Crític Cerca
Opinió
Maria Corrales

Maria Corrales

Politòloga i membre de l'Institut Sobiranies

Molins de Rei, Vic, Manresa… o quan el violent sempre és l’altre

Els mitjans posen tots els brots violents, siguin del tipus que siguin, sota el mateix paraigua, en una concatenació de fets que alimenta la desconfiança envers l’altre

10/10/2023 | 06:00

El conseller d'Interior de la Generalitat, Joan Ignasi Elena, explica la resposta dels Mossos d'Esquadra als aldarulls de diversos punts de Catalunya / MARTA VIDAL – ACN

Els disturbis de la Festa Major de Molins de Rei i les baralles multitudinàries a Vic o a Manresa han fet aflorar alguns dels discursos patològics més propis del nostre temps. Sigui en uns “joves cada cop més violents” o en “els migrants inadaptats”, sembla que l’opinió pública ha trobat, per fi, la confirmació dels seus prejudicis. La recerca d’un únic subjecte, causa exclusiva de tots els problemes que avui posen en perill l’ordre social, hauria conclòs de forma exitosa.

L’alcalde de Molins de Rei va ser el primer a expressar-ho de manera clara: “Són de fora”. De fora, com ho eren també els anarquistes italians que generaven el caos a Barcelona durant els primers anys de la crisi de 2008. De fora, com ho són habitualment els “grupuscles violents” que, casualment, mai no representen unes majories sempre cíviques i harmòniques. En certa manera, és comprensible, i és que, quan algú és el màxim representant d’una comunitat humana qualsevol, sempre és més fàcil reivindicar-ne les virtuts que haver d’acceptar que tot col·lectiu està replet de tensions, d’antagonismes i de contradiccions.

El violent és sempre l’altre. Com més desconegut i amb menys capacitat d’enunciació, millor. Només d’aquesta manera podem disposar d’un recipient buit en el qual dipositar tots els nostres odis i totes les nostres pors. Només així es trenquen també tots els vincles propis de l’empatia humana i es pot reclamar amb la consciència tranquil·la que el pes de la llei caigui amb tota la seva contundència. En aquest sentit, al contrari del que acostuma a defensar l’esquerra moltes vegades, comprendre la violència no vol dir exculpar-la en pro d’un discurs sobre la víctima que no tindria cap responsabilitat sobre els actes que voluntàriament ha comès. El que sí que cal fer, però, és sempre comprendre’n les causes, sense que això impliqui sotmetre’s a un escrutini públic que sempre acusaria aquest exercici de grollera justificació.

La violència a la qual ens referim és sempre tractada pels mitjans de comunicació com si fossin expressions d’una mateixa cosa. Tant li fa que estiguem parlant d’una violació, d’una baralla, d’un robatori, d’un furt, d’un contenidor cremat o d’una ganivetada. Tant li fa que hagi passat a Catalunya, a la resta de l’Estat o a l’estranger. Tot és batejat sota el mateix paraigua en una concatenació de fets que alimenta la desconfiança envers l’altre i serveix de caldo de cultiu per a la distopia neoliberal i autoritària a la qual ens dirigim. Això és el que ha passat aquests dies amb les baralles de Vic i de Manresa i els disturbis a Molins de Rei on, per exemple, no va haver-hi cap ferit. Una homologació que ens allunya a l’hora de comprendre fets que són completament diferents.

En aquest sentit, em vull aturar en els fets ocorreguts a Molins de Rei perquè, malