat i on la Generalitat —que és qui té les competències d’habitatge— no ha construït ni un sol pis des de fa més de 20 anys. Tothom té al cap els nous eixos verds i les noves places a Consell de Cent, Girona, Rocafort i Comte Borrell. Carrers que han canviat l’asfalt pel verd i el trànsit de cotxes per gent passejant o asseguda en bancs; una intervenció que, juntament amb les intervencions que s’han fet en altres punts de la ciutat —Meridiana, Diagonal, Glòries, Via Laietana, als entorns escolars a tots els barris—, ha comportat un 11% de disminució del trànsit global de la ciutat, una reducció del 30% de la contaminació i una reducció del 13% dels accidents greus.

Però la transformació del parc d’habitatge públic ha estat tant o més important. A l’Eixample hem invertit el doble de recursos públics en habitatge —comprant, construint o rehabilitant— que en les obres de la Superilla Barcelona: més de 100 milions d’euros, que inclouen la compra de finques senceres amenaçades pel mobbing immobiliari a Consell de Cent i Villarroel, i que haurà permès multiplicar per 15 l’habitatge públic existent a l’Eixample (de 40 pisos a més de 700). Aquestes mesures, des d’abans de començar la transformació d’espais com Sant Antoni, Sant Andreu o l’Eixample, van anar acompanyades per plans d’usos específics per protegir el comerç de proximitat, que han impedit l’especulació amb els baixos comercials i que botigues de tota la vida acabin convertides en bars i restaurants.

La ceguesa

Seria ingenu pensar que a Barcelona —una ciutat amb només un 2% de parc públic d’habitatge— la culpa de l’emergència habitacional és d’haver plantat arbres a Consell de Cent. Correm el risc de pensar que la gentrificació és un fenomen natural, inevitable, resultat exclusiu de les millores urbanístiques, i que l’única manera d’evitar-la és conservar els carrers plens de cotxes, de fum i de soroll. Però és un fals dilema. La gentrificació n’és la conseqüència, la causa n’és l’especulació; és la conseqüència d’haver consagrat la ciutat al turisme massiu; d’haver venut sistemàticament el parc públic d’habitatge; de tenir edificis sencers d’oficines buides; de tenir lleis que faciliten l’obtenció de permisos de pisos turístics a perpetuïtat; de no haver tingut una regulació efectiva dels preus dels lloguers…

Només cal mirar les dades per veure que el problema és l’especulació, que ve de lluny i que, desgraciadament, afecta tota la ciutat. Des del 2017, a l’Eixample la diferència de preu dels lloguers entre els carrers pacificats i els no pacificats ha estat de l’1%. De fet, el 2022, els barris on més va pujar el preu dels lloguers van ser la Bordeta (Sants-Montjuïc) i el Gòtic, seguits de Can Peguera (Nou Barris), del Parc i la Llacuna del Poblenou (Sant Martí), del Raval i Sant Pere, de Santa Caterina i la Ribera (Ciutat Vella).

S’han fet més pisos privats en cadascun dels mandats d’Ada Colau que en el de Xavier Trias, on es posaven catifes vermelles als promotors

Molts dels qui fins ara s’oposaven a la Llei d’habitatge i a la regulació dels lloguers afirmaven que el problema de la pujada de preus era la falta d’oferta. Fins i tot s’apuntava que la mesura que vam impulsar des de l’Ajuntament perquè les noves promocions i grans rehabilitacions destinessin un 30% dels habitatges a lloguer assequible havia frenat el mercat de la construcció. És fals. Les xifres mostren tot el contrari. S’han fet més pisos privats en cadascun dels mandats d’Ada Colau (10.440 i 10.962, respectivament) que en el de Xavier Trias (5.283), en què es posaven catifes vermelles a empresaris i promotors; també s’han fet més pisos privats a preu assequible, i, per descomptat, s’han fet més pisos públics: en només 8 anys, gairebé hem doblat el parc públic d’habitatge, i Barcelona s’ha convertit en la ciutat amb més inversió de l’Estat, construint més pisos que la Generalitat i la Comunitat de Madrid juntes.

El sòl

Malgrat tot, tenim clar que el problema de l’habitatge no es resol només construint i comprant habitatge, sinó fent front a l’especulació. Per això ja hem anunciat que farem efectiva tan ràpid com sigui possible la nova Llei d’habitatge i la regulació dels lloguers, amb la declaració de tota la ciutat com a zona tensionada. És per això que vam impulsar el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT), per limitar l’oferta turística al centre i evitar que s’obrissin nous hotels en els barris més massificats. És per això que tenim mesures per guanyar habitatge assequible en tota nova construcció, rehabilitació i planejament urbanístic, com ja hem fet al 22@, a l’espai firal de Montjuïc o a la Mercedes. És per això que continuarem perseguint els pisos turístics il·legals —n’hem tancat 6.000— i recuperant-los per a habitatge habitual —més de 4.000 ja són per a veïns i veïnes. És per això que hem impulsat una llei al Parlament per tal que els municipis tinguem la capacitat de revocar llicències de pisos turístics. És per això que seguirem comprant edificis amenaçats pels fons voltor i intercedint perquè cap veí o veïna no hagi de marxar de casa, encara que ens portin al jutjat una vegada i una altra. I és per això que seguirem comprant baixos a tota la ciutat —especialment a Ciutat Vella, a Sants o a l’Eixample— per convertir-los en locals de protecció oficial i fent plans d’usos per protegir el comerç de proximitat.

Enmig de la sequera més greu de les últimes dècades, i a les portes d’un estiu crític, seria irresponsable utilitzar la gentrificació com un argument per frenar la lluita dels municipis contra l’emergència climàtica. Al contrari, el que necessiten les ciutats globals és una estratègia conjunta per recuperar sòl públic, i posar fi a la situació crítica en la qual es troben molts municipis per culpa de la privatització sistemàtica del sòl. El problema no és que falti espai per construir habitatge i per guanyar espais verds. El problema és que anys de neoliberalisme a les ciutats han deixat el control d’aquest sòl en molt poques mans. I, encara que nacionalitzar sòl és avui un horitzó difícil, hi ha mesures que ens serveixen per començar a desmercantilitzar el sòl urbà, mesures que ja hem començat a aplicar: més habitatge públic, regular el lloguer per sota del preu del mercat o intervenir en el mercat a través del tanteig i retracte. L’especulació verda no existeix, i no podem seguir cecs al problema del sòl, mentre les lleis estatals i europees permeten que els voltors facin niu als barris.

Per tant, en lloc de fer-nos retrocedir, aquesta realitat ens obliga a anar més enllà, especialment davant l’amenaça d’una regressió ecològica i social en les properes eleccions. L’alternativa és menys verd i menys habitatge assequible: una ciutat que mira al passat, a un model de monocultiu turístic que ignora els límits dels barris i del planeta. Arribar fins on som avui ha costat molt. Els lobbies turístics i immobiliaris ens han portat una vegada i una altra als tribunals, amb una estratègia de lawfare, desgast i desinformació que ha comptat amb la complicitat d’alguns mitjans. I ha estat així perquè, des del principi, Superilla Barcelona ha estat una estratègia per recuperar espai públic, adaptar la ciutat als reptes del segle XXI i defensar el dret a l’habitatge per a tothom. Una estratègia per guanyar una ciutat on voler i poder viure.