16/12/2024 | 06:00
Divendres, 16 d’abril de 2021. Dues persones moren i quatre més resulten ferides per inhalació de fum en un incendi en un pis ocupat a Cassà de la Selva (Gironès). El llavors conseller d’Interior, Miquel Sàmper, anuncia que, en l’espera dels resultats de la investigació corresponent, tot apunta a “una presumpta manipulació de la instal·lació elèctrica, que ha cremat bona part del pis”. Es tracta de morts evitables?
A Catalunya, quan una persona que resideix en un habitatge sense títol habilitant —és a dir, sense escriptura de propietat o contracte de lloguer— truca a la companyia de la llum i prova de donar d’alta el subministrament, aquesta li demana qualsevol d’aquests documents i a la pràctica fa inviable la contractació del subministrament elèctric. Aquesta situació posa en un dilema aquesta persona: viure sense electricitat o connectar-se irregularment a la xarxa.
Als assessoraments col·lectius de l’Aliança contra la Pobresa Energètica, sovint arriben casos com aquest. En la majoria de les ocasions es tracta de famílies (un gran nombre de les quals, monomarentals) amb menors a càrrec que ocupen habitatges el propietari dels quals és una entitat financera o un fons d’inversió. Totes elles volen regularitzar la situació, viure sense por i pagar en la mesura que puguin les seves factures, però el sistema els ho impedeix i les aboca a punxar la llum. És realment així o hi ha alternatives?
En primer lloc, cal dir que la normativa del sector elèctric no imposa en cap moment el requisit de facilitar el títol habilitant a la companyia comercialitzadora per poder contractar el subministrament. És una pràctica habitual a Catalunya que ens consta que no es dona en altres territoris de l’Estat. En segon lloc, el fet de comptar amb un contracte de subministrament regular no canvia la situació jurídica d’aquella persona a l’immoble. És a dir, no s’està legitimant la seva estada de cara a un eventual procediment judicial de desnonament.
Amb l’objectiu de trobar solucions a aquesta problemàtica, la Generalitat de Catalunya i Endesa firmen un conveni el març de 2021, el qual inclou una clàusula que permet la instal·lació d’un comptador social (temporal, segons la terminologia del text) per “a les persones o unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que no tinguin títol que legitimi la seva ocupació de l’habitatge, però que hi estiguin domiciliades”. A la sol·licitud, estableix l’acord, cal adjuntar un certificat d’empadronament vigent i un informe dels serveis socials competents —d’acord amb un model inclòs en forma d’annex al conveni— que justifiqui la instal·lació per “motius d’urgència social”.
Només hi ha uns 85 comptadors socials, tres anys i mig després del conveni entre la Generalitat i Endesa
Tres anys i mig després de la seva entrada en vigor, a Catalunya només se n’han instal·lat al voltant de 85, d’aquests comptadors. La causa principal: la imposició per part d’Endesa d’un document de sol·licitud no previst al conveni que obliga la treballadora social de torn o algun càrrec institucional, amb els seus noms i cognoms. Aquest requeriment ha posat el món municipal en peu de guerra i ha bloquejat que es generalitzi l’ús d’aquest mecanisme. Mentrestant, els governs de torn i els responsables a càrrec de la cartera de Drets Socials (de Junts, d’ERC i del PSC, successivament) no han estat capaços de trobar una sortida a la situació actual, sigui per deixadesa o per manca de voluntat política.
La conseqüència principal d’aquest bloqueig és que les famílies catalanes vulnerabilitzades que ocupen un habitatge de manera il·legal segueixen havent de triar entre viure a les fosques o connectar-se irregularment. Mereixen elles fer front a aquest dilema? La seva situació jurídica envers l’habitatge on viuen hauria de condicionar el seu accés als subministraments bàsics?
La realitat és que el fenomen de l’ocupació respon a una multiplicitat de causes i que molts dels debats tant públics com polítics al voltant d’aquesta es basen en estereotips i en una imatge distorsionada del que realment passa. Les úniques dades d’àmbit català de les quals disposem per abastar la problemàtica són la xifra de 6.659 casos de detencions i investigats pels delictes de violació de domicili i usurpació de béns immobles el 2023, així com la de 726 desnonaments a la categoria d’altres (és a dir, no derivats d’execucions hipotecàries ni de lloguer) el mateix any. No obstant això, cal matisar que per diferents motius aquestes xifres no reflecteixen la totalitat dels casos que es poden produir.
Entenent la complexitat en la interpretació d’aquestes dades, podem afirmar que l’ocupació és la via d’accés a l’habitatge per a milers de famílies a casa nostra, com en èpoques passades ho va ser el barraquisme. Així, es calcula que, en la dècada de 1950, Barcelona va assolir la xifra de 20.000 barraques, les quals allotjaven entre 70.000 i 100.000 persones (un 7% de la població de la ciutat). La situació actual d’emergència habitacional, que s’arrossega des de la crisi financera de 2007-2008, empeny molta gent a l’ocupació com a única via de procurar-se un sostre sota el qual dormir. Els elevats preus del lloguer (amb un increment del 109% del preu del metre quadrat en els últims 10 anys al conjunt de Catalunya) i el pobre parc públic d’habitatge (al voltant del 2% del total) han resultat un còctel explosiu que exclou del seu accés a grans capes de la població.
Cal mirar les famílies que ocupen des d’una perspectiva social i no tant des de la mirada criminal
Per aquest motiu, és necessari mirar aquelles famílies que ocupen des d’una perspectiva social i més com un fracàs de l’estat del benestar i no tant des de la mirada criminal, malgrat que és evident que existeixen màfies que es lucren d’aquesta necessitat no satisfeta pel sistema. Per aquest motiu, allà on l’Administració no ha estat capaç de garantir un dret (el de l’habitatge), cal que sí que ho faci amb un altre (el d’accés als subministraments bàsics).
Accedir a un comptador social, el mecanisme que preveu el conveni firmat entre la Generalitat i Endesa, té múltiples beneficis. En primer lloc, dignifica la vida d’aquelles famílies degudament acreditades com a vulnerabilitzades i els permet no haver de triar entre viure a les fosques o punxar la llum. Facilita que puguin pagar les seves factures en la mesura que puguin i que no hagin d’afrontar sancions de més de 1.500 euros pel fet de connectar irregularment el seu subministrament. En segon lloc, garanteix la seguretat dels afectats i del seu veïnat, tot impedint que es produeixin més casos com el de Cassà de la Selva, amb el qual obríem aquest article. Finalment, descriminalitza les persones que ocupen, ja de si mateixes prou estigmatitzades, i evita conflictes de convivència amb el veïnat del bloc o del carrer quan es detecta una connexió irregular.
Allà on el sistema ha fracassat, cal que es busquin solucions. Els comptadors socials ho són, malgrat el bloqueig d’Endesa i la poca implicació dels diferents governs de la Generalitat. Si realment volem considerar l’energia com un dret, cal que s’hi garanteixi l’accés amb caràcter universal. El cas de l’aigua, reconegut com a dret humà, n’és un bon exemple. Un cop activat el mecanisme dels comptadors socials d’aigua en casos d’ocupació, se’n van instal·lar més d’un miler a tot Catalunya. Per què no pot passar el mateix amb l’energia elèctrica? Tothom mereix accedir a l’energia de forma regular i segura.
