Tothom vol fugir del present: sectes, gurus i la fantasia de desaparèixer

Quantes vegades has somniat aquest últim mes de deixar la feina? De deixar-ho tot i buscar un raconet on fer la teva vida tranquil·la. Quantes vegades aquesta última setmana has volgut trencar tots els miralls i cremar la teva roba? Oblidar que tens un cos, llençar el mòbil al vàter, collir flors pel camí, contemplar els ocells. Sembla que una fantasia universal s’apodera de l’imaginari col·lectiu: desaparèixer.

La crisi de l’habitatge a les grans ciutats explica una part d’aquesta fantasia d’un exili rural on tot hauria de ser més fàcil. Però no és l’única tendència que ens empeny cap a aquesta pulsió escapista. La manca d’horitzons polítics, l’heteropessimisme, la desfeta dels vincles comunitaris, la precarietat laboral i la tirania sobre el nostre temps d’oci són ingredients perfectes per alimentar narratives de refugi i d’aïllament.

Però què diu de nosaltres que fins i tot les nostres fantasies de llibertat adoptin la forma de la retirada? Fins on arriba el replegament cultural i polític? Tan cansats estem que busquem i desitgem seguretat i protecció per sobre de transformació i canvi?

Aquest és un dels temes que suggereix amb força i cruesa la novel·la debut d’Amy Twigg, Criatures podrides. La protagonista del llibre, l’Iris, té 32 anys i acaba de renyir amb el seu xicot. No encaixa amb els seus amics, viu amb la seva mare de manera incòmoda i té una feina que no li dona ni prou diners ni prou alegries. En aquest context, que podria ser el de tantíssima gent, descobreix l’existència d’una comuna de dones al mig del bosc, un lloc “segur” on refer-se i poder-se aïllar d’una societat que l’expulsa i li fa mal. No faré cap espòiler si us anuncio que acaba fatal.

La possibilitat d’escapar-se se’ns apareix com un oasi enmig de la incomoditat i la manca d’horitzons

Però, tot i saber que clarament aquesta comunitat fa tuf de secta, és molt senzill empatitzar amb l’Iris. Vivim en una simultaneïtat insofrible en què contemplem la destrucció del món mentre consumim com si s’hagués d’acabar el món. La culpa i la impotència planen sobre els nostres dies, com un bàlsam que ens adorm i no ens deixa dormir alhora. I llavors, promesa d’un lloc segur, la possibilitat d’escapar-se se’ns apareix com un oasi enmig de la incomoditat i la manca d’horitzons.

La metàfora política de la novel·la no acaba aquí. A mesura que l’Iris entra a la comunitat femenina de la Casa de l’Esquerda, ha de començar a renunciar a coses a canvi d’aquesta seguretat. Assumeix noves normes socials, de vestuari, de comportament, trencar amb vincles familiars i d’amistat, acceptar un nou ordre. Però la fantasia d’autonomia i d’autosuficiència de les dones de la casa, la suposada camaraderia entre elles, la idea d’un espai sense interferències d’allò que les ha danyat, va passant per sobre de qualsevol reticència o dubte.

Cada vegada que obro Instagram, l’algoritme em promet una revelació, una nova manera de dormir, una nova feminitat, una sortida…

Què faríem nosaltres en el seu lloc? Realment és tan diferent dels autoenganys que proliferen cada dia per donar sentit a unes vides buides, entròpiques i incertes? Si la vida no té sentit, qualsevol ficció d’alternativa, encara que sigui incompleta, ens pot atraure. Ho veiem cada dia fent scroll. Tota publicitat sembla un ganxo per unir-te a una secta. Una oferta d’una vida millor. Comparteixen el mateix llenguatge emocional, els mateixos encanteris de companyonia, de revelació i d’alliberament del dolor.

Qualsevol guru erigit amb el llenguatge i el moment adequat pot tenir-me fent cent saltets al dia per activar el sistema parasimpàtic, bevent xarrups d’oli d’oliva i llimona per depurar el cos, aigua de clau per a una pell brillant, invertint en criptomonedes o renunciant a totes les meves pertinences per donar-les a una comuna. Cada vegada que obro Instagram, l’algoritme em promet una revelació. Una nova manera de dormir. Una nova manera de menjar. Una nova feminitat. Una rutina. Una depuració. Una sortida. Per a mi. Podria caure perfectament en qualsevol secta, en qualsevol estafa, en qualsevol d’aquestes solucions màgiques per tal d’escapar-me de la incomoditat del present.

Perquè en el fons tots volem escapar. De les nostres condicions materials, del nostre entorn, de la culpa que ens provoca continuar vivint amb relativa normalitat mentre s’imposa la idea que no hi ha futur. Potser per això el sacrifici a canvi d’una promesa de seguretat ens sembla, sovint, un tracte raonable.

La secta no és una anomalia de gent boja i perduda, sinó una extensió coherent del malestar contemporani. I, un cop hi entrem, un cop arribada a la terra promesa de resguard i de protecció, és molt difícil que la deixem. Fins i tot quan se li veuen les costures, continuem apostant-hi, aferrades a la taula de salvació. Perquè tota la nostra vida sota el capitalisme ens ha entrenat per a aquest moment. El pensament màgic impregna totes les estructures de la nostra vida: la mà invisible que regula el mercat, el poder dissolt en societats anònimes, la promesa que, malgrat tot, l’ordre acabarà imposant-se. La idea que, si hi creus prou, tot anirà bé. No és això exactament el que passa en una secta?

La secta no és una anomalia de gent boja i perduda, sinó una extensió coherent del malestar contemporani

Igual que el capitalisme, ofereix un relat convincent i de control en un món que cada vegada té menys certeses compartides. L’hipercontrol del cos, l’autosuficiència autàrquica, l’ascetisme gymbro, les criptomonedes, l’espiritualitat algorítmica, les maternitats intensives, la comuna com a refugi i no com a proposta. Relats de control que es venen com a alternatives, però que són, en realitat, deformacions. Versions hipertrofiades dels mateixos valors que pretenen deixar enrere.

Els espais segurs que se’ns prometen no existeixen fora del món del qual volem fugir. Salvacions individuals, bombolles de privació sensorial. És en la configuració d’aquestes bombolles que les llargues ombres del capitalisme, el colonialisme i el patriarcat projecten les seves sectes fantasmagòriques, identitàries, de replegament.

Vull pensar que ens queda resistència a la incomoditat per superar aquesta fase. Que encara poden engendrar-se idees noves, sargint entre individualitats per construir propostes tan universals com sigui possible. Perquè el problema no és la ràbia ni la desesperació que ens empenyen a fugir. El problema és què construïm més enllà de l’abisme.