23/12/2024 | 06:00
Pels volts de Nadal, moltes de nosaltres reproduïm un mateix ritual: escarxofar-nos al sofà sota la manteta i prémer el play per mirar (per vintena vegada) Love Actually. Digues-li Love Actually o digues-li qualsevol altra merda similar, però és cert que el film de Richard Curtis fa molt d’aquesta època. De fet, la influenciadora valentina.psicologia explicava en un vídeo a TikTok que els psicòlegs recomanen mirar-lo mínim un cop l’any, ja que un estudi recent (la base científica del qual desconeixem) hauria demostrat que “mirar pel·lícules emocionals com aquesta activa àrees del nostre cervell que estan relacionades amb l’empatia i les emocions positives”.
Les històries que s’hi mostren, hi afegeix la Valentina, “ens ajuden a reflexionar sobre les nostres pròpies relacions”. Love Actually explora, segons el relat del post, “l’amor des de diferents perspectives: familiar, romàntic, i fins i tot el mateix amor per la vida”.
En aquest article, amics, no anirem per aquí. No cal ni dir que l’àmplia majoria de les escenes que s’hi projecten mostren relacions –cisheterosexuals, és clar!– de dependència emocional, embafadores, fins i tot d’assetjament, que representen una oda a l’amor romàntic. Tanmateix, cada Nadal sentim el mateix impuls. Ai, anem a veure un altre cop com el Mark ensenya els cartellets a la Juliet, mentre sona una nadala de fons, i com li diu “To me you’re perfect, and my wasted heart will love until you look like this” (i la foto d’una mòmia)”. I això ens agrada una mica (bé, ens agrada molt), però potser també ens genera alguna contradicció. Abans de seguir, deixeu que us diguem una cosa: està tot bé.
Que ens agradin les comèdies romàntiques de Hugh Grant (ecs, Hugh Grant, ho sabem) no és casualitat: hi ha un subtext molt més profund del que pensem que ens han estat repetint des de petites i que ens porta a assumir que això és el que toca. De fet, aquest fanatisme per les comèdies romàntiques, diu la guionista Elizabeth Sankey en el documental Romantic Comedy, ens serveix “per no pensar o per fantasiejar amb una vida romàntica exitosa”, però també per alleugerir la por d’estar soles. Quan veiem a la pantalla que l’amor és a tot arreu (que és la tesi principal de Love Actually!), però no l’acabem de trobar en el pla de la realitat, ens refugiem en la ficció. És com una promesa del que podria ser la nostra vida, una incursió en l’inconscient de tradwives que totes hem après.
Veure a la pantalla que l’amor és a tot arreu és com una promesa del que podria ser la nostra vida
Després d’haver-te empassat tres pel·lícules nadalenques de Netflix sense respirar, i una mica com a justificació, identifiques tot el que està malament. El cap que s’enrotlla amb la secretària, un vell verd que empaita noies joves, un escriptor que s’embolica amb la treballadora de la llar, la dona de mitjana edat que sosté la família i a qui el marit és infidel… Ho has pillat tot, fins i tot els punts prèmium: has ubicat els comentaris grassòfobs, homòfobs, els abusos de poder i el tremend assetjament sexual present en tota la trama. I que bona feminista, que conscient. Però és que la teoria ho aguanta tot. La realitat és que, quan te’n vas a dormir, penses que tant de bo aquell xaval que t’agrada molt fort es planti a l’aeroport i munti un numeret per dir-te adeu.
Desitjar des de la contradicció i la vergonya és una de les moltes capes que carreguem a l’esquena la gent d’esquerres. No puc desitjar casar-me, no puc desitjar un armari infinit, no puc desitjar grans gestes d’amor. Però quins horitzons desitjables ens queden? A través de quines pantalles hem consumit un relat desconstruït que ens sembli atractiu i complaent?
Si els referents culturals no han plasmat en tantíssims anys d’història un relat transformador que ens faci salivar, difícilment podrem somiar d’un dia per l’altre –menys encara quan l’esperit nadalenc ens tinta la pell– contrapropostes que ens encaixin ideològicament. Tenim poques alternatives. No abunden els productes culturals 100% coherents que, a més, siguin una mica atractius i mamarratxos, i que ens duguin a altres llocs. Llavors, fantasiegem amb l’escena dels cartells de Love Actually. Tenim la mirada entrenada per desitjar l’anell. El ram. El compte compartit.
No abunden els productes culturals 100% coherents que, a més, siguin una mica atractius i ‘mamarratxos‘
Som molt conscients que del somni a la realitat hi ha un abisme, i saber detectar on són les toxicitats és important. Però assumir-nos com a totalment contradictòries i abraçar la incomoditat que això ens pot generar és també bastant alliberador. Perquè sí, la cosa petarda que tenen aquests films ens enganxa, i perquè sí, podem desitjar situacions que ens posin en tensió amb nosaltres mateixes. Potser el plaer rau a alliberar-nos de la culpa i lidiar amb l’autoconsciència i l’autocrítica, però sense castigar-nos en excés. És Nadal (podríem dir el mateix en qualsevol altre moment, però és Nadal i tot s’hi val), i estem cansades d’haver de ser les ambaixadores de la moral impecable i de la dictadura del donar exemple.
El Nadal és el paradigma de tot això, i les pel·lícules d’amor de temporada són el canal ideal per rendir-nos a aquesta matraca. Pots atrevir-te a plantejar realitats paral·leles, però aquest any seguiràs compartint safata de canelons amb els tiets que no coneixen la perspectiva de gènere i a la televisió veuràs Pretty Woman per vuitè any consecutiu. Tothom conclourà que és una pel·lícula boníssima, i tu potser cremaràs una mica per dins, però en el fons, i des d’un racó del sofà per evitar el contacte visual, també la gaudeixes. La consciència feminista, de vegades, fa més gust de contradicció que no de certesa.
En aquesta època de l’any només són vàlids els cànons, i les pel·lícules nadalenques suposen una espècie de rendició: és com dir al sistema, només durant uns dies: “M’entrego a tu; deixa’m estar”. Des d’aquí et diem: somia la merda que vulguis, mira les pel·lícules que menys s’assemblin a la realitat, projecta’t amb un quartet de violins dalt de l’Empire State Building. L’1 de gener tornarem a reprendre la batalla de les fantasies i, mentrestant, en cap moment no hauràs deixat de ser ni una gota de feminista.
