12/09/2025 | 10:01
Catalunya és un país estrany. Res de nou ni extraordinari si convenim, com ja va escriure el mestre Josep Fontana, que el futur és un país estrany. Si de cas, la singularitat passa per la manera com se celebra la Diada Nacional de Catalunya. I no per allò tan èpic i sabut del fet que és un dels pocs països que han convertit en festa nacional la commemoració d’una derrota, el 1714, sinó pel desconegut i sorprenent grau d’autogestió cívica amb què s’organitzen algunes de les manifestacions més solemnes de l’Onze de Setembre.
Ni actes institucionals, ni conferències, manifestos o declaracions, ni concerts o manifestacions, amb guerres de xifres o sense. Allò que conté les claus per entendre aquest país estrany és el tríptic que formen a Barcelona la vesprada independentista del Fossar de les Moreres, l’ofrena al monument de Rafael Casanova en una cantonada de l’Eixample i l’homenatge unitari de l’esquerra a Salvador Allende a la seva plaça del barri del Carmel.
Tot això passa en una Catalunya que, encara no fa ni una dècada, omplia els carrers per la independència (o contra ella). I que, avui, ja no és el país petit de Lluís Llach, sacsejat cada cop més per la pluja que no sap ploure de Raimon i banyat per un Mediterrani de Joan Manuel Serrat que, a bord de l’Open Arms o de la Global Sumud Flotilla, arriba fins a Gaza.
És l’esperit de Paco Candel, en l’any del seu centenari, a qui cal invocar per intentar entendre la Catalunya dels 8 milions que avui escolta o balla amb Morad, Bad Gyal, Oques Grasses, The Tyets, Figa Flawas o Ladilla Rusa. No és casual, encara que sigui anecdòtic, que des de fa una dècada sigui un representant dels nous altres catalans qui primer homenatja Rafael Casanova cada matí de l’Onze de Setembre. Es tracta d’un atleta senegalès que parla perfectament el català, que es diu Aliu, que té 48 anys i que, rememorant els seus temps de corredor en la prova dels 100 metres al país africà, sempre arriba primer a la cita en nom de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).
A l’Aliu, i malgrat que no s’ho guanyen, el precedeixen en l’ofrena totes les institucions: els Mossos d’Esquadra, el Govern de la Generalitat, la Mesa del Parlament, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona. En realitat, cap d’aquestes administracions no compta per a un acte que oficialment comença a les nou, però que formalment no organitza ningú. I això que, paradoxalment, cada matinada de la Diada, Rafael Casanova mobilitza desenes d’agents dels Mossos i de la Guàrdia Urbana, desenes de polítics i periodistes, desenes de músics i floristes, i no pocs professionals del protocol i del muntatge de tarimes.
Pocs d’ells hi arriben abans de quarts de vuit o quarts de nou. La majoria en marxen, així que poden, a partir de quarts de deu o les deu. I gairebé tots desconeixen què ha passat durant les 12 hores prèvies. Aquestes hores són el veritable termòmetre (i també cronòmetre) d’un país real que, més que entre el seny i la rauxa, el patriotisme o el friquisme, la militància o la indiferència, el pessimisme de la raó o l’optimisme de la voluntat, sobretot es mou entre l’autogestió cívica i el surrealisme dalinià.
Per rigorós ordre d’arribada i en una boja cursa autogestionada per la societat civil, aquest 10 de setembre del 2025, al voltant de les set de la tarda, l’Aliu va arribar a la confluència de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei. La UFEC va pujar, un any més, al podi de la llarga llista d’entitats ciutadanes, polítiques, socials i culturals que participen en la tradicional processó davant de Rafael Casanova. La seva estàtua a Barcelona, obra de l’escultor Rossend Nobas, data de l’Exposició Universal de 1888, ha tingut diverses ubicacions i va rebre una primera ofrena floral conjunta el 1897 per part de l’Associació Popular Catalanista.
Després de moltes vicissituds al llarg de més d’un segle, incloent-hi prohibicions dictatorials i disputes sempiternes entre els qui hi participen, aquesta tradició popular fa temps que es manté de forma més o menys autogestionada. La novetat d’aquest any és que hi havia menys públic que mai (l’amenaça de pluja segurament no hi va ajudar) i, sorprenentment, gairebé cap xiulada ritual a les diferents comitives.
La cosa funciona sota la direcció, de facto, d’entitats esportives com la UFEC, el Futbol Club Barcelona, l’Espanyol i el Júpiter. El Barça i l’Espanyol, eterns rivals, encarreguen fa anys a l’empresa de seguretat Grup Barna Porters que els guardin la tanda de l’ofrena. Una parella de treballadors de Barna Porters —més jove ella, més proper a la jubilació ell; d’origen llatinoamericà tots dos— va arribar a les vuit del vespre del dia 10 per sumar-se a l’Aliu en l’organització de la cua. Aquest cop se’ls va avançar, equipat amb un entrepà i una cadira de càmping, un veterà militant de base del PSC —“Y de la UGT”, aclareix en castellà—, viu exponent dels altres catalans de Candel.
Sigui com sigui, és Barna Porters qui, a partir de mitjanit, i segons l’ofici que els diferents treballadors de seguretat es transmeten els uns als altres any rere any, va apuntant en un paper la tanda dels qui, amb comptagotes, van arribant a la cua de l’ofrena. La llista la gestiona ella, que només parla en castellà tot i que celebra que la gent se li dirigeixi en català. Explica que així l’aprèn igual que fan els seus fills a l’escola. Com a mínim, fins que els jutges que no pengen d’un penjat no s’acabin de despenjar del tot de la immersió lingüística.
Tot l’operatiu no s’esdevé exactament davant de Rafael Casanova, discretament custodiat per algun policia i que no quedarà exageradament blindat, al trànsit i als vianants, fins a partir de les set del matí. Tot s’esdevé en una cantonada propera i sota els tendals que un establiment per a turistes o expats, Malcriada Brunch, ha deixat oberts per si plou. O, senzillament, per posar a prova l’ordenança de terrasses.
Quan, poc abans de les cinc de la matinada, dos membres de la direcció de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya hi arriben per demanar tanda, ella els pregunta com s’escriu això de CCOO i en el seu paperet doblegat els consigna el número 11 de la cua floral. Davant seu, a part de la UFEC, del PSC, del Barça i l’Espanyol, hi ha alguns joves prèviament foguejats al Fossar de les Moreres (o no) que empalmen no precisament per anar de festa.
Mitja hora després de CCOO hi arriben, frec a frec, una representant de les universitats catalanes (cada any, per rotació, li toca matinar a una de diferent) i l’excap de premsa d’Artur Mas i estret col·laborador dels també presidents Carles Puigdemont i Quim Torra. El periodista Joan Maria Piqué s’estrena matinant per a l’ofrena i demana tanda en representació de la Comunitat Jueva de Catalunya, que també debuta en això de l’ofrena. Discretament protegit pels Mossos, l’excol·laborador de Mas, Puigdemont i Torra, que ara es dedica al màrqueting comunicatiu, porta les flors cobertes i sense identificar dins d’una bossa comercial amb la divisa “Quiero irme a casa”. No les destaparà fins al darrer moment, temorós de l’hegemònica simbologia propalestina.
La Plataforma per la Llengua, el Jovent Republicà i la Joventut Nacionalista de Catalunya figuren entre el top ten i guarden tanda per a ERC (més Bildu i el BNG) i Junts (més el PNB i altres grups afins). Al darrere d’ERC però davant de Junts —i no en l’ordre partidista que esmenta erròniament La Vanguardia en la seva crònica— guarden tanda, des de les tres o quarts de quatre de la matinada, dos militants de Joves Ecosocialistes. Habituals d’altres anys, fitxen també en nom dels Comuns. I just davant de CCOO, i en l’òrbita de Junts, demanen tanda els Joves per Girona (que baixen a Barcelona perquè així surten a TV3).
Les converses de matinada, de tothom amb tothom i a peu dret, van des de l’anàlisi crítica d’aquest surrealista sistema de cua per a l’ofrena floral fins als comentaris d’actualitat política sobre el genocidi de Gaza, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra el català a l’escola, la fracassada reducció de la jornada laboral pel vot aliat de Junts, del PP i de Vox o el que ha succeït durant la vesprada i la nit al Fossar de les Moreres. Sembla que s’ha profanat l’espai on, sobretot des de la Transició, s’havia fet forta una esquerra independentista que ara es veu amenaçada, igual que la dreta postconvergent de Junts, pel nacionalisme més identitari i a voltes excloent que mai no havia deixat de niuar en el seu si.
Ras i curt: l’extrema dreta d’Aliança Catalana, amb Sílvia Orriols al capdavant, ha fet una demostració de força concentrant mig miler de simpatitzants (cap no vindrà a demanar tanda a la cua autogestionada). I una contramanifestació de l’esquerra independentista, en franca minoria i amb un fort cordó policial, no ha pogut confrontar-los com l’any anterior. La CUP tampoc no participarà en l’ofrena a Rafael Casanova. Només alguns militants amb samarreta de La Forja, organització juvenil afí a Poble Lliure i integrant de la CUP, faran acte de presència, gairebé els últims de la fila, poc abans d’iniciar-se la processó floral.
