Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Ni ingenus ni covards: set arguments antimilitaristes després d’un mes de guerra a Ucraïna

És possible declarar-se insubmís davant del sentit comú bel·licista i ‘cunyat’ que s’ha instal·lat en l’opinió pública catalana i espanyola

28/03/2022 | 07:00

Un mes després de la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, s’ha consolidat un sentit comú majoritari en l’opinió pública catalana: davant l’agressió, els països de la Unió Europea i d’Occident en general tenen l’obligació moral, si volen defensar la democràcia, d’enviar armes al Govern ucraïnès per frenar l’avanç militar de Vladímir Putin. La idea és força hegemònica, també a part de l’esquerra que sol ser reticent a les solucions militaristes. En aquesta disjuntiva, el vell lema de “No a la guerra” ja no seria vàlid. Qüestionar aquest consens suposa arriscar-se a ser considerat un ingenu, un covard, un happy flower, un cínic o, fins i tot, un partidari de la Rússia putinista.

Totes les guerres porten associat el seu grau de simplificació discursiva i dretanització social. I, lluny del camp de batalla, es lliura una altra guerra cultural, on l’esquerra, si compra els marcs de la dreta bel·licista, té les de perdre. “I ara què heu de dir, els pacifistes?”, pregunten alguns amb sorna a tothom qui s’atreveixi a qüestionar el discurs majoritari. És, però, una pregunta trampa: els pacifistes tenen moltes coses a dir, però no només ara, sinó el 99% del temps en què un conflicte no ocupa titulars en els mitjans de comunicació. És llavors quan s’eviten les guerres: abans que comencin a ploure bombes. Ho explicava en Jordi Armadans, president de Fundipau, en aquest article, un dels més llegits i comentats de la línia de continguts sobre periodisme de pau que està impulsant CRÍTIC.

És possible, però, de declarar-se insubmís davant del sentit comú bel·licista i cunyat que s’ha instal·lat en l’opinió pública catalana i espanyola. Assumint les contradiccions que implica respondre una pregunta trampa, en aquest article desgranem uns quants arguments pacifistes i antimilitaristes sobre la guerra a Ucraïna.

Ucraïna ja produeix moltes armes (i enviar-ne més no és garantia de res)

El Govern espanyol ha d’enviar armes a Ucraïna? No necessàriament. Ucraïna és, de fet, un potent productor d’armes. I les exporta en gran quantitat. Ho explica l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo: segons l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI, en la sigla en anglès), entre el 2016 i el 2020 va ocupar la dotzena posició en el rànquing de majors exportadors del món (Espanya, que ara ha anunciat un important increment de la seva despesa militar, ocupa el novè lloc). Paradoxalment, el seu segon client va ser Rússia (20% de les exportacions). Ukroboronprom, l’empresa més gran d’armament del país, va vendre armes per un valor de 1.320 milions de dòlars en 2020, bastant més del doble del que pot rebre ara de la UE. Rússia té un potencial molt més letal? Sens dubte. Però d’armes, a Ucraïna, no n’hi ha precisament poques. Si n’hi enviem més, cal ser conscients que aquest gest potser no farà decantar la balança, i, en canvi, pot contribuir a enquistar més la situació.

Més diplomàcia i menys armes: per què Turquia pot ser la seu de converses de pau i Brussel·les no?

L’enviament d’armes a Ucraïna és un tema espinós, que ha dividit l’esquerra i que és lògic que no tingui una resposta rotunda. Però una altra cosa que els pacifistes podrien dir és la següent: per què estem debatent tan intensament sobre això, comprant el marc de la dreta i del PSOE, i, en canvi, no posem el focus a potenciar les negociacions de pau que des de fa setmanes mantenen el Govern rus i el Govern ucraïnès? No hem vist Josep Borrell, màxim responsable de la UE per a afers exteriors, oferir que Brussel·les sigui seu de les converses de pau entre els dos països (sí que ho ha fet, en canvi, Turquia). No es coneixen iniciatives diplomàtiques del Govern de Pedro Sánchez en la direcció de la mediació i l’alto el foc. La prioritat principal, un cop esclata una guerra, hauria de ser que aquesta acabi. La pau, en temps de guerra, es fa amb l’enemic. També amb Putin. També quan plouen bombes (precisament perquè en plouen).

No, Ucraïna no és la República espanyola de 1936 (ni Rússia l’URSS de 1917)

Una altra cosa que podrien dir els pacifistes seria la següent: compte amb les simplificacions grotesques que presenten Ucraïna com la República espanyola de l’any 36, a qui les potències europees no van voler ajudar davant l’ascens del feixisme. Ucraïna no era abans de l’esclat de la guerra una democràcia homologable als estàndards europeus. A Ucraïna no hi ha ni hi havia cap procés revolucionari en marxa. Ucraïna no està aïllada com ho estava la República espanyola: compta amb la simpatia de grans potències internacionals, començant per l’OTAN. Ucraïna és víctima, i Rússia és l’agressor imperialista. Però Ucraïna no és l’Espanya del 36, ni Rússia no és l’URSS del 17 (tampoc l’Alemanya nazi del 33). Simplificar i fer analogies històriques imprecises no ajuda a entendre el conflicte, i, si no entenem el conflicte serà més difícil solucionar-lo.

Cap govern no hauria d’obligar els seus ciutadans a combatre en una guerra

Els pacifistes podrien dir una altra cosa: ningú no hauria d’obligar el poble d’Ucraïna ni el poble de Rússia a prendre partit en una guerra que no han triat. Hi ha un vell lema antimilitarista que es podria aplicar: “les seves guerres, els nostres morts”. O, com diu Carlos Taibo en aquesta entrevista: “pau entre pobles, guerra entre classes”. No s’ha de normalitzar acríticament que el Govern de Volodímir Zelenski obligui els seus ciutadans homes a quedar-se al país i combatre, sota risc de ser perseguits si no ho fan i trepitjant el dret a l’objecció de consciència i a buscar refugi.

Sí als desertors i als insubmisos de tots els bàndols

No podem aplaudir la militarització de la societat ucraïnesa i, de passada, romantitzar com una lluita de resistència una guerra que només causa patiment i mort. L’esquerra, en comptes de penjar fotos de milicianes amb kalàixnikov, hauríem de donar suport, potenciar i visibilitzar els insubmisos de tots dos bàndols: els soldats de l’exèrcit rus que es neguin a combatre, i els homes ucraïnesos que no volen ser militaritzats. Reivindicar el dret a no prendre partit en una guerra que no has triat no és el mateix que ser equidistant entre l’opressor i l’oprimit. Ens cal més suport dels nostres líders polítics a la valenta societat civil ucraïnesa que fa desobediència civil no-violenta contra l’ocupant. Una política pacifista implicaria visibilitzar al màxim aquests moviments, com explica Pepe Beúnza, històric activista per l’objecció de consciència a Espanya.

Per què no incentivem i visualitzem la resistència civil no-violenta contra l’invasor?

Ser antimilitarista no vol dir anar amb el lliri a la mà o ser un covard, i això és una altra cosa que els pacifistes com Beúnza i els milers d’insubmisos al servei militar obligatori a l’Estat espanyol poden afirmar ben alt i clar. Hi ha estratègies de resistència civil no-violenta que han demostrat ser efectives al llarg de la història. Què hauria passat si Ucraïna hagués decidit no resistir militarment la invasió? Si hagués aportat per una estratègia de vaga general, resistència i insubmissió als carrers, com ha passat en algunes localitats com Slavútitx? Però com podria Rússia controlar un país com Ucraïna, sense la col·laboració de la majoria dels seus ciutadans? Com podria justificar de portes endins i cap enfora l’agressió cap a un poble que no utilitza les armes? Tot això sona a política ficció happy flower, és clar. La realpolitik dels estats que tant enlluerna alguns analistes geopolítics no contempla escenaris antimilitaristes, perquè el seu objectiu final és conservar el monopoli de la força –també contra els seus ciutadans. Però això no vol dir que les solucions antimilitaristes no existeixin.

Els veritables ingenus són els qui alimenten la guerra des del sofà de casa (o des d’un plató de televisió)

Plantejar aquestes alternatives i solucions equival al fet que els antimilitaristes siguin titllats de covards o d’ingenus. Diuen alguns que des de la tranquil·litat de les places de Barcelona és molt fàcil cridar un “No a la guerra” buit de contingut. Però, davant d’això, els pacifistes podrien dir que l’autèntica ingenuïtat és alimentar el “sí” a la guerra, avalant la mort i l’assassinat de milers de joves russos i ucraïnesos tuitant des del sofà o pontificant des dels platós de les televisions hegemòniques.

Una mirada històrica: compte amb els antimilitaristes catalans…

Les guerres són mal temps per al pensament crític. Però en moments com aquest és bo mirar enrere, perquè la perspectiva dels anys ens mostra que res no passa perquè sí. L’any 2000, 15.000 persones van manifestar-se a Barcelona contra una desfilada militar de l’Exèrcit espanyol. El lema que encapçalava la marxa era “Cap exèrcit defensa la pau”. El Govern de José María Aznar va criminalitzar i ridiculitzar la protesta i va enviar la Policia Nacional a reprimir els manifestants. Entre ells hi havia un jove Quim Forn, que va acabar amb un braç trencat. CiU i el PSC es van veure obligats a desmarcar-se de l’agenda militarista del PP. L’any 2003, les protestes colossals contra la guerra de l’Iraq van tenir una incidència profunda en la mentalitat social del moment. Després dels atemptats de l’11-M, el PP acabaria fora de La Moncloa. En aquelles eleccions, ERC va multiplicar per 8 els seus diputats. S’acabava una època.

“Cap exèrcit defensa la pau”: un vell lema antimilitarista integrat en l’ADN d’una gran part de la societat catalana. Compte a ridiculitzar i menystenir els pacifistes, perquè de vegades la història té cops amagats i el que avui sembla molt ingenu i flower power d’aquí a alguns anys pot acabar decantant governs.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies