Un metre quadrat. Deu pisos i trenta anys a Barcelona

Des que vaig arribar a Barcelona amb el cor trencat i el turisme low cost, el 1995, he viscut en 10 pisos diferents. En guardo les adreces i una còpia de les claus. De vegades tenc la temptació de provar-les per veure si encara obren les portes dels llocs que van ser ca meva. Em pregunto si queda res de mi a les parets, o hi romanen els secrets que vaig descobrir, si realment els fantasmes no són més que un rastre d’energia d’antics habitants.

Conec la ciutat a través de desenes de pisos que no vaig arribar a llogar perquè eren massa petits o massa foscos, o una broma de mal gust

Record l’angoixa cada vegada que s’acostava la data de venciment del lloguer, el mal rotllo amb alguns companys amb qui vaig haver de conviure per dividir despeses, els esforços que he fet treballant en mil llocs diferents alhora, des de segon de carrera, per arribar a final de mes. Vaig ser mileurista gairebé fins als 35 anys, i el preu de l’habitatge es disparava una vegada i una altra, a una velocitat més accelerada que la dels meus ingressos.

No comptava amb el comodí de la casa dels meus pares com a solució temporal. Perquè, en cas de no trobar res, em veuria obligada a tornar a la casella de sortida, una illa de la qual sempre vaig voler anar-me’n. Per no parlar de l’esgotament a l’hora de cercar on viure. Conec la ciutat a través de desenes de pisos que no vaig arribar a llogar perquè eren massa petits o massa foscos, o una broma de mal gust i una pèrdua de temps. En vaig visitar molts, amb altra gent, tothom al mateix temps —vuit, nou, quinze persones—, i la immobiliària pressionava: si no signava de seguida, me’l llevarien.

La vida és molt diferent si comptes amb la possibilitat d’una llar o no, si és d’herència o t’endeuta, si conceps el lloc on vius com a refugi o com a inversió

Tenc la teoria que són les cases les que t’escullen. Però sé que és un pensament màgic, una trampa, un consol, un engany. No m’hauria conformat amb qualsevol pis, però tampoc no em podia permetre ser exigent, i al final acabes per creure que tens el que et mereixes. No n’hi ha cap que hagi superat els 60 metres quadrats. El d’ara en té 47. Em vaig hipotecar fa sis anys. El pis és del 1932, sense ascensor. Barcelona bat un rècord rere un altre, però el problema està estès: veïns d’Eivissa i de Mallorca —per posar-ne exemples propers— han estat expulsats de barris reservats al turisme. La gentrificació afecta zones humils que es posen de moda perquè són autèntiques i barates. He viscut i he fet feina en aquelles zones, avui irreconeixibles. Ara estan més cuidades, però han perdut personalitat, aquella autenticitat que tant venia. Han perdut múscul veïnal i comunitat. I les millores, sovint amb arranjaments folklòrics descontextualitzats, semblen dissenyades per a qui només hi serà de pas.

La vida és molt diferent si comptes amb la possibilitat d’una llar o no, si és d’herència o t’endeuta, si conceps el lloc on vius com a refugi o com a inversió. Les quatre novel·les que he publicat tracten de la crisi, provocada en bona part per la inestabilitat de no saber on em trobaria passats cinc o tres anys. Se suposa que hauríem de destinar a l’habitatge la quarta part dels nostres ingressos com a màxim, però en la majoria dels casos se’n supera la meitat. Massa sovint aquest habitatge es redueix a una habitació en un pis compartit.

Dubt que avui els meus pares es poguessin permetre que els meus dos germans i jo estudiàssim a Barcelona. Nosaltres tampoc no ho podríem fer, si tenguéssim fills universitaris. No és un problema que afecti només els joves: la situació es complica per als qui se separen amb fills, per exemple. També per a la gent gran.

Què falla? Per què no són efectives les lleis que haurien d’ajustar la capacitat adquisitiva dels ciutadans? Els titulars impregnen el to ambiental d’un aire fatalista que semblen percebre només els afectats. I, quan t’afecta, et sents pobre. Et sents vulnerable, conscient de com és de senzill perdre ca teva i del que això implica. Com pot ser que, amb un cert èxit a la feina, o pertanyent a la suposada classe mitjana benestant, o venint d’una família sense ofecs econòmics, tenguis por de quedar-te al carrer i hagis de tornar a començar? Per què tanta gent se’n va de Barcelona si, segons els rànquings, és una de les millors ciutats on viure?

Una casa viscuda és més que una casa habitada. Mentre escric això, m’adon de les vegades que cerc alternatives al verb ‘viure‘ per no repetir-me. A qui pertanyen les cases?

No ho posa fàcil. Una casa viscuda és més que una casa habitada. Mentre escric això, m’adon de les vegades que cerc alternatives al verb viure per no repetir-me. Habitar queda forçat. I residir. El diccionari de sinònims proposa: poblar, ocupar, niar, estar, allotjar-se, establir-se, assentar-se, aposentar-se, arrelar-se, domiciliar-se, conviure, cohabitar. Empro aquestes paraules per intentar esbrinar què he fet, exactament, sota els sostres que m’han aixoplugat a Barcelona. També vull esbrinar què han fet els pisos amb mi.

Quan jugàvem a tocar i parar de petits, hi havia una zona on estaves fora de perill. Podia ser una pedra, una font, la tapa d’una claveguera. Si aconseguies córrer fins allà sense que t’agafassin, cridaves “casa!”, perquè casa era sinònim de refugi.

A qui pertanyen les cases? A la persona que les va pensar i dissenyar? A qui les va construir? A qui la va comprar? A la ciutat? A un fons voltor? A qui hi viu i se la fa seva? A qui la recorda com a llar?

* Aquest text, fragment inèdit d’’Un metre quadrat. Deu pisos i trenta anys a Barcelona’, IV Premi de No-ficció de Libros del Asteroide, ha estat publicat a la revista ‘Habitar‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.