Passada ja la nit en blanc, entre les set i les nou del matí la cosa es va animant. Qui primer posa unes flors al mig del carrer així que els Mossos delimiten la zona amb tanques és un directiu del Júpiter. “Vienes de Júpiter? Venga ya, y yo soy de Marte!”, ironitza l’agent de seguretat de Barna Porters que porta el control de la llista. Algú explica en petit comitè que es tracta de l’històric club de futbol del Poblenou i de la Verneda que va néixer amb l’estel roig i les quatre barres a l’escut, que va amagar armes per a la CNT el juliol de 1936 i que avui té una afició jove, Reducte Grisgrana, d’orientació obertament antifeixista i independentista.
Fent honor a la combativitat del seu equip, el directiu del Júpiter s’enfronta amb una militant de Junts cada cop que li demana enretirar-se per fer espai a les flors que van arribant per ocupar l’espai físic d’una cua que fins aleshores havia estat virtual i analògica. La llista no era en cap mòbil, sinó al paperet custodiat per la treballadora de seguretat de Barna Porters. Fins que arriba un superior, també amb el logotip de l’empresa de seguretat, i la relleva a ella i el seu company. Tothom es pregunta quant els deuen pagar. I algú aventura que, en alguna ocasió, alguna organització havia arribat a pagar 100 euros a algú extern o aliè, no militant, perquè els guardés la tanda.
Comunistes de Catalunya, com molts partits i entitats, no compra ni delega a ningú la seva tanda. Apareix personalment, a darrera hora de la matinada, la seva secretària general, Mercedes Vidal, i encara és a temps que Barna Porters li prengui nota. Li donen el número 18. Vidal ha matinat una mica amb la idea d’aconseguir una posició que li permeti acabar l’ofrena a temps per arribar a les 10.30 hores al Carmel a l’homenatge a Allende. És el que pretenen totes les organitzacions d’esquerra d’ençà que un acte institucionalitzat per Pasqual Maragall a la meitat anys vuitanta va ser suprimit per l’alcalde Xavier Trias i va ser assumit en rebel·lia per un comitè ciutadà que l’autogestiona des d’aleshores.
L’impàs del canvi de guàrdia a Rafael Casanova després de les set, en què el control de la cua l’assumeixen Aliu i el Júpiter, serà transitori. Alguns representants polítics comencen a impacientar-se i tracten d’interlocutar amb els Mossos o els professionals de protocol que hi van arribant i a qui només importa la part institucional de l’acte. La resta és autogestió cívica. Aviat hi arriben dos joves en representació del Barça i de l’Espanyol —ella, amb vestit d’hostessa de fires i congressos; ell, amb corbata nuada allà mateix— que faran de pont fins que apareguin, a darrera hora, els directius i els jugadors dels clubs respectius.
Hi arriben també les primeres corones de flors després de les més matineres dels Joves de Girona, el Júpiter i les clandestines de la Comunitat Jueva. Abans que l’escut floral del Barça hi arriba el de l’Espanyol; força malmès pel transport, requereix primers auxilis. La corona de CCOO i UGT tampoc és gaire agraciada. L’oligopoli floral barceloní de Flors Navarro no és infal·lible.
El que sí que funciona com un rellotge és l’autogestió cívica de la cua. Així que clareja el dia hi han anat arribant gent darrere del top ten. Entre ells, un diputat d’Units per Avançar i militant de la UGT que s’ha avançat, com el del PSC, al primer representant formal del segon sindicat català que, a les set del matí, finalment hi arriba per confirmar la unitat d’acció amb el primer, el sindicalisme de classe i nacional de CCOO… abans de tornar a desaparèixer per anar a fer un cafè.
Més o menys a la mateixa hora que els hereus d’Unió hi arriba el banderer d’Òmnium. Fa menys hores de cua que el del PSC, però ve equipat com ell amb una cadira de càmping. Tot seguit hi apareix una representant de TV3 i també hi van arribant entitats amb tradició independentista com el CIEMEN o la mateixa ANC que, amb Òmnium, convoca la manifestació de la tarda. Cada cop més deslluïda, tot amb tot tindrà més sort que l’acte central d’Òmnium al migdia, suspès per la pluja.
En una declaració de circumstàncies davant dels mitjans de comunicació, el president d’Òmnium, Xavier Antich, reivindica justament el llegat de Paco Candel en defensa de la immigració i contra l’extrema dreta. Abans que ell, fa dies, setmanes i mesos que també reivindiquen el llegat i la figura de l’autor d’Els altres catalans la fundació que porta el seu nom, CCOO, el Memorial Democràtic, la UPEC, el Parlament de Catalunya, els Comuns, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i algunes editorials que l’han reeditat. Ja gairebé només queda, formalment, el Govern de la Generalitat. Ho farà ben aviat. A poc a poc, el centenari de Candel ha anat guanyant pes específic. La Diada n’és una mostra més.
