Crític Cerca
Opinió
Jose Mansilla

Jose Mansilla

Antropòleg urbà i professor universitari

Collboni als comandaments de Barcelona, ​​SA

L'alcalde socialista no sembla liderar un govern municipal, sinó una empresa, per a la qual compta amb un tripartit: el PSC, els gremis d'hotelers i de restauració i el RACC

14/06/2024 | 06:00

Presentació del dispositiu d'estiu del pla Endreça, el 24 de maig passat / POL SOLÀ – ACN

Aquest 17 de juny fa un any de la tornada a l’alcaldia de Barcelona del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Ho fa, a més, de bracet de qui, durant una gran part de les dues legislatures anteriors, va ser el número dos de l’equip municipal encapçalat per Ada Colau, de Barcelona en Comú (BeC), Jaume Collboni. Cal recordar que l’arribada de Collboni a, com ell s’ha encarregat d’assenyalar, la millor feina del món a la millor ciutat del món, va ser, si més no, peculiar. I ho va ser perquè el PSC va resultar segon en les eleccions locals, amb 10 regidors i gairebé 37.000 vots menys que el guanyador dels comicis, Xavier Trias i la seva plataforma Trias x Barcelona, ​​i només a menys de 200 vots de BeC, que, finalment, hi va obtenir 9 regidors i va quedar com a tercera força política. La forta baixada d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que finalment va obtenir únicament cinc regidors, i l’absència de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), feia impossible la configuració d’un govern entre forces independentistes i, per tant, en una jugada encara avui àmpliament recordada, BeC va optar per donar l’alcaldia a Collboni, amb l’inestimable suport del Partit Popular (PP), intuint i possibilitant una coalició posterior entre forces d’esquerra i de centreesquerra, un tripartit on s’inclouria ERC que, sobretot, tancaria la porta a una més que possible sociovergència encapçalada per Trias.

Tot i això, quan es compleixen 12 mesos de la tornada del PSC a l’alcaldia de la ciutat, no hem pogut veure néixer l’esmentada coalició progressista, encara que Collboni no ha necessitat una sociovergència per desenvolupar una sèrie de polítiques que, més que de centreesquerra, semblen apropar-se més a l’estil business friendly de l’antiga Convergència i Unió (CiU). Aquest article va, precisament, d’això, de mostrar com, una ocasió rere l’altra, un PSC en solitari, amb només 10 regidors de 41, sembla comportar-se com un govern en coalició, això sí, entre ell i els diferents lobbies que hi ha a la ciutat, i recordant-nos que, encara que amb algun tint social, el PSC sempre serà el PSC.

Va ser el geògraf marxista David Harvey qui, en el seu text canònic del 1989, From Managerism to Entrepreneurism, ja assenyalava que el paper de les administracions locals sota la nova i actualitzada versió del sistema capitalista, el neoliberalisme, semblava obeir més a una dinàmica de gestió que de govern. És a dir, en considerar les ciutats, i els seus ajuntaments, bàsicament com a eines per a la continuació de les dinàmiques d’acumulació de capital en mans del sector privat, passant d’oferir i garantir determinats serveis públics sota la seva competència directa a facilitar la tasca de les empreses sobre les diferents esferes mercantilitzables que oferien les ciutats. Els governs municipals passarien d’oferents de serveis a autèntics consells d’administració i impulsors de la col·laboració publicoprivada d’una mercaderia anomenada, en aquest cas, Barcelona. Per a aquesta forma específica de fer política no caldria comptar, d’altra banda, amb una majoria absoluta, d’un caràcter o d’un altre, que permetés aplicar polítiques contrainercials als processos que ja operen a les ciutats; només cal deixar-los actuar.

El pla Endreça ha estat la gran aposta de Collboni en el seu primer any de gestió: és una mesura neohigienista i amb un punt de teatralitat

Entre les tasques que es reserven els ajuntaments sota aquesta nova òptica política estaria greixar el motor legislatiu, és a dir, desregular i eliminar aquelles normatives que puguin impedir l’acció del sector privat o suposin obstacles en la seva llibertat d’acció, però també la d’oferir seguretat, mantenir l’ordre i ordenar la ciutat a fi del desplegament proactiu de les forces del mercat. A Barcelona això s’ha anomenat pla Endreça.

El pla Endreça ha estat la gran aposta de Collboni durant el seu primer any de gestió. Nascut tan bon punt va prendre el poder, el pla també podria anomenar-se pla “No-soc-la-Colau”, ja que sembla que el seu objectiu principal és diferenciar-se clarament dels governs anteriors en la seva gestió i aproximació als carrers i a les places de la ciutat. Uns governs en els quals el PSC va participar, però en què ara sembla voler fer-nos creure que només era un convidat. El pla Endreça és una mesura de caràcter neohigienista caracteritzat per un altre dels grans elements que caracteritzen les mesures neoliberals: la dramatització. Això, que ja va ser referenciat pel sociòleg francès Loïc Wacquant el 2009 a la seva obra Castigar els pobres. El govern neoliberal de la inseguretat social, suposa afegir un punt de teatralitat a l’acció municipal. Així, en el cas del pla Endreça, el qual veu reforçat el pressupost destinat a aspectes com la neteja viària, això s’evidenciaria a l’hora de mostrar que aquest reforçament del servei no és la meta principal, sinó, més aviat, esdevenir una estratègia comunicativa, és a dir, fer veure que s’està fent alguna cosa. És per això que ara ensopeguem a les marquesines dels autobusos amb publicitat institucional del pla o, fins i tot, l’escoltem en algunes de les més conegudes cadenes de ràdio, se senten més sirenes pels carrers de Barcelona, ​​es veu passar el servei de neteja a hores que abans no era freqüent o ens encreuem amb més membres de la Guàrdia Urbana: no és que abans no hi fossin; és només que es fan més presents.

No només es pensa en una ciutat atractiva per als turistes i per a la inversió, sinó també en una ciutat de i per a les classes mitjanes

El caràcter neohigienista del pla no només se centra en qüestions vinculades a la cura de l’espai públic, sinó que situa al mateix pla aquells elements que poguessin enterbolir, és a dir, embrutar, la imatge de la ciutat. És per això que l’Ajuntament de Barcelona ha posat fil a l’agulla en la tasca de, entre altres coses, dificultar l’empadronament d’aquells col·lectius vulnerabilitzats que no compten amb un domicili fix, o canviar el sistema d’acollida que fins ara dotava d’allotjament en pensions locals o properes aquelles famílies que havien perdut el seu habitatge habitual a causa de problemes socials i econòmics. S’avança, així, no només en una ciutat atractiva per als visitants, turistes, i la inversió, sinó també en una ciutat de i per a les classes mitjanes. Una ciutat així, d’altra banda, no pot permetre la vida als intersticis, de manera que tots aquells que no puguin pujar al carro del classemitjanisme es veuen ineluctablement situats sota la lupa de l’acció municipal. Se succeeixen, així, els desallotjaments de centres com la Tancada Migrant, local públic on sobrevivien fins a 37 migrants en situació irregular que, a més, havia esdevingut un important niu d’activisme i articulació social per al barri del Raval.

Tot i això, no queda aquí l’acció política del PSC. Tot i comptar amb una destacada minoria al Ple de l’Ajuntament, se les va enginyar, pactant a la seva dreta, per aprovar definitivament una reducció significativa en la taxa que paguen les terrasses de bars i restaurants per ocupar l’espai públic urbà, però també per aturar el programa Superilla, estendard de la legislatura anterior, en una clara picada d’ullet a les crítiques que el RACC n’havia fet, al·ludint, això sí, a com n’és de car, i apostant per un vell-nou programa: la recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample, acció que presenta enormes dificultats, i tampoc no és barat, a l’hora de fer les expropiacions pertinents. El Gremi d’Hotelers tampoc no ha estat oblidat per l’equip de Collboni, tal com es pot veure en les declaracions fetes per diferents membres del PSC a l’hora d’assenyalar la necessitat de modificar el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT) per poder donar cabuda a nous hotels al centre, això sí, de turisme de qualitat (sic!).

Si el turisme ha tocat sostre, no s’entén que l’Ajuntament continuï venent la ciutat al millor postor, tal com fa

Les polítiques turístiques del nou Ajuntament també formen part del paquet neoliberal. Les declaracions recents del PSC al voltant de la necessitat d’acabar amb els apartaments turístics, tot i apostar, però, per una ampliació de l’aeroport i sense comptar amb una coordinació metropolitana al voltant dels equipaments hotelers, només es pot analitzar sota la consideració que l’objectiu és desviar els usuaris actuals d’aquest tipus d’acomodament cap a la planta hotelera que representa el Gremi d’Hotelers, a més de poder ser considerada una altra mesura de tipus teatral. De la mateixa manera, ens hem d’acostar al canvi de parer relacionat amb els nous molls del Port de Barcelona. Mentre fa només uns mesos s’apostava per l’autogestió de les companyies nàutiques, ara es vol limitar el nombre de creuers i creueristes que visiten la ciutat.

Si veritablement, com diuen des de l’Ajuntament i la patronal, el turisme ha tocat sostre, no s’entén que continuï venent la ciutat al millor postor, tal com fa. D’aquesta manera, no només ens trobem amb la celebració d’un esdeveniment tan aliè a la tradició de la ciutat com la Copa Amèrica 2024, sinó també algunes de les celebracions que hi estan vinculades, com el tancament del Parc Güell perquè l’empresa Louis Vuitton hi fes una desfilada; amb les negociacions perquè el Tour de França surti de Barcelona el 2026; amb l’acollida, ja l’any passat, d’una etapa de la Volta Ciclista a Espanya, o amb l’organització d’un espectacle de Fórmula 1 al passeig de Gràcia.

Tampoc no podem deixar passar altres mesures, tant anunciades com ja aprovades, que abunden en aquest tipus d’orientació política. Entre aquestes, hi ha la modificació de la normativa que obliga a destinar el 30% de les noves promocions immobiliàries a habitatge de protecció oficial (HPO) o els cops de timó donats en la ruptura de relacions amb l’Ajuntament de Tel-Aviv, en el marc del genocidi israelià a Gaza, o l’ara sí, ara no del carril bici de la Via Augusta.

En definitiva, l’aposta feta pels Comuns per Collboni com un mal menor no sembla que hagi funcionat. Tornant a David Harvey, després dels fets mostrats, no podem més que afirmar que el PSC, durant el seu primer any al comandament del govern municipal, ha reorientat les últimes polítiques públiques de la ciutat encaminant-les cap a una gestió emprenedora d’aquesta, és a dir, més de gestió a favor del mercat, que de govern integral per a la majoria de la població. No li ha calgut el suport de Trias, perquè ho està fent amb el suport de les elits i dels lobbies de la ciutat. Així, Collboni no sembla asseure’s al capdavant d’un equip de govern, sinó al volant d’una empresa anomenada Barcelona, ​​SA; una empresa per a la qual sí que compta amb un govern tripartit: aquell que suposa el mateix PSC, els gremis d’hotelers i restauració, i el RACC.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies