Una cosa, estimades, per què triomfa ‘La Turra’?

Una cosa, estimades, es pot fer contingut en català, d’èxit i de qualitat? Pots evolucionar a un format televisiu per a joves sense fer cringe? És possible generar espais de debat, tertúlies i entrevistes que despertin interès en l’època de la tirania del reel? Si per cada intent de la Corpo de fer programes per a joves moren tres gatets i es precaritzen vuit guionistes externs; si per cada programa cultural de mitja hora t’has de menjar vuit hores de Ricard Ustrell, una altra tele és possible?

Fa uns dies, La Turra va assolir el top 1 de programes escoltats a Spotify Espanya. És clar que no cal que ens mirin i ens escoltin a Espanya per considerar exitós un programa o un producte; però, com que encara som un país petit i oprimit, l’atenció de l’Estat continua sent un barem de mesura operant. Igual que Polònia, Merlí o Polseres vermelles, La Turra aconsegueix trencar la barrera idiomàtica (que potser tan difícil no era), però amb l’afegit d’un context digital de màxima competitivitat internacional, on fins i tot el castellà és desplaçat per productes anglòfons. Quines són les claus que han fet destacar el programa dirigit per Alba Riera? O com a mínim, què ens permet aprendre?

Per què funciona ‘La Turra’?

Fa algun temps que els mitjans del nostre país persegueixen obsessivament fer “contingut per a joves”. Per fer-ho, sovint s’ha apostat per figures joves que posin la cara en programes clàssics. Sense donar-los espais de poder, o de decisió, amb una estratègia ja definida, a vegades sense pressupost, quasi sempre per quatre duros. Com si, per art de màgia, posar una cara jove pogués resoldre tots els problemes d’ús social de la llengua o de baixes audiències juvenils. Com si veure una persona jove a la pantalla de cop et fes connectar.

El programa trenca amb els codis clàssics de la tertúlia i genera un ambient reconeixible, càlid, íntim i pop

La Turra s’ha diferenciat d’aquesta tendència des del principi i, no sé si ha estat una de les claus de l’èxit, però em sembla rellevant. Amb una presentadora (i presentadores a la primera temporada) ja reconegudes al panorama català, amb una aposta estètica i estratègica i amb uns continguts que van molt més enllà del fet de ser jove o no. No hi ha un anunci explícit que ens digui que aquest programa és per a joves. En canvi, una aposta estètica decidida, una tria de temes que corresponen amb les preocupacions del jovent i uns convidats que són referencials per a les generacions més joves permeten una connexió genuïna amb el programa.

L’aposta estètica, especialment a partir de la segona temporada, en què el programa es consolida més en format televisiu, és també un encert. Ens ensenya que una identitat gràfica i d’art permet generar un univers propi, autèntic i que això l’audiència ho premia. La Turra juga entre el kitsch i l’univers pop queer, alhora que continua evocant un menjador de casa, un sofà, elements quotidians, familiars i universals. Lluny de ser accessòria, aquesta aposta visual consolida el relat del programa: trenca amb els codis clàssics de la tertúlia i genera un ambient reconeixible, càlid, íntim i pop.

Un altre dels encerts, a parer meu, de La Turra, és la configuració del debat que s’articula amb uns codis comunicatius que encara no havien irromput als grans mitjans. Històricament, l’espai públic de debat s’ha articulat al voltant de la idea d’àgora, en què els homes lliures podien prendre la paraula i debatre idees. Més enllà de si aquesta àgora és actualment una realitat, és evident que durant segles ha exclòs una part de la societat: pobres, dones, dissidències sexuals i de gènere, racialitzades, discapacitades.

‘Gossip’, xafarderies?

La pensadora feminista Silvia Federici explica al seu llibre Bruixes, caça de bruixes i dones, l’origen del concepte gossip i com aquest va passar de definir les xarxes de suport i conversa entre amigues i comunitats a ser demonitzat i perseguit. Recorda de manera molt clara la idea de fer safareig, que té l’origen als safaretjos públics on les dones es trobaven i conversaven mentre rentaven la roba i ha acabat sent un sinònim d’explicar xafarderies. Sembla, doncs, que, mentre l’àgora i l’espai públic de debat desenvolupava els seus temes, protagonistes i codis, hi havia unes altres converses que passaven al safareig —com a espai simbòlic i literal. Així, la majoria dels espais de debat públic que coneixem actualment, com les tertúlies en mitjans, tenen uns codis, uns protagonistes i uns temes que venen d’aquest desenvolupament històric de l’àgora, contraposats a altres formats de conversa i de debat, sovint des de la intimitat i l’espai privat, que són més semblants als que es donaven al safareig, amb uns altres codis, veus i dinàmiques, com la conversa distesa —no pas poc profunda— entre amigues.

Per què els altres programes de SomEva (3Cat) no aposten per innovar en formats, codis, protagonistes o temes?

Internet és plena de continguts elaborats i pensats des d’aquests codis no hegemònics. La Turra, però, ha portat el safareig, la conversa diversa i profunda, a 3Cat. Des de l’estètica casolana fins a la frase que ens dona la benvinguda, el programa estableix unes normes del joc que desafien una tertúlia clàssica. La tria de temes no estableix una jerarquia d’importància segons criteris hegemònics, sinó que aborda qüestions molt diverses amb la mateixa passió i profunditat. La barreja de convidats convoca en una mateixa taula persones anònimes, famoses i expertes a conversar en situació d’igualtat. Així, s’hi genera una legitimitat epistemològica que iguala les vivències i les aportacions, independentment del seu capital social, cultural o econòmic.

En aquesta batalla per la legitimitat epistemològica s’hi suma el fet de donar altaveu a persones militants com a persones expertes. Així, el coneixement i l’autoritat no neixen només de l’acadèmia, sinó de la pràctica i l’aprenentatge col·lectiu. Tots aquests elements es combinen amb una gran agenda de contactes i una molt bona producció d’un equip coral (i feminitzat) que no defuig la confrontació ni el conflicte, ni l’aborda com una performance de la discrepància, sinó que l’integra com un element indispensable del debat.

Un dubte sobre el futur

L’únic dubte que em queda, després d’aquesta evolució i èxit, és entendre per què un programa així continua dins del paraigua de SomEva o, més ben dit, per què els altres programes de SomEva i, en general, les apostes juvenils dels grans mitjans, no agafen l’exemple de La Turra i aposten —i per apostar vull dir que els donin els diners i els deixin fer— per equips de redacció, producció, art i estratègia que innovin en els formats, els codis, els protagonistes o els temes. Com a mínim, els mitjans públics tenen el deure de fer l’àgora universal.