A la cua de Rafael Casanova, entre una àmplia diversitat associativa que va augmentant així que s’acosten les nou, hi ha de tot: des de l’Associació de Procuradors de Catalunya i el Club Joventut de Badalona fins a homes tocats amb barretina o noies vestides de pubilla. Tothom hi conviu amb educació i sense problemes, bé a la cua del carrer o bé als bars de la zona que ja van obrint la persiana, tots despatxats per treballadors migrants o d’origen estranger. Qui més qui menys entra a buscar un cafè o al lavabo. Sense manies: del vàter d’homes en pot sortir una pubilla i a la cua per pagar un croissant hi poden coincidir un mosso i un veterà de la batalla d’Urquinaona.
La pax romana a la catalana queda certificada davant del contenidor de runa que la grua municipal s’ha oblidat de retirar la nit anterior. Els Mossos n’havien recelat de matinada, però al llarg del matí el contenidor ha passat desapercebut, inadvertit, sense pena ni glòria, per part dels manifestants florals. Tampoc no s’hi ha pogut fixar el públic que tradicionalment solia escridassar una comitiva floral o altra, simplement perquè no hi ha comparegut. Paradoxalment, on hi ha hagut una mica de sarau ha estat al Carmel.
Sarau a l’homenatge a Allende al Carmel
Veïnes i veïns de Vallcarca, en lluita, han escridassat la comitiva del PSC mentre al final de l’acte feia l’ofrena floral al monument a Allende. Protestaven contra l’alcalde, Jaume Collboni, que no hi era, i el regidor Lluís Rabell, que sí. Però segurament ignoraven que el veterà guitarrista i exiliat xilè Eulogio Dávalos, ànima de la celebració, era entre la comitiva socialista que ha aguantat estoicament l’esbroncada com abans només solia passar al monument de Rafael Casanova.
Incident a banda, l’homenatge a Allende autogestionat per la Comissió Ciutadana del Carmel ha estat també, en molts altres sentits, el revers de la Diada viscuda al Fossar de les Moreres o a la ronda de Sant Pere. Pel marcat caràcter antifeixista i unitari de l’acte en record de la Unitat Popular xilena i de rebuig al cop d’estat de Pinochet i a l’auge de l’extrema dreta arreu del món. I per la modesta però organitzativament acurada, culturalment exquisida i políticament ben pensada posada en escena de l’homenatge.
Els representants de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona, del Consolat de Xile i tots els partits, sindicats i associacions d’esquerres no pateixen per fer cua perquè l’ofrena floral d’Allende l’ordena la Comissió Ciutadana amb un criteri que ningú no discuteix ni paga. S’hi percep un rerefons de la cultura unitària heretada del PSUC, de CCOO i de l’Assemblea de Catalunya, però amb voluntat d’actualització. Ho demostra la presència de gent jove.
Jove d’esperit, l’acte el condueix Rosa Sans, veterana sindicalista i membre de la secretaria general col·legiada del PSUC, i aplega destacats noms de totes les famílies de l’esquerra. Des del PSC —amb el conseller de Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau, al capdavant, i veterans com Josep M. Sala o Joan Ferran a la rereguarda— fins a ERC, passant per l’univers dels Comuns, Esquerra Verda i Esquerra Unida. El diputat Gerardo Pisarello ha de marxar abans que acabi l’acte, però no hi fallen històrics del moviment veïnal, capellans obrers entre bambolines de l’organització ni la secretària general de CCOO, Belén López, i el seu homòleg de la UGT, Camil Ros. Més enllà dels habituals assistents de la comunitat xilena i llatinoamericana, el toc candelià d’enguany el posa el diputat dels Comuns David Cid lluint una samarreta amb la divisa pujolista actualitzada “Som 8 milions”.
“País estrany” es titula la cançó melòdica i melancòlica reinterpretada i difosa per xarxes aquesta Diada pels cantautors Lluís Llach i Roger Mas amb Els Catarres. El hit no va superar “Els segadors”, interpretat arreu fins a l’extenuació. “País estrany” no va sonar al Carmel. Sí, en canvi, cançons de Víctor Jara. I, puny enlaire, el que van cantar la majoria dels assistents a l’acte d’Allende en aquest país estrany va ser l’himne de la Unitat Popular. Mentrestant, a les festes majors i als festivals hi continuen sonant Oques Grasses, The Tyets o Figa Flawas i moltes i molts joves (i no tan joves) ballen al so de Morad, de Bad Gyal o de Ladilla Rusa.
