29/06/2023 | 06:00
29 de juny de 2023: el més probable a hores d’ara és que, d’aquí a vint-i-quatre dies, els neofeixistes arribin al Consell de Ministres. Així ho indiquen les enquestes que més han encertat darrerament. Costa assimilar-ho després d’anys repetint titulars sobre l’auge de l’extrema dreta i mesos de campanya i soroll per les municipals. Però ara va de debò. La cosa és molt greu i queda molt poc temps.
Un petit exercici d’imaginació política pot donar-nos pistes. Novembre de 2023: Jorge Buxadé, ministre d’Educació, posant fi tot d’una al català a l’escola i imposant classes de religió. Maig de 2024: Ignacio Garriga, com a ministre de Sanitat, impulsant decrets llei plens de traves contra el dret a l’avortament. Febrer de 2025: Santiago Abascal, ministre de l’Interior, creant un enemic intern a força d’operacions policials i temptejant la il·legalització d’Òmnium, del Sindicat de Llogateres o de la CUP. Abril de 2026: la sequera i el nou transvasament de l’Ebre deixen completament sec el riu al pas per Tortosa.
Només feia dos dies de la derrota al País Valencià, però el debat a l’esquerra catalana era sobre Juana Dolores
Quatre anys a la defensiva, intentant aturar els cops, mentre ells van obrint fronts. És un error esperar que una gran reacció social ho aturarà tot al carrer, i que, per tant, ja va bé que peti tot. Normalment no funciona així, quatre anys es poden fer eterns i hi haurà molt sofriment pel camí. Vox necessita fer la guerra cultural contra les esquerres per sobreviure i diferenciar-se del PP, i és per això que no hi haurà treva. Valdrà la pena lluitar-ho, s’aturaran algunes coses, però en altres àmbits el retrocés serà de dècades.
És clar que alguna cosa s’ha de fer. No n’hi ha prou a deixar-ho en mans dels partits, que estan desorientats i centrats en la seva pròpia supervivència. Però el cert és que fora d’ells tampoc no s’ha vist, fins ara, el lideratge necessari. La sensació és que tothom s’ho està mirant de lluny: els calendaris de final de curs collen i regna el desencís.
És bastant il·lustratiu repassar de què hem parlat l’últim mes. 30 de maig de 2023: només feia 48 hores de la victòria del PP i de Vox al País Valencià i a les Illes, però el debat a l’esquerra catalana era sobre Juana Dolores i el meteorit a la Llibreria Ona. Després va venir la polèmica entre Irene Montero i Yolanda Díaz. Per acabar, hem tingut la sobreanàlisi de Ripoll i el moviment in extremis dels comuns per canviar d’alcalde centrista a Barcelona.
Massa distraccions, si de debò creiem que som en una cruïlla històrica. Aquestes són les prioritats quan els neofeixistes són a un pas del poder? Potser era això la normalització de l’extrema dreta: vint-i-quatre dies perquè guanyin i així estem, acabant el curs amb normalitat o tenint debats que caduquen en una setmana. No hi ha cap pla visible per unir forces i reaccionar quan el risc és més evident i més imminent que mai.
“Et fan sentir que ets davant d’un gegant, i això paralitza”, explicava Moha Gerehou
Una part d’aquest desànim sorgeix de veure que no hi podem fer res, de creure que aquestes eleccions ja les tenen guanyades. Però és que no és veritat. Moha Gerehou, periodista i exportaveu de Sos Racisme, explicava a la Guia pràctica contra l’extrema dreta que “generen un efecte bloquejador. Et fan sentir que ets davant d’un gegant, i això paralitza i limita la nostra actuació”. En altres paraules, el primer que hem de fer és creure’ns que els podem guanyar, que a vegades són ells qui perd. No és un exercici de coaching, sinó de demoscòpia: els números diuen que hi ha partit. La balança pot decantar-se per només tres o quatre diputats, i és per això que el que passi a Catalunya pot ser determinant.
23 de juliol de 2023: Catalunya escollirà 48 diputats al Congrés. L’última vegada, la dreta espanyolista va endur-se sis d’aquests escons. Però, quan van forts, com el 2000, el 2011 o el 2015, en treuen entre 10 i 12. Per tant, del resultat a Catalunya en pot dependre si tenen prou força per governar al conjunt de l’Estat. A Girona, a Tarragona i a Lleida, molt pocs vots seran determinants perquè el PP i Vox treguin diputat o no.
A vegades cal aturar-se a pensar quines són les prioritats: contra el PSOE es lluita millor
És just reconèixer que un efecte secundari d’aquesta activació antifeixista pot ser reforçar aquells que ens han portat fins aquí. Estarem fent el joc a un PSOE que dona barra lliure als preus dels lloguers a un mes de les eleccions? Validarem el caïnisme a Sumar i la manca de rumb als partits independentistes? Doncs no ho sé, però a vegades cal aturar-se a pensar quines són les prioritats. Contra el PSOE es lluita millor, contra el PSOE a vegades guanyes coses.
Tornem al present. Què podem fer aquestes tres setmanes? El debat sobre com respondre a l’auge de l’extrema dreta és tan ric com repetitiu. Alguns estudiosos en la matèria diuen que no serveix de res cridar que ve el llop, que abans cal crear projectes il·lusionants des de l’altre cantó. En el curt termini, que siguin els partits qui intenti dibuixar aquesta il·lusió. Que s’espavilin per recuperar —almenys— l’aprovació dels seus antics votants abstencionistes. Espero sincerament que se’n surtin, però no es pot demanar a la massa social progressista i sobiranista d’aquest país que pinti d’èpica les campanyes d’ERC, de Sumar o de la CUP.
La força que s’acumuli en aquest camí també serà útil després de les eleccions
Té més sentit que els moviments i les entitats socials intervinguin per defensar els mínims comuns múltiples, sense entrar al fang partidista ni demanar el vot per ningú. La feina és simple: deixar clar que, per damunt de les decepcions i les reticències, tenim la prioritat comuna de barrar el pas als neofeixistes. I convertir així la campanya electoral en una campanya social de rebuig als nous feixismes. La força que s’acumuli en aquest camí també serà útil després de les eleccions, passi el que passi.
I és clar que el millor antídot seria la il·lusió col·lectiva per un projecte de vida millor, però això no es pot fer en uns dies, i menys en l’estat de desafecció generalitzada de les ressaques del 15-M i de l’1-O. Potser no és un missatge perfecte, però cal tenir present que un que ve el llop! d’un polític a la televisió és molt menys potent que aquell que t’arriba pel grup de WhatsApp de la família o el que veus en un cartell penjat en una botiga del teu barri. Que cadascú faci el seu paper i adapti el missatge com vulgui.
11 de maig de 2023, fa 49 dies: era l’inici de campanya i tots els polítics volien ser protagonistes, però cap no ho va ser. El so d’un helicòpter dels Mossos va interrompre el sopar a milers de famílies de mig Barcelona. Que hi ha alguna mani, avui?, es devia preguntar en moltes cases. Era el numeret de Desokupa, un numeret que va triomfar. La dreta espanyolista va ser hàbil aquell vespre i va aconseguir que l’inici de la campanya anés sobre ells quan, en principi, a Barcelona no pintaven res. Allò els va servir per mobilitzar els seus en un moment clau. Es van sentir forts a la Bonanova, a Twitch i al minut i minut de La Vanguardia. I els quatre regidors del PP i els dos de Vox a la capital catalana tenen alguna cosa a veure amb això. Només era una manifestació de menys de 1.000 persones. I va rebentar l’agenda mediàtica prefabricada d’una campanya electoral.
Vint-i-quatre dies. Hi ha temps per crear el nostre propi moment Desokupa. Però cal que ens espavilem.
