07/11/2022 | 06:00
Molts culers deuen recordar l’estiu de l’any 2000, quan el recentment escollit president del Reial Madrid, Florentino Pérez, va fitxar l’estrella blaugrana Luís Figo. Aquell capítol traumàtic per al barcelonisme va ser el primer d’una llarga llista de fitxatges sonats del nou projecte madridista que liderava el que avui és un dels empresaris més poderosos de l’Estat. Florentino Pérez tenia un pla i el va executar a la perfecció: construir l’equip més potent del món a cop de talonari. Aquell va ser l’inici del Madrid dels galàctics. En alguns anys, jugadors històrics com Ronaldo, Beckham, Zidane o el mateix Figo tancaven la quadratura del cercle.
Des que el Govern entre ERC i Junts va saltar pels aires, hem assistit a una estratègia per part dels republicans que recorda, salvant totes les distàncies, la del mandatari blanc. En poques setmanes, el president Pere Aragonès ha fitxat exdirigents del PSC, de l’antiga Convergència, de Podem o de la CUP. Moviments que, en paraules del mateix cap de l’Executiu, responien a fer “un Govern de país”, “estendre la mà” als seus possibles aliats, cercar “consensos del 80%” i governar per a la “Catalunya sencera”. A la pràctica, però, aquesta operació ha tensionat les relacions amb la resta de grups del Parlament i, per tant, la possibilitat de trobar els acords que, suposadament, es buscaven.
És el cas de Gemma Ubasart, nova consellera de Justícia, que va ser secretària general de Podem Catalunya fins a l’any 2015; també de Joaquim Nadal, nou conseller d’Universitats, un històric del PSC ubicat en el corrent més catalanista, o de Carles Campuzano, un exconvergent conegut que es va donar de baixa del PDeCAT. L’última a arribar a un alt càrrec ha estat l’exdiputada de la CUP Mireia Boya, a qui ara ja no li sembla de “traïdors” implicar-se en un projecte que no aposta per la via unilateral.
Això no és nou en política. Tots els partits, sense excepció, han pescat en aigües alienes. En un panorama tan convuls com el català, canviar de projecte polític ha acabat formant part de la normalitat democràtica. El que és rellevant en aquest cas és que no som davant d’un fitxatge puntual d’un espai puntual, com ja ens tenia acostumats ERC, sinó d’una operació de captació de capital polític de tots els espais amb què els republicans competeixen electoralment.
A la seu del carrer de Calàbria sembla que ningú no ha pensat en la possibilitat que fitxar exdirigents d’altres espais polítics en nom del país, però sense comptar amb aquests espais polítics i el que representen, pot generar l’efecte contrari. Rebuig, suspicàcies, desconfiança… Seduir amb conselleries persones que, o bé han sortit rebotades de les seves organitzacions, o bé s’han pres un temps fora de la política, pot ser una estratègia audaç en termes partidistes, però no en termes de país.
Si captar figures d’espais cridats a participar en amplis consensos no t’aproxima als consensos, l’estratègia no és de país: és de partit
El catalanisme necessita grans acords, cooperació entre les formacions polítiques i reconstruir aliances dins i fora de la política després de l’època del procés. Tornar a alçar fronts transversals, com el que va significar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, requereix temps, dedicació i mà esquerra. Els consensos del 80%, com promulga el president Aragonès, no poden ser un lema. Les majories socials no s’anuncien: es construeixen pas a pas. I si captar figures de cada espai polític cridat a participar en aquests amplis consensos no t’aproxima a aquests consensos, aleshores l’estratègia no és de país: és de partit.
De fet, quan al cap de poques hores d’aquestes incorporacions vam veure a les xarxes dels republicans el logotip d’ERC estampat a les fotos institucionals dels “consellers independents” Nadal, Campuzano o Ubasart, alguns ja vam entendre que el que hi havia darrere d’aquests fitxatges era, en el millor dels casos, una pirueta electoralista. S’allunyava, doncs, la idea dels més benpensats, que creiem en el preludi d’una majoria de govern alternativa, d’esquerres i catalanista. S’allunyava la idea d’una convocatòria honesta cap a la construcció d’una majoria àmplia, més enllà dels 33 diputats que avui sostenen, amb una debilitat enorme, el Govern català.
ERC està en ple viatge cap al centre. Vol ser el pal de paller del catalanisme, deixant enrere les seves aventures unilaterals que van contribuir, precisament, a trencar els consensos que avui diu que vol reconstruir. On hi havia independència tant sí com no, ara hi ha via canadenca; on hi havia amnistia o res, ara hi ha indults i reforma del delicte de sedició; on hi havia una confrontació constant amb l’Estat, ara hi ha taula de diàleg i pressupostos.
Un gir de guió legítim, com legítim és creure que no s’han donat totes les explicacions que la ciutadania podria exigir. Tant a la independentista, que va creure en aquell full de ruta irrealitzable, com a la no independentista, a la qual ara també es dirigeix. I, també de forma legítima, el Govern es reforça de bracet de qui millor creu que ho pot fer. D’acord. Però siguem honestos. Aquí, de moment, no hi guanya el país. Aquí, de moment, només guanya temps ERC. Aviat sabrem si l’estratègia es tradueix en èxit electoral. El Madrid dels galàctics va sumar Lligues i una Champions, però reconstruir nacionalment i socialment un país no hauria de ser un joc d’audàcia. Tornar a ser un sol poble no admet dreceres.
