09/03/2026 | 07:00
A la Custodia Moreno li han fet un munt d’entrevistes amb motiu del seu lideratge barraquista i veïnal, del pregó que li va encarregar Ada Colau a les Festes de la Mercè o d’altres reconeixements. Faltava, però, un llibre que expliqués amb certa profunditat i detall la seva història: la d’una família immigrant que va anar a parar a una barraca d’un barri de muntanya ignorat; la de la primera barraquista que va estudiar a la universitat; la de la líder que va organitzar i mobilitzar els barraquistes, perquè hi arribessin l’aigua, el clavegueram i la llum.
La primera acció més sonada és una manifestació amb bosses d’escombraries per demanar que posessin contenidors a la zona: “Havíem de cavar rases contínuament; allò era un niu de rates i de porqueria. Un dia ens acostem a la carretera del Carmel, al revolt de la Pera. Jo estic embarassada, a punt de parir. Moments de silenci i de tensió, fins que faig un pas endavant i deixo caure la bossa… Tothom s’hi anima i es forma una barrera d’unes 200 bosses a la carretera. Els cotxes s’aturen, estupefactes: això no ho havien vist mai. Al cap d’una estona, hi arriba la policia. Vam posar els nostres cossos i vam vèncer la por. A partir d’aquell dia, no pararíem“, explica la Custodia.
Durant anys mantenen assemblees regulars de barraquistes, amb més presència de dones que d’homes. El pas següent va ser aconseguir habitatges dignes al mateix barri. “Volíem que els nostres habitatges tinguessin una estructura urbanística semblant a les barraques —es refereix al nucli de Raimon Casellas, on ella havia viscut—, amb portes exteriors i espais comunitaris com la plaça i el local social… Per fer aquests pisos a mida de cada família, vam aconseguir triar l’equip d’arquitectes per comentar-ho i negociar-ho amb ells. L’entesa va ser total”.
La Custodia era presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel, una de les més combatives i radicals de la ciutat
Aquest llibre és el resultat de 60 hores de conversa amb la Custodia i de la consulta dels butlletins de l’Associació de Veïns del Carmel —d’allò que algun periodista ha qualificat de la premsa pobra— i de documentació antiga i actual. Una conversa en què participen altres veus que l’han acompanyat en la seva trajectòria personal, veïnal i municipal. El perquè la Custodia és com és i ha fet el que ha fet té a veure amb les seves idees i posicionaments personals sobre un cristianisme a favor de la justícia social, la salut, entesa com un aprenentatge permanent sobre una nova manera de viure, la ciutat i la perifèria, la revolució interior i exterior del feminisme o la integració dels immigrants a Catalunya, seguint la concepció de Paco Candel d’un sol poble.
Ara bé, tot aquest pensament es construeix i s’enriqueix a partir de la seva implicació en el moviment veïnal, on conflueix també la lluita barraquista. La Custodia és presidenta de l’Associació de Veïns, una de les més combatives i radicals per la forta presència d’un ampli ventall de l’esquerra, sobretot durant els últims anys de la dictadura franquista i la Transició: “Diversitat d’opinions i unitat d’acció, aquesta és una de les nostres grans fortaleses. Ens estrenàvem amb l’assemblearisme, no hi estàvem acostumats. Per això dic que l’Associació de Veïns és una escola de democràcia i d’aprenentatge participatiu”.
A 82 anys, encara surt a manifestar-se amb la pancarta davant del parc Güell contra la massificació turística
No era difícil posar-s’hi d’acord, ja que al barri faltava gairebé de tot: escoles, centres sanitaris, parcs, espais culturals, l’asfalt dels carrers, transport públic… El Carmel també va tenir el seu autobús 47, com el de Torre Baró. A l’Associació, la protesta sempre anava acompanyada de la proposta, d’una solució alternativa ben documentada, argumentada i possible de portar a terme. Ara bé, les reivindicacions per a les millores del barri anaven sempre acompanyades del combat per la recuperació de les llibertats democràtiques i contra el capitalisme, sobretot contra l’especulació del sòl. La Custodia era en totes les mogudes, encapçalant manifestacions i concentracions amb el seu megàfon. Una militant incombustible que avui, a 82 anys, encara surt a manifestar-se amb la pancarta davant del parc Güell per exigir que, davant la massificació turística, l’Ajuntament hi reguli i limiti el nombre de visites. La vida de la Custodia és tot això i més.
Per acabar, una reflexió final sobre el moviment veïnal, que tanca el meu pròleg: “L’experiència d’aquestes organitzacions del tardofranquisme i la Transició —després entrarien en crisi— és irrepetible en tant que aglutinadores de totes les plataformes, lluites i mogudes dels barris. Ara bé, que sigui irrepetible no vol dir que no apareguin noves experiències —com ha succeït— de moviments socials que també seran irrepetibles. La història mostra que hi ha moments d’eufòria i de reflux, de causes que aconsegueixen un fort poder de convocatòria i d’altres que no acaben de quallar. Ara bé, sempre que hi ha malestar social —i avui és creixent en alguns àmbits com el de l’habitatge, el treball i les conseqüències del canvi climàtic—, hi ha possibilitat de lluita. I, sempre que hi ha revolta, hi ha esperança. Les petites i grans revolucions són imprevisibles”.
-
Un llibre que feia falta
La biografia i el lideratge de la Custodia Moreno Rivero al Carmel no s’entenen sense la forta implicació col·lectiva en les lluites del barraquisme i l’Associació de Veïns, sobretot als anys setanta i vuitanta. Una persona enèrgica, generosa i incombustible, que fa més de 55 anys que defensa els interessos del barri. Sovint s’ha enfrontat a l’Ajuntament i a vegades també hi ha col·laborat. En aquesta llarga conversa amb Jaume Carbonell Sebarroja, descobrim com pensa i per què actua com actua. Una contribució imprescindible per conèixer millor el moviment veïnal.
