La Revolució Avorrida

L’estat de benestar desplega drets socials i aspira a redistribuir la riquesa i proporcionar igualtat d’oportunitats dins de les regles de joc de l’economia de mercat. Neix en una Europa que va necessitar dues guerres mundials per adonar-se que no hi havia progrés possible si el creixement econòmic no venia acompanyat de pau social. No ha existit mai fora d’aquest binomi capitalisme – democràcia liberal i, en conseqüència, ha ocupat poques pàgines en els relats utòpics de l’esquerra més idealista: redistribueix riquesa, però poca; garanteix igualtat, però escassa; promet meritocràcia, però no l’atorga; limita els mercats, però no prou. En aquestes pàgines considero, en primer lloc, els orígens de l’estat de benestar com a projecte polític. Seguidament, explico els problemes que avui debiliten aquesta institució quant a horitzó de progrés compartit. Per acabar, argumento que, malgrat això, i almenys de moment, aquest model continua sent el millor dels mons possibles.

El gran èxit del consens de postguerra va ser la capacitat de desarmament de les pulsions revolucionàries

L’economista britànic Tony Atkinson considerava l’estat de benestar la “utopia factible” de les forces progressistes a l’Europa de postguerra. Durant aquella època daurada semblava que triomfava un projecte de consolidació democràtica i de participació política que tenia com a peça fonamental d’engranatge unes polítiques socials universalistes destinades a garantir certs nivells de cohesió social mercès a mecanismes inèdits de redistribució de la riquesa i de control keynesià de l’economia. En el període comprès entre el 1945 i el 1973, es va produir a tot Europa un cercle virtuós de plena ocupació i drets socials gràcies a la creació d’unes “polítiques conscients” —tal com les va anomenar Atkinson— com a part integrant de projectes de construcció dels estats nació. Al reconeixement de drets polítics i civils s’hi van annexionar uns drets socials que havien de ser capaços de garantir uns nivells acceptables de benestar i de qualitat de vida per a tothom, exigint a les classes privilegiades un repartiment millor del bé comú. A tot Europa, la proposta de reconstrucció econòmica i de progrés social que va succeir al conflicte bèl·lic més gran de la seva història comportava la visió d’un model econòmic liberal que acceptava la planificació i el control de l’economia com a condició prèvia necessària per garantir uns nivells acceptables de cohesió social. Fruit d’aquest contracte social va tenir lloc a Europa una expansió sense precedents de la despesa pública, amb una forta intervenció dels estats en la gestió dels mercats, les comunitats i la vida quotidiana.

Però una part de l’esquerra sempre ha vist amb un cert escepticisme aquest virtuosisme, i per diferents motius. Per començar, tot aquest progrés social sostingut, a més a més d’una conquesta indiscutible de drets, també va servir a l’objectiu molt més instrumental de la reproducció de la força de treball. Milloren les condicions de vida del proletariat perquè una classe treballadora sana, educada, amb unes condicions de vida dignes, també és una força de treball més eficaç. L’era industrial no es podia permetre les masses famolenques d’èpoques pretèrites, però al mateix temps aquest invent keynesià resultava poc amenaçador per a la classe propietària. Més aviat al contrari: va servir per apaivagar el descontentament social i desmobilitzar la classe obrera. Per a alguns, lluny de ser el més semblant que hem tingut mai a una societat igualitària, l’estat de benestar era el pla ocult per contenir o sufocar la revolució vertadera. Així, el gran èxit d’aquest consens de postguerra, d’aquest contracte social exclusiu, va ser la seva capacitat de desarmament de les pulsions revolucionàries en aquesta mena de joc de miralls de la Guerra Freda i la política de blocs.

A més, aquesta idea del contracte social tampoc no va estar liderada per les forces progressistes en tots els països. Durant les dècades que van succeir a la Segona Guerra Mundial, hi va haver una presència majoritària de partits socialdemòcrates a Europa, impulsats en gran manera per la força de les organitzacions sindicals. Vist en conjunt, però, les forces conservadores i fins i tot liberals també van protagonitzar les coalicions polítiques que van fer possible el naixement de l’estat de benestar. Al Regne Unit, per exemple, el document que serviria de full de ruta al govern laborista de Clement Attlee per emprendre el més ambiciós i costós programa de reformes de caràcter social va ser escrit per l’economista liberal Beveridge i proposat el 1942 al llavors primer ministre, Winston Churchill.

D’altra banda, a la majoria dels països de l’Europa continental, el desplegament de l’estat de benestar i l’augment formidable de la despesa social durant les dècades de postguerra va ser perfectament compatible amb la preservació d’un ideal de societat estratificada i jeràrquica. A Alemanya, per exemple, el projecte de reconstrucció nacional després de la devastació de la guerra va recuperar els principals pressupostos de Bismarck, un estadista alemany de finals del segle XIX per a qui un sistema garantista de drets socials era part d’un engranatge més ampli de construcció de l’Imperi alemany. Les seves lleis antisocialistes van donar lloc a un important sistema de protecció social, de base conservadora, que perseguia obertament cooptar les aspiracions polítiques de la lluita obrera. La democràcia cristiana va ser una peça clau en la legitimació política dels estats socials de molts països europeus com ara Alemanya, Itàlia o Àustria. La seva influència en el joc polític va donar lloc a sistemes de protecció social generosos però socialment estratificats i amb un fort ancoratge en els valors conservadors de la família tradicional. Aquest model conservador va vertebrar la seva agenda social sobretot a partir de la participació dels homes en el mercat laboral, tot reservant a les dones la responsabilitat de les cures de portes endins. Així les coses, en els “consensos superposats” (segons la noció de John Rawls) de l’Europa de postguerra no apareixien com a incompatibles principis de justícia social i un ordre social que justificava i de fet reproduïa desigualtats.

La crisi ecològica ens aboca a repensar conceptes com el benestar i la qualitat de vida des de perspectives necessàriament austeres

No ens ha d’estranyar, en conseqüència, que per a les aspiracions més ambicioses el projecte fos sospitós, i sobretot massa avorrit, per despertar emocions polítiques. L’escepticisme sobre el potencial emancipador de l’estat de benestar es va obrir camí de nou quan les transformacions del capitalisme i de les societats contemporànies van deixar obsoleta bona part de les condicions sobre les quals s’assentava. És la prova definitiva que és urgent i necessari explorar altres projectes de vida en comú, ja que aquest està esgotat definitivament. D’entrada, la idea de progrés social des dels supòsits de plena ocupació i millores en la productivitat avui dia resulta fal·laç des de diversos punts de vista. Ja no som davant de jocs de suma zero. Els recursos sobre els quals s’apuntala el creixement no són infinits. La crisi ecològica ens aboca a repensar conceptes com el benestar i la qualitat de vida des de perspectives necessàriament austeres, molt diferents de les que encara prevalen, perquè tret de comptades excepcions, la riquesa es continua generant a costa de més emissions de diòxid de carboni (CO₂) i més inequitat.

Aquest augment generalitzat dels nivells de desigualtat també qüestiona la vigència de l’estat de benestar. Les polítiques redistributives clàssiques són avui menys capaces de complir la seva tasca. Els canvis són complexos i provenen de múltiples fronts, però les transformacions profundes al món del treball són segurament les que qüestionen amb més força aquest “matrimoni feliç” entre ocupació i benestar o capitalisme i democràcia que sosté l’estat de benestar. Encara no coneixem totes les implicacions de la revolució tecnològica en l’ocupació, però el que sabem del cert és que modifica (ja ho està fent) de manera irreversible la premissa del treball com a principal element vertebrador de la societat.

