30/04/2024 | 06:00
El problema principal de Catalunya és el gran absent del darrer escape room electoral. Cap dels tres partits crucials per formar govern (el PSC, Junts i ERC) no hi ha atorgat prioritat. En lloc de parlar “d’allò que interessa la gent”, estem assistint a una successió mediocre de gags i d’ocurrències amb aclucades d’ull a les elits d’ordre perquè els facin confiança a fi de posar Catalunya “en marxa”, amb “lideratge” a través d’una llista de “projectes”, com si fossin opcions molt diferents. L’endemà podem pagar molt cara aquesta ceguesa.
El 21 de març passat, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicava el seu darrer baròmetre preelectoral, on destacava que el canvi climàtic i la sequera (amb un 15%) és el primer problema del país, tot superant de llarg la insatisfacció amb la política o les relacions Catalunya-Espanya. És la preocupació principal entre els votants dels Comuns i de la CUP, però també del PSC, de Junts i d’ERC. Fins i tot, és la segona entre l’electorat del PP. Els únics indiferents són els de Vox i de Ciutadans
Per a qui cregui que això és fruit d’una crisi puntual de sequera, li recomanem repassar l’enquesta electoral sobre el Parlament del gener de 2021, del mateix CEO. La consciència ciutadana de la gravetat de la situació climàtica està establerta sòlidament, gràcies a una realitat cada cop més inquietant: les onades de calor, ciclons com el Glòria o el Nelson, la sequera permanent des de fa quatre anys, la desaparició de sorra al litoral i de neu al Pirineu, són fenòmens visibles fàcilment. Al rerefons, la ciència va avisant que, si continuem practicant el nostre mode de vida imperial fòssil, les temperatures a la Mediterrània on vivim podrien ser el 2100 fins a +8,75 ºC més altes que en començar la Revolució Industrial. El Servei Meteorològic de Catalunya preveu, en concret, que les precipitacions al nostre país podrien reduir-se el 2050 a la meitat respecte al 2020, i, en ple estiu, en un 75%. Sens dubte, com diuen a França, som davant “la qüestió del segle”.
Rere les propostes d’ERC, de Junts i del PSC sempre hi trobem la tríada totxo-turisme-cotxe
Malgrat aquesta preocupació transversal majoritària de la ciutadania, els tres partits principals que ens volen governar coincideixen en set grans qüestions relacionades íntimament amb l’augment de l’escalfament global. Guanyi qui guanyi, Junts, el PSC i ERC volen ampliar l’aeroport del Prat, construir el quart cinturó al Vallès o instal·lar el màxim de dessalinitzadores. També comparteixen el suport a promoure l’expansió turística i residencial (amb projectes com el Hard Rock o un Pla director urbanístic de l’AMB que farien passar una bona estona a l’especulador Josep Maria de Porcioles), sense que es vegi afectada per restriccions arran de la sequera. Malgrat la neu minvant, els encantaria poder celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Són protectors a mort del lobby de l’agroramaderia industrial que malmet la terra i dispara la factura climàtica de l’alimentació. I, en darrer lloc, però no menys rellevant, són negacionistes de la contaminació per tal d’impedir que s’implantin zones de baixes emissions (ZBE) que permetrien millorar la salut ambiental de la majoria de la població. Al capdavall, rere les propostes d’ERC, de Junts i del PSC sempre hi trobem la tríada totxo-turisme-cotxe.
El govern d’ERC presenta un balanç ben magre quant a atendre aquesta primera preocupació ciutadana. Una eina d’informació ambiental tan bàsica com l’Inventari d’emissions de Catalunya no s’ha actualitzat des del 2021. Tampoc no ha publicat els pressupostos del carboni, malgrat que ho va anunciar recentment. El Govern d’Aragonès ha renunciat a fixar un horitzó de referència sobre l’escalfament climàtic que ve, com ha fet França oficialment, tot demanant als diferents nivells administratius de preparar-se per a un augment de +4 ºC d’aquí a final de segle. És clar que això hipotecaria les possibilitats de creixements en les set “lluites compartides” per la coalició Junts x CO2, ja que obligaria a una revisió en clau de seguretat climàtica de la política territorial, econòmica, turística, alimentària i hídrica de la mateixa Generalitat, de les diputacions, dels consells comarcals i dels ajuntaments. Per exemple, per poder protegir el front marítim del país.
