30/03/2022 | 06:00

Recentment, en una entrevista a la CNN, hem sentit com el portaveu del Govern rus, Dmitri Peskov, es negava a descartar l’ús d’armes nuclears si Rússia s’enfrontava a una “amenaça existencial”.
Però precisament ha estat la guerra d’Ucraïna la que ha reactivat totes les alarmes sobre l’amenaça greu, real i persistent que suposen les armes nuclears per a tota la humanitat i per al planeta. Una realitat que les darreres dècades estava pràcticament absent de les agendes política i mediàtica i que Putin —amb el seu anunci de posar les forces de dissuasió nuclear russes en alerta, com a resposta a les sancions de la comunitat internacional— ha situat a la primera plana.
La dissuasió és l’argument principal utilitzat pels països amb armes nuclears per justificar la seva tinença i defensen que contribueixen al manteniment de la pau. Però la història demostra que aquestes armes de destrucció massiva no han servit per evitar els molts i cruents conflictes armats que hi ha hagut arreu del món des del 1945, incloent-hi l’atac actual a Ucraïna. Cap dels vuit països que, a més de Rússia, tenen armes nuclears, no pot amenaçar o utilitzar-les per limitar la capacitat de resposta d’altres estats: el risc seria massa alt.
D’altra banda, l’argument de la dissuasió fa que sigui més probable que tard o d’hora s’acabi utilitzant armament nuclear perquè l’amenaça de fer-ho ha de ser creïble, i per això els estats amb armes nuclears estan preparats permanentment per llançar-les. En aquest context, un accident, una errada tècnica, un pirateig de programari o una escalada de les tensions entre països poden ser fatals.
El 2021, els nou països amb armament nuclear tenien unes 13.080 armes nuclears
Segons les dades de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) actualitzades al gener del 2021, els nou països amb armament nuclear —els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord— tenien, en conjunt, unes 13.080 armes nuclears. D’aquestes, 3.825 estaven desplegades en forces operatives (un centenar més que l’any anterior), i al voltant de 2.000 —gairebé totes de Rússia i dels EUA— es van mantenir en un estat d’alerta operativa alta. I, paral·lelament, la majoria dels països nuclears tenien en marxa programes costosos per substituir i modernitzar les seves ogives, els míssils i els sistemes de llançament aeris, així com les instal·lacions de producció.
A més d’alarmants, aquestes dades contravenen a un dels objectius principals amb què es va concebre el Tractat de no-proliferació nuclear (TNP), en vigor des del 1970 i subscrit per 190 països, que al preàmbul i a l’article VI estableix: “Cada part del Tractat es compromet a celebrar negociacions de bona fe sobre mesures eficaces relatives al cessament de la cursa d’armaments nuclears en una data propera i al desarmament nuclear, i sobre un tractat de desarmament general i complet sota estricte i eficaç control internacional.”
Cinquanta anys més tard, s’ha assolit la fita històrica d’aprovar un Tractat sobre la prohibició de les armes nuclears (TPAN), però no s’hi ha arribat, ni de bon tros, gràcies a les “negociacions de bona fe” dels països nuclears, sinó malgrat ells.
Va ser precisament la inoperància del TNP, juntament amb la preocupació per les conseqüències humanitàries i climàtiques catastròfiques que implicaria el llançament d’una sola arma nuclear —avui centenars de vegades més potents que les d’Hiroshima i de Nagasaki—, el que va impulsar que la societat civil internacional s’organitzés per avançar cap a la seva prohibició.
Amb aquest objectiu, recollint el llegat del moviment antinuclear del segle XX i inspirada per l’exitosa Campanya Internacional per la prohibició de les Mines Antipersones, el 2007 neix la Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN). El seu objectiu era ben clar: generar un moviment de suport internacional per aconseguir un tractat que prohibís les armes nuclears, les úniques armes de destrucció massiva que encara no ho estaven. Avui, la ICAN la formem 635 entitats, organitzacions i col·lectius de 107 països.
El Tractat sobre la prohibició de les armes nuclears posava fi a la paralització en els esforços per avançar cap al desarmament
Des del primer moment, la ICAN va focalitzar el debat sobre les armes nuclears en les terribles conseqüències derivades del seu ús, en consonància amb les veus d’entitats d’assistència com la Creu Roja Internacional, que alertaven sobre la impossibilitat de donar cap resposta humanitària a un atac amb armes nuclears.
Després d’organitzar tres conferències internacionals —a Oslo, Nayarit i Viena— i de nombroses accions d’incidència, es va aconseguir que l’ONU formés un grup de treball especial sobre desarmament que, com a conclusió, va recomanar la negociació d’un tractat de prohibició de les armes nuclears en el marc de les Nacions Unides. Les negociacions es van dur a terme el 2017 a Ginebra i van concloure el 7 de juliol amb l’aprovació del Tractat sobre la prohibició de les armes nuclears. El 22 de gener de 2021, el TPAN va entrar en vigor i posava fi a dècades de paralització en els esforços multilaterals per avançar cap al desarmament nuclear.
En aquests moments, el tractat compta amb 60 membres (països que l’han signat i ratificat), i 86 estats més l’han signat i estan pendents de ratificació. Tot això, malgrat el boicot de l’OTAN i dels països nuclears a les negociacions diplomàtiques, i les pressions fetes als països signants perquè no ho fessin.
En el context actual, amb el Tractat de no-proliferació estancat i la incògnita del paper que hi tindrà Rússia, el Tractat sobre la prohibició de les armes nuclears és el millor instrument multilateral per avançar cap a un món lliure d’armes nuclears.
El proper pas tindrà lloc dels dies 21 a 23 de juny de 2022 a Viena, on se celebrarà la primera Conferència d’Estats Part del TPAN. A més dels països membres, també es convida aquells que encara no s’hi han sumat a assistir-hi com a observadors. I això és el que des de FundiPau i altres organitzacions de la campanya demanem a l’Estat espanyol: que segueixi els passos de països com Noruega i Alemanya, membres de l’OTAN, i Finlàndia, que ja han anunciat que aniran a observar la conferència.
Aquesta trobada és una gran oportunitat per exigir als governs que exerceixin un lideratge real en matèria de desarmament nuclear i que avancin cap a l’única via possible per suprimir l’amenaça existencial que representen les armes nuclears: la seva prohibició i eliminació total.