Finalment, el projecte igualitarista dels estats de benestar és avui interpel·lat per la creixent complexitat i diversitat social. Les polítiques que algunes dècades enrere aspiraven a un cert nivell d’igualtat redistributiva o d’integració nacional van ser creades des de la lògica de l’accés estandarditzat a béns i serveis. Eren polítiques dissenyades per a tots, però per a tots igual. En el desplegament dels grans eixos de protecció social, a Europa s’imposava un criteri assimilacionista particularment explícit a les polítiques migratòries i d’inclusió de les minories, i ja fa un temps que n’hem entès el fracàs. Durant molt de temps, les polítiques d’integració social han apel·lat als valors universals de la solidaritat o la igualtat des de la negació de la diversitat. Les fronteres són avui més permeables, els fluxos de capital humà més intensos i les societats ètnicament més diverses, però l’estatus migratori continua definint les trajectòries vitals durant moltes generacions, i és una de les variables sociodemogràfiques que, amb més claredat, continuen expressant forts processos d’exclusió social i espacial. És precisament aquesta falsa o, en el millor dels casos, imperfecta integració la que ara aprofita l’extrema dreta per rearmar els seus discursos xenòfobs, i qui voldrà anar de bracet amb una dreta que defensa l’estat de benestar des de la delimitació d’un “nosaltres” excloent i atroç?

A més a més, políticament l’estat de benestar pateix un assetjament des d’altres fronts. L’atac més frontal ha vingut de bracet d’aquesta doctrina neoliberal que contraposa la defensa de la llibertat a qualsevol aspiració igualitària de les forces progressistes. L’austeritat, la desregulació dels mercats, la privatització d’empreses o de béns públics i la liberalització de la indústria i del comerç són processos que han anat acompanyats d’un atac frontal a la intervenció estatal i una forta estigmatització de la pobresa. I tot això ha passat, cal admetre-ho, davant dels ulls dels estats de benestar contemporanis.

A aquests processos de transformació que fa un temps que veiem venir, hi hem d’afegir altres crisis de caràcter global, més o menys impredictibles, davant de les quals els sistemes de protecció social nacionals amb prou feines arriben a donar resposta. L’època que vivim passarà a la història per les grans sacsejades que van alterar els ritmes rutinaris de l’acció política, des de la caiguda de Lehman Brothers, el setembre del 2008, fins als múltiples conflictes bèl·lics o la pandèmia de la Covid-19, el març del 2020. Els fronts oberts són dispars i la capacitat de governar-los és com més va més limitada.

Per insuficient que sembli, no disposem de cap altre projecte de radicalitat democràtica tan pròxim com aquest

Compten totes aquestes raons amb la força per imaginar col·lectivament altres utopies que no es contenen en aquesta? Quin és avui el marc de lluita? Si som davant d’un final d’època, quina volem que sigui la següent? Jorge Lago i Pablo Bustinduy s’interroguen en un llibre recent molt interessant, Política y ficción, si aquest model és encara una ficció rescatable per a l’esquerra. La meva resposta és que sí, per dues raons fonamentals. En primer lloc, perquè en una època en què costa tant trobar els relats que resisteixin la polarització és important reconèixer l’immens poder transformador de les polítiques. Els països que amb més èxit han aconseguit redirigir el seu estat social cap a sistemes alternatius de col·lectivització de riscos, posant la comunitat i les cures al centre; els que han contingut la mercantilització dels béns públics; els que han assolit reduccions significatives en el temps de treball sense escalar en la desigualtat social; els que més han reeixit transitant cap a economies sostenibles són precisament aquells amb estats de benestar forts, no febles. En segon lloc, perquè aquestes polítiques i les institucions que despleguen els estats de benestar són precisament els canals que reconeixen els conflictes primer i miren de canalitzar-los després. Com diria Ignatieff, l’ordre moral no es construeix en abstracte: necessita els marcs legals, els serveis i les institucions que el nodreixin i hi donin sentit.

Per insuficient que sembli, en tota la història de la civilització humana, no disposem de cap altre projecte de radicalitat democràtica tan pròxim com aquest. A Les ciutats invisibles, Calvino parla de l’infern dels vius no com res que hagi d’esdevenir-se en el futur, sinó com d’una realitat present. Un infern que existeix i que formem vivint junts. Hi ha dues maneres possibles de no patir-lo, diu Calvino. Una de fàcil i una altra de difícil. La primera, acceptant-lo i tornant-se’n part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és fer l’enorme esforç de buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.

* Aquest article forma part del tercer número de ‘La Pública’, una publicació de la Fundació Sentit Comú, dirigida per IDRA Institut de Recerca Urbana de Barcelona, centrat en l’estat de benestar, una pota fonamental que sosté el sistema democràtic i del qual cal revisar els orígens per entendre el futur.