I si Carla Simón fos de Junts, què?

El breu affaire de Carla Simón amb la llista de Junts de les Planes d’Hostoles ha donat per a un llarg reguer de posicionaments en totes direccions. I no n’hi ha per menys. Pel que fa a l’àmbit estricte de la política de partits, les reaccions a la decisió de la cineasta obren debats que poden resultar molt estimulants com la voracitat d’un partidisme esbravat a les portes de les eleccions municipals, la incapacitat de concedir a l’altre el marge necessari per exposar les seves raons o l’absoluta incomprensió davant de gestos de confiança personal que travessen les fronteres ideològiques.

S’ha de tenir un desconeixement profund per pensar que la pel·lícula mostra nostàlgia i no present

Totes aquestes qüestions donarien per a un article a part on pensar sobre els compartiments estancs en l’era de Twitter i la polarització, però avui no en parlarem, d’això. Avui m’agradaria entrar de ple en la reacció quasi unànime que ha tingut l’esquerra a l’hora de reinterpretar l’obra de Carla Simón a partir d’aquest gest de l’autora. Una reacció que, a parer meu, s’ha dividit aquestes setmanes en dues posicions diferents:

La primera i, potser, la més generalitzada, ha estat el desencant d’aquelles persones que s’han sentit profundament decebudes en descobrir que una de les directores de referència a Catalunya no era progressista com pregonava i que estava adscrita a Junts. Finalment, els esdeveniments han acabat per desmentir aquesta afiliació, donat que Carla Simón ha hagut de sortir a deixar clar que no compartia la ideologia del partit de Laura Borràs i que, davant les interpretacions que s’havien fet del seu suport a una candidatura municipal, preferia retirar-se de la llista. Fins aquí, tot s’hauria tornat a posar en ordre. Però, jo em pregunto, i si, efectivament, la directora catalana fos votant de Junts, què passaria? Invalidaria això qualsevol lectura d’esquerres que es pogués fer de la seva obra? Vegem-ho.

En el seu últim llibre, Gisèle Sapiro, una acadèmica francesa deixeble de Pierre Bourdieu, aborda un dels grans debats de moda a partir del Me Too com és el de la possibilitat de separar l’obra i l’autor. En aquest llibre, l’autora hi aborda de forma honesta els arguments a favor i en contra d’aquesta postura, emfatitzant una posició que ens va com l’anell al dit per a la problemàtica que estem abordant; i és que, més enllà que és evident que cap obra no podria existir sense el seu autor, també ho és que tota obra d’art té vida pròpia, no només en les seves condicions de producció, sinó en les de recepció. Això vol dir que l’art, sobretot quan és de qualitat, dona sempre lloc a les apropiacions més diverses perquè, per sort, com a espectadors no som mai un recipient passiu, sinó un agent actiu.

És per aquest motiu que podem dir que, per exemple, Gran Torino és una gran pel·lícula antiracista per més que Clint Eastwood es convertís durant un període de temps en un dels majors suports a Donald Trump. O que ningú com l’escriptor Michel Houellebecq ha retratat la crisi d’unes masculinitats hegemòniques que des dels seus textos es converteixen en absolutament indesitjables. Si no separem la ideologia de l’autor de les lliçons que podem extreure de la seva obra, què fem, doncs, per exemple, amb la interpretació emancipadora de Mark Fisher i tants altres sobre el grup postpunk Joy Division, quan avui sabem gràcies a les biografies més recents que el seu líder, Ian Curtis, era admirador de Margaret Thatcher?

Vivim en un país on la imatge audiovisual de Lleida es reduïa a la caricatura lamentable de Lo Cartanyà

Dit això, la pregunta que cal fer-se a continuació és evident: és Alcarràs una pel·lícula d’esquerres? En aquest pla és des d’on ens endinsem en la segona gran reacció que ha provocat aquestes setmanes el gest de Carla Simón: una sortida de l’armari de totes aquelles persones que ja havien dit que la pel·lícula els semblava conservadora o que, sense haver-ho formulat, estaven profundament incòmodes amb un llargmetratge fet per una autora progressista que exalta els valors positius del camp i de la família des d’un exercici, s’ha dit, de nostàlgia idealitzada.

