18/09/2020 | 18:12
Aquesta setmana el president Quim Torra ha viatjat a Madrid per assistir a una vista davant del Tribunal Suprem, que ha de resoldre sobre la seva inhabilitació. La desproporció que suposaria que l’alt tribunal acabés confirmant la sentència del TSJC, una eventualitat que a hores d’ara sembla la més probable, representaria també una nova mostra de la repressió del poder judicial espanyol contra l’independentisme. Fa com a mínim des de 2017 que la justícia marca els tempos de la política catalana. Tenim exiliats i presos polítics. Hi ha 2.850 persones represaliades que estan implicades en alguna de les causes judicials obertes pel procés. Els tres darrers presidents –Mas, Puigdemont i Torra– han estat involucrats en processos judicials, però la inhabilitació d’un president de la Generalitat en exercici del seu càrrec per l’assumpte de la pancarta generaria un precedent històric.
Tot això és cert i no es pot obviar el context d’excepcionalitat en què ens trobem immersos. Però arribats a aquest punt de la batalla jurídica contra l’independentisme, és pertinent repassar què ens ha portat fins aquí, i en aquest sentit, ni la indignació ni la solidaritat antirepressiva hauria de fer que oblidéssim les qüestions de fons.
Per exemple, en el seu discurs d’investidura, Quim Torra, es va comprometre a ser “fidel al manament de l’1-O” i a encapçalar el govern català de forma provisional, només fins que s’investís Carles Puigdemont. Així mateix, el 3 d’octubre de 2018, durant un Debat de Política General, va assegurar que ell havia vingut “a fer la República” i que “el dia que vegi que no puc, plegaré”. El compliment efectiu d’aquestes promeses forçosament hauria implicat que el president desobeís l’Estat i les resolucions de l’aparell judicial. S’hauria exposat, llavors, no només a una més que segura inhabilitació; probablement també a conseqüències penals molt més severes. Tanmateix, les accions de desobediència que hauria hagut d’emprendre haurien d’haver transcendit necessàriament el terreny simbòlic. Potser hauria implicat investir Puigdemont telemàticament, malgrat que el Tribunal Constitucional anul·lés els articles de la llei del Parlament que ho permetien? Potser hauria implicat obrir les presons on hi ha els presos polítics després que es fes pública la sentència del procés?
Torra no ha desobeït en res que serveixi per apropar l’independentisme als seus objectius polítics
Fins avui, ni el govern s’ha mantingut fidel al mandat del referèndum, ni la presidència de Torra ha estat provisional, ni Carles Puigdemont ha estat investit, ni el president ha plegat malgrat no haver fet la República. O el que és el mateix: Torra no ha desobeït en res que serveixi per apropar l’independentisme als seus objectius polítics. De fet, a efectes pràctics, el president no ha desobeït mai en res: en tot cas seria més ajustat dir que va acabar obeint la resolució de la Junta Electoral Central però amb uns dies de retard, perquè la pancarta es va acabar retirant.
Per desproporcionada que pugui ser la inhabilitació d’un president que va mantenir un tros de tela penjat al balcó del Palau de la Generalitat fora dels terminis dictats per la JEC –i que, així escrit, sona fins i tot ridícul–, el que em sembla pertinent és preguntar-nos ‘per a què’ ho va fer. És a dir, quin era l’objectiu últim de desobeir/obeir amb retard i exposar-se a una inhabilitació (injusta, absurda, delirant, el que vulguem) que segurament serà ferma les pròximes setmanes? Sense entrar a valorar la legitimitat del missatge que contenia la pancarta, i que podria ser avalat per una part substancial –potser majoritària– de la ciutadania…què perseguia aquest gest en termes d’utilitat?
Si cal desobeir (i fer-ho de veritat), l’independentisme hauria de resoldre dues qüestions: d’una banda, de quina forma la desobediència pot apropar-lo als seus objectius polítics. De l’altra, si està disposat a assumir els costos repressius de la desobediència (de la de veritat), que poden ser molt més injustos i desproporcionats que una inhabilitació.
No són qüestions que tinguin una resposta senzilla. Tanmateix, sense una reflexió en aquests termes, difícilment podrem sortir del simbolisme i la gesticulació. L’afer de la pancarta no ha escurçat el camí cap a la independència. No ha servit per “fer la República”, ni per fer efectiu “el mandat de l’1-O”. En canvi, sí que ha comportat represàlies (injustes, absurdes, delirants…i tot el que vulguem) però que, pel resultat obtingut, ens hauríem pogut estalviar.
