10/09/2025 | 06:00
La preocupació per l’estat actual del català torna a ser un dels eixos centrals als debats polítics i mediàtics del nostre país, en un context de canvis demogràfics i socials. Aquest debat hauria d’aplegar el conjunt de la societat catalana, i especialment aquelles persones que estem organitzades en el teixit associatiu. Per tant, també és una assignatura pendent per afrontar des del moviment veïnal, un espai històricament sensibilitzat amb la llengua. A més, és un tema que ens toca de ple, tant des de l’activisme social com simplement pel fet de ser veïns i veïnes de barris culturalment diversos, com és el cas de molts de nosaltres, i m’hi incloc especialment.
Debats cíclics sobre migració, llengua i identitat
Per afrontar aquests debats cíclics amb perspectiva, cal indagar una mica en la història recent: a l’abril de 1979 es va publicar a la revista Els Marges, un manifest sobre l’estat i el futur de la llengua catalana. El text estava signat per un grup d’intel·lectuals catalans de gran prestigi acadèmic com Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Enric Sullà, Joan Albert Argenter, Josep Maria Nadal, Manuel Jorbà i Josep Murgades. Tots ells eren filòlegs i lingüistes especialitzats en la història de la llengua i la literatura catalanes. El manifest, que es va presentar amb el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua, va generar en aquell moment un debat intens en l’opinió pública i en el món polític català. Els signants assenyalaven que la situació del català el 1979 era més molt més precària que en les dècades anteriors i en feia responsables la classe política catalana, el paper dels mitjans de comunicació i les migracions procedents d’arreu de l’Estat espanyol. Alhora, s’hi afirmava que el bilingüisme a Catalunya era asimètric, és a dir, els bilingües eren els catalanoparlants, mentre que la població castellanoparlant era, en la seva majoria, monolingüe. En aquest sentit, s’hi afegia que calia un tracte preferent per a la llengua catalana per tal de protegir-la i garantir-ne l’ús social. Cal dir que l’anàlisi respecte a l’existència d’un bilingüisme diglòssic era prou encertada i que els autors del manifest tenien bona part de raó. El problema, potser, era que la reflexió obviava la realitat material i de classe de l’emigració que hauria servit per posar en context i explicar aquest desequilibri lingüístic.
En tot cas, la controvèrsia al voltant del manifest es va orientar més cap al marc de la identitat nacional que no pas cap al de la lingüística. Segons el text, Catalunya era una societat dividida en dos grups diferents escindits entre si des d’un punt de vista lingüístic, cultural i ètnic. Se situaven en la demografia i en les grans migracions de la segona meitat del segle XX les causes d’aquesta fragmentació. La visió binacional del manifest no deixava de ser una esmena al concepte d'”Un sol poble” i a les tesis de Francesc Candel expressades al seu llibre Els altres catalans, publicat l’any 1964 i recentment reeditat per Edicions 62. Òbviament, és legítim el desacord vers l’assaig de Candel, de la mateixa manera que seria un error mitificar Candel fins al punt de convertir la seva obra en una mena de textos sagrats esculpits en pedra. Però parlar a finals de la dècada dels setanta de la conformació de dues comunitats nacionals separades per raó de llengua i d’identitat, d’alguna manera, adobava el terreny a discursos d’ulsterització de la societat catalana, encara que aquesta no fos la pretensió del manifest publicat a Els Marges.
Els manifestos d”Els Marges’ (1979) i del Grup Koiné (2016) descriuen una Catalunya fragmentada lingüísticament i nacionalment
Més enllà de les intencions, però, el manifest que va veure la llum l’any 1979 argumentava, i són paraules textuals, que “les migracions dels darrers decennis no tan sols havien originat una sèrie de problemes pràctics relatius a la convivència d’uns i altres, sinó que també feien trontollar les bases d’homogeneïtat ètnica en què sempre s’havia fonamentat el catalanisme històric”. Gairebé mig segle després, aquestes teories tornen a ressonar amb força als debats sobre les actuals onades migratòries, la llengua i la identitat catalana. De fet, podríem assenyalar el manifest del Grup Koiné de març de 2016 com la represa de les línies argumentals del manifest de 1979. El text, titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, arribava a considerar els emigrants dels anys seixanta i setanta com un instrument involuntari de colonització lingüística, de manera que torna a ignorar el component social, econòmic i sistèmic de les migracions, les desigualtats territorials i el perquè d’uns fluxos migratoris com a expressió de l’extractivisme poblacional i laboral de l’economia franquista.
Tant el manifest d‘Els Marges de 1979 com el del Grup Koiné de 2016 descriuen una Catalunya fragmentada lingüísticament i nacionalment. S’hi teoritza un país compost per “nosaltres” i “ells”, catalanoparlants autòctons d’una banda i castellanoparlants emigrants de l’altra. Aquesta divisió, aparentment antagònica, sustentada en un bilingüisme amb un clar predomini del castellà, ha permès que molts sociolingüistes auguressin un futur no gaire encoratjador per al català. L’any 1990 es va publicar El futur de la llengua catalana, de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich. En aquesta obra, els autors predeien que el procés d’extinció del català podia quedar sentenciat al cap de 50 anys, “quan l’última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l’abandoni per adreçar-se als seus fills”. Tenint en compte que el text es va escriure el 1990, la data de defunció del català es fixava per al 2040 arran d’un procés de substitució lingüística causat pel bilingüisme i pel fenomen migratori.
Dècada dels vuitanta: el català com a ascensor social
La temptativa de relacionar el fet migratori amb la davallada de l’ús social del català no és nova i avui dia està tornant a situar-se com una de les raons principals de la caiguda del català com a llengua habitual. En aquest punt, no serè jo qui es posi una bena als ulls: és evident que els canvis demogràfics tenen una incidència directa en l’ús d’una llengua minoritzada. Negar-ho seria intel·lectualment deshonest per la meva part. Ara bé, davant d’aquesta realitat tenim tres opcions: cridar als quatre vents que no hi ha res a fer i que la fi del català és qüestió de temps; preservar el català només entre la població catalanoparlant amb doble xarxa escolar, i tres: passar a l’ofensiva amb polítiques actives de formació perquè la llengua arribi a tothom. No cal dir que crec que hem d’apostar per la tercera opció. Bàsicament, perquè és molt necessari defugir les visions més apocalíptiques i segregadores, i perquè no hem de veure la immigració com una amenaça per a la llengua i els immigrants com un col·lectiu intrínsecament contrari al català.
Hem de valorar les contribucions dels immigrants, dels que van arribar fa 50 anys i dels més recents
Lluny d’idealitzar una realitat que és sens dubte complexa, sí que crec que hem de valorar les contribucions dels immigrants: dels que van arribar fa 50 anys i dels més recents. Molt sovint recordem que la immersió lingüística a Catalunya va néixer a Santa Coloma de Gramenet i als barris castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Molts d’aquells emigrants andalusos, castellans o murcians, majoritàriament monolingües, van mobilitzar-se perquè els seus fills i filles aprenguessin el català a les escoles. Possiblement no ho van fer perquè fossin més o menys catalanistes o per una idea de país, sinó per una raó més material: volien un futur millor per als seus fills, i el català era una llengua associada a l’ascensor social.
Als anys vuitanta, i amb el mateix horitzó, es van promoure una sèrie de campanyes institucionals, com la fita generacional “El català, cosa de tots!”, de l’any 1982, que van afavorir que s’arribés a un ampli consens social i polític, i que van permetre l’aprovació de la Llei de normalització lingüística al cap d’un any. Aquesta Llei establia el català com la llengua pròpia de Catalunya, i la convertia en la llengua vehicular en l’ensenyament mitjançant la immersió lingüística que, com dèiem en línies anteriors, es va aplicar per primer cop a Santa Coloma de Gramenet en 19 centres educatius, amb l’escola Rosselló-Pòrcel com a pionera de la nova aventura , i s’estenia, poc després, a escoles de Badalona, de Rubí, del Prat de Llobregat i de l’Hospitalet de Llobregat.
El català davant la Catalunya dels vuit milions
L’any 2017, la Plataforma per la Llengua va publicar l’estudi La immersió lingüística a Catalunya: un model eficaç i exitós. A l’estudi esmentat es destacava que la implementació de la immersió lingüística havia evitat el risc d’un procés de fractura social i de segregació lingüística a Catalunya. Certament, aquest va ser i hauria de continuar sent el pal de paller de la immersió. Després es podrà debatre sobre l’aplicació real de la immersió al llarg del temps. Perquè fins i tot aquells que han posat en dubte l’èxit de la immersió han centrat les seves crítiques no tant en el model, sinó en la seva falta d’aplicació. Aquestes crítiques s’han accentuat arran dels nous canvis socials i demogràfics de les últimes dècades que han fet revifar de nou el debat lingüístic. Entomem, doncs, aquest debat cíclic sobre el català i la immigració.
A l’horitzó s’entreveu un nou repte que haurà d’afrontar el català com va fer fa 40 anys a la Catalunya dels sis milions. Però la realitat social ha canviat, i avui el repte és majúscul: la Catalunya dels vuit milions. El català a l’era de la globalització i de les noves migracions s’enfronta a la paradoxa de veure com s’ha reduït la diversitat lingüística al món, mentre creixia a Catalunya. S’estima que avui dia a Catalunya es parlen unes 300 llengües de parlants procedents d’uns 200 països d’arreu del món. Segons la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2023, el català és la llengua habitual del 32% dels habitants, mentre que el 2018 ho era del 36%.
Hi ha 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el català i només 120.000 places anuals disponibles
Però la qüestió no és tant que el català hagi perdut parlants, perquè, de fet, va guanyar 267.000 nous parlants entre el 2018 i el 2023, sinó que aquest increment va ser inferior al creixement de població, que va ser de 398.500 persones en aquell lustre. Per tant, el català guanya nous parlants, però a la vegada és insuficient perquè no s’arriba a tota la població nouvinguda. I ull viu: no per falta d’interès dels immigrants per aprendre la llengua, sinó pel fet que l’oferta s’ha vist àmpliament superada per la demanda.
Òmnium Cultural ja va alertar al maig de 2024 que actualment hi ha a Catalunya 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu català, però no poden fer-ho perquè només hi ha 120.000 places anuals de formació disponibles. No són dades menors: parlem de 2,3 milions, que representen el 35,7% de la població de Catalunya. D’aquests més de 2 milions de persones que s’han interessat per accedir als cursos de català, hi ha un total de 800.000 immigrants nascuts fora de l’Estat espanyol. Aquestes dades trenquen clarament amb la percepció de la presumpta animadversió de la immigració envers el català i desmunten els discursos de l’extrema dreta sobre la també suposada falta d’arrelament dels immigrants. Ho tornarem a dir: la immigració representa una oportunitat de futur per a la llengua i no pas una amenaça com alguns ens volen fer creure.
Campanyes com la del “Català per a tothom”, impulsada per Òmnium Cultural aquest mateix any situen la necessitat de revertir el dèficit estructural de formació amb l’increment de l’oferta de cursos de català fins a arribar a les 200.000 places anuals durant el pròxim decenni. Aquesta campanya, que ha rebut l’adhesió d’unes 200 entitats catalanes, vol erigir-se en un moviment de país transversal en defensa de la universalització del català i del seu ús social entre tots els sectors de la població. Crec que aquestes són les iniciatives que hem de treballar en relació amb la immigració i el català. De la mateixa manera que a la dècada dels vuitanta es va entendre que el català era un element d’integració i vertebració social, avui hem de recuperar aquell esperit de construcció de poble per tal d’evitar el risc de la fractura interna i d’una Catalunya de dues velocitats amb l’enquistament de les desigualtats socials. Això passa, efectivament, per incorporar la població immigrant a tots els àmbits de la vida comunitària, al teixit associatiu, a les lluites veïnals, socials, polítiques i, evidentment, a la llengua com a vincle de cohesió. Es tracta d’un gran repte que requereix centrar totes les nostres energies en allò que és veritablement important.
Més de 800.000 immigrants en llista d’espera per aprendre català
Els darrers mesos, hem vist com les polèmiques lingüístiques a casa nostra s’han multiplicat a causa d’una sèrie d’episodis de catalanofòbia i d’hostilitat envers la llengua catalana. Ja sigui una obra de teatre, un metge que no vol atendre els pacients en català o un gelater argentí que va menysprear un client catalanoparlant. És cert que les denúncies per discriminació lingüística, especialment en el comerç i l’hostaleria, són cada cop més nombroses. La Plataforma per la Llengua va recollir al mes d’abril més de 450 queixes per discriminació lingüística als comerços en només 15 dies, fet que evidencia que hi ha problemàtica i que han de ser les administracions les encarregades d’actuar i sancionar aquests fets, si cal, en compliment de la Llei de política lingüística.
Hi ha perill de fragmentació territorial de la llengua, com demostren els atacs soferts al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord
Ara bé, penso que hem de defugir els debats estèrils i tòxics de les xarxes. Sincerament, crec que no aporta gaire al debat lingüístic haver estat mig estiu parlant del gelater de Gràcia a Twitter i en infinits articles d’opinió, perquè ni el cas del gelater ni d’altres no són representatius de cap col·lectiu o nacionalitat. El que sí que és representatiu és que hi ha 800.000 immigrants en llista d’espera per aprendre català. Fer front a aquesta emergència lingüística hauria de ser la nostra prioritat i on hem d’adreçar els nostres esforços, atès que és aquí on realment ens hi juguem el futur de la llengua.
Per acabar aquest article, m’agradaria recordar que la batalla pel català no només es limita a Catalunya. És una obvietat que sovint oblidem: de tant parlar de la Catalunya dels 8 o 10 milions i de com podria afectar aquesta realitat la llengua, passem per alt que la població de les terres de parla catalana és de 14,5 milions d’habitants. Els atacs contra la llengua al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord posen en relleu que també ens enfrontem al perill de la fragmentació territorial. En tot l’article s’ha parlat dels riscs de la segregació lingüística a Catalunya i de la necessitat d’anar cap a la construcció d’un “nosaltres” on hi càpiga tothom davant dels qui volen construir un “nosaltres” fossilitzat. Doncs bé, aquest “nosaltres” opera en diferents àmbits: en el social, amb igualtat i drets fonamentals per a tothom; en el lingüístic, fent del català la llengua d’acollida i cohesió social, i en el nacional, amb la vertebració territorial i cultural com a poble. Penso fermament que cal construir aquest “nosaltres” per poder aspirar a ser un país més just socialment i a preservar un dels nostres llegats més preuats: la llengua.