Anem a pams. En primer lloc, s’ha de tenir un desconeixement profund de Catalunya per pensar que moltes de les qüestions que apareixen en la pel·lícula sobre la Plana de Lleida són nostàlgia, i no present. Jo, nascuda el 1992 a Tàrrega, m’he criat anant a la mateixa discoteca d’Alcarràs a la qual va el fill de la família Solé, amb una colla que treballava tots els estius a la fruita, un avi pagès i assistint als Escala en hi-fis per als quals s’entrena també la petita de la família. Que Carla Simón fa un homenatge a favor de moltes d’aquestes qüestions? Doncs ja era hora, que vivim en un país on la imatge audiovisual de Lleida es reduïa a la caricatura lamentable del personatge Lo Cartanyà.

En segon lloc, s’ha dit també que la pel·lícula és nostàlgica perquè critica que aquest món estigui desapareixent. Ho diuen els entusiastes de la roda mecànica del progrés que, per alguna raó estranya, entenen que aquesta funcionaria al marge de la voluntat dels homes. Com si el futur no fos res més que la predicció indefugible d’un vident. És el mirall invers, en realitat, dels qui pensen que es pot tornar al passat al marge de la història i del present, com si es tractés de pujar a una màquina del temps.

Tornant a la pregunta de si ‘Alcarràs’ és d’esquerres, la resposta és un nou interrogant: i què hi fa?

En aquest punt, crec que és on cal fer-se la pregunta política que recorre l’esquerra dels nostres dies; i és que, en algun moment, la necessitat de superació de la cancel·lació del futur de la qual parlava Mark Fisher a conseqüència del neoliberalisme s’ha convertit en una cancel·lació del passat. Allò que fins fa poc temps es formulava com la necessitat republicana de construir nous horitzons de possibilitat per imaginar-nos una vida millor, alguns i algunes l’han convertit en una espècie de dogmatisme de fe on les paraules “esperança” i “futur” s’han acabat deslligant dels contextos socials i històrics, passats i presents, des dels quals hauria de partir qualsevol imaginari. Ho deia Santiago Alba Rico en un article recent: “L’esquerra ha acabat per negar-se a girar la vista ni que sigui per veure si algú la persegueix; es nega fins i tot la possibilitat de parlar del passat en general, com si el passat mateix, i ja no la nostàlgia, fos en si mateix reaccionari”.

Aquesta construcció és, en últim terme, una continuació de les pitjors versions de l’esquerra avantguardista. Per a alguns, del que es tractava és de dir moltes vegades l’expressió “classe obrera” com si fos un espectre que envairia els cossos del poble disponible. A l’altre cantó, qui pensa que, repetint relats optimistes, tot emergirà al marge de les contradiccions, experiències, malestars i també nostàlgies amb què convivim.

És absurd construir des de les ciutats una caricatura d’un camp negacionista del canvi climàtic

En aquest sentit, i tornant a la pregunta de si Alcarràs és d’esquerres, la resposta és un nou interrogant: i què hi fa? Què hi fa, en el sentit que potser l’obsessió de l’esquerra no hauria de ser la de pensar-ho tot des del corsé ideològic de moda que hi hagi en cada moment i en cada lloc, com està passant amb aquesta dicotomia ahistòrica entre el passat i el futur, sinó en la possibilitat de pensar i aglutinar un ampli camp popular que, efectivament, es constitueix de malestars i crítiques que potser no encaixen en els discursos elaborats des d’aquest elitisme avantguardista. És a dir, per entendre’ns, potser estaria bé deixar de posar el focus en el judici moral i posar-lo una mica més en l’acció política.

Finalment, i seguint aquest fil, és absurd i contraproduent construir des de les ciutats una caricatura d’un camp negacionista del canvi climàtic quan és precisament la pagesia qui, per exemple, n’està patint avui les pitjors conseqüències amb la sequera que viu Catalunya. Potser, del que es tracta, és de pensar la planificació ecològica no només amb la voluntat d’incorporar els sectors metropolitans que, per exemple, es beneficien de la rebaixa del transport públic, sinó de fer-ho també com una oportunitat per defensar aquests valors i el sector primari de les petites explotacions del qual parla Carla Simón i, que jo sàpiga, no està escrit en cap taula de la llei que hagin d’estar condemnats a desaparèixer.