25/11/2022 | 06:00
És simplement mentida. Que jo sé que la consigna és encertada i que hi ha gent que la reprodueix convençuda que hauria de ser així. També sé que, per d’altres, és pur postureig que toca reivindicar un dia concret i xim-pum, feina feta. Tanmateix, neixi d’on neixi, no és veritat que cada dia sigui 25-N. Ni tan sols és cert que el 25-N sigui un dia en el qual s’eliminin les violències masclistes. Avui serà una jornada més en què les dones haurem de seguir batallant per fer efectius els nostres drets i posant el cos contra l’ofensiva misògina que això comporta, i que cada vegada és més desacomplexada.
L’Ana Polo i la Maria Rovira, autores del pòdcast Oye Polo, parlaven “del dia de la marmota lila” en aquest article amb referència al 8 de març, i s’avançaven a tot el que passaria. “Ens perseguiran mitjans, institucions i entitats: perdran el cul per posar dones a fer coses sota el seu paraigua, totes enxubades, per poder obviar la nostra existència les 51 setmanes següents”, deien.
De la mateixa manera, cada 25 de novembre s’orquestren campanyes institucionals –algunes de les quals molen bastant fort, per ser sincera– sobre el consentiment de les dones o sobre les violències quotidianes. Molts mitjans (i CRÍTIC també) fan un “especial 25-N” amb una compilació de dades sobre les agressions i els testimonis de supervivents d’aquestes agressions. Fins i tot es munten espectacles artístics per visibilitzar els abusos que patim les dones. I és guai que s’aprofundeixi en la qüestió; aquest no és el tema. El tema és que, per unes hores, resulta que tots som tope feministes i estem tope desconstruïts, mentre que, en realitat, molts dels presumptes aliats el 25 de novembre són els mateixos que legitimen, naturalitzen (o directament perpetuen) aquestes violències els 364 dies restants.
No aconseguirem que cada dia sigui 25-N mentre el debat entorn de la mala aplicació d’una llei que ha de servir per protegir-nos davant del terror sexual (fins i tot en cas que la normativa incorpori, efectivament, errors jurídics) s’estigui utilitzant per exercir més violència sobre qui l’ha impulsat. Perquè, no ens confonguem, a Irene Montero no se l’ataca per la llei en si mateixa, sinó pel que ella representa: ser una dona jove, amb poder, d’esquerres i feminista. I aquesta hiperreacció masclista en contra de la ministra incorpora, a la vegada, un advertiment dissuasiu: qualsevol avenç en els drets de les dones serà confrontat amb violència organitzada i a qualsevol dona que s’atreveixi a fer política des del feminisme se la intentarà destruir. És un toc d’atenció per a totes, en realitat i, per aquest motiu, la cosa no va de conformitats o discrepàncies amb la línia que segueix el Ministeri d’Igualtat. Va de fer valer la consigna que “si en toquen una, ens toquen a totes”.
La cosa no va de conformitats o discrepàncies amb el Ministeri d’Igualtat: va que “si en toquen una, ens toquen a totes”
No trencarem la cadena de violències mentre hi hagi persones més interessades a increpar –no pas criticar: tota crítica constructiva és necessària– dones que intenten garantir drets, que a denunciar que hi ha jutges que estan rebaixant condemnes a agressors per una qüestió purament ideològica. No mentre el focus sigui abonar la idea que “uf, quin nyap de llei” i “que inútils, les impulsores”, en lloc d’apuntar que l’actitud d’alguns magistrats no s’explica perquè qüestionin la normativa –que també–, sinó perquè, en essència, qüestionen el nostre consentiment. No la trencarem si ens pensem que l’episodi de dimecres al Congrés va ser un fenomen aïllat i no la conseqüència d’un clima de permissivitat amb la violència política per part de l’extrema dreta, la dreta i també d’alguns sectors progressistes. Un context que propicia que cada cop se saltin més límits sense que això comporti cap conseqüència.
No farem que cada dia sigui 25-N mentre hi hagi actors socials i polítics que legitimin l’assetjament contra dones periodistes que publiquen informacions que els molesten. Aquests dies, amb tot l’assumpte del cas Dalmases, hem vist mostres lamentables d’això que dic, respecte a les quals no hi cap neutralitat. I aprofito el privilegi que suposa tenir un altaveu públic per tornar a reivindicar la tasca de periodistes com la Sara González. O la d’activistes com Míriam Hatibi, analista de dades i consultora de comunicació, que aquesta setmana ha rebut hate racista d’alguns trols a qui molesta molt que una dona com ella tingui presència mediàtica. No posarem fi a la violència que patim les dones de manera particularment salvatge mentre no articulem un front comú contra l’odi, el masclisme i el racisme. Mentre hi hagi tota la impunitat per reproduir aquesta merda.
No posarem fi a la violència que patim les dones si no articulem un front comú contra l’odi, el masclisme i el racisme
No farem que cada dia sigui 25-N mentre l’abordament de les violències sexuals segueixi situant la culpa de les agressions sobre les víctimes. Aquesta és la mirada que encara mantenen algunes institucions: en la campanya d’enguany impulsada per la Xunta de Galícia s’hi veu una dona vestida d’esport i hi ha imprès el missatge “Vesteix-te amb les malles d’esport. Ves a córrer a la nit. Què succeeix? No hauria de passar, però passa”.
Però també aquesta és la concepció de la violència sexual que tenen alguns mitjans de comunicació. “És pervers perquè el relat sempre es construeix sobre la responsabilitat de les dones”, explica Nerea Barjola en aquesta entrevista a CRÍTIC. I això té una voluntat alliçonadora que busca que tornem a recloure’ns dins l’esfera privada per, així, evitar patir agressions, respecte a les quals ens diuen que nosaltres en som les culpables. “I no només no estem problematitzant això, sinó que, a més, ens resulta impensable dir als homes, que són els responsables de la violència, que s’hi quedin ells!”, apunta la investigadora. “Ens sembla impensable plantejar una reducció de drets individuals, sexuals i de trànsit per a ells perquè, si implementéssim segons quines mesures, hi hauria un moviment a la contra brutal. En canvi, aquest és el nostre dia a dia”.
Sé que ara sortiran els ofendiditos –com en diríem en català? Ofengudets?– de sota les pedres, els del “not all men“, els del “si jo soc més feminista que la meva dona!”, els del “que jo també tinc mare/filla/germana”, els del “però és que també hi ha dones masclistes, que sempre feu veure que no existeixen!”. Però, com adverteix Nerea Barjola, els haurem d’agafar amb pinces perquè ens despisten. I hi afegeixo: perquè fan que rebaixem la contundència del discurs per no fer coïssor. No fos cas que se’ns enfadessin. Doncs, què sé jo, que se’ns emprenyin, tu, què hi farem.