Aragonès ha avançat les eleccions per no haver de pagar la factura dels estralls que la sequera farà de ple aquest estiu
Aquesta falta d’ambició i l’abandonament de l’interès general té un complement en l’absència de projectes de transició verda. El model de ramaderia industrial orientada a l’exportació no es toca, ni tampoc la focalització en la producció d’automòbils, quan és evident que caldria promoure activament tant l’agroecologia i la sobirania alimentària com la producció de trens i els serveis ferroviaris. A penes el 6% del transport de mercaderies es fa amb tren, quan la mitjana europea és del 18%, i l’objectiu continental és arribar al 30% a finals d’aquesta dècada. Hi ha una Catalunya sense trens, però també un maltractament continu, especialment al sud del país, en matèria d’horaris, de capacitat i de seguretat ferroviària. Tampoc no s’ha notat cap avenç en renovació urbana per posar en marxa un pla general d’eficiència energètica i solarització en edificis i en empreses. El reequilibri territorial somniat per a l’era postpandèmia era un miratge: la Catalunya buidada continua esllanguint-se. Naturalment, el corol·lari de tot plegat és la nul·la introducció de la crisi climàtica en el currículum educatiu, així com la falta de previsió en l’oferta d’FP per formar tècnics superiors i mitjans en matèria d’eficiència i solarització energètiques, agricultura i silvicultura ecològicament sostenibles o en gestió assenyada de l’aigua.
Possiblement, el clímax de la desídia climàtica de l’actual Govern català l’està assolint ara mateix. De fet, sembla evident que el president Aragonès ha avançat les eleccions per no haver de pagar la factura dels estralls que la sequera farà de ple aquest estiu, quan el país patirà un rècord històric de turistes, d’emissions de CO₂ i de consum d’aigua. Mentre Barcelona assolia les pitjors temperatures des que hi ha registres i els embassaments vorejaven el 14%, malgrat que les dessaladores treballen al màxim de capacitat, el Govern no ha estat capaç ni de decretar la prohibició de noves piscines privades i turístiques. Per no parlar, posem per cas, d’una moratòria territorial que impedís continuar creixent en ciment a la Costa Brava.
Després d’anunciar a correcuita que triplicarà les inversions en dessalinitzadores fixes, que retroalimentaran la crisi climàtica i afavoriran la continuïtat del risc nuclear, el pànic davant el desabastiment turístic ha dut el conseller David Mascort a prometre la instal·lació d’una dessalinitzadora flotant al port de Barcelona i 12 més de mòbils a l’Alt Empordà. És només la penúltima fugida cap a l’abisme d’un Govern agònic, però que comparteix amb la resta dels socis de la coalició Junts x CO2 el menfotisme davant del problema que més interessa la gent.
A Catalunya som davant, doncs, d’unes eleccions climàtiques on el problema principal és la sequera política. Gairebé tots els actors (des del PSC fins a Vox, amb les úniques excepcions de la CUP i dels Comuns) practiquen el negacionisme. És hora de fer un vot reflexiu a favor del seny en lloc de donar un xec en blanc al creixement de l’amenaça fòssil. Diuen que la saviesa és preveure el futur. Ens ho acaben de recordar les Dones Grans pel Clima de Suïssa i el Tribunal Europeu dels Drets Humans en una sentència històrica del 9 d’abril passat: destruir la seguretat climàtica va contra els drets humans. L’endemà de les eleccions comença el temps de descompte perquè al país tinguem unes institucions compromeses de veritat amb la protecció del clima comú. No badem el 12-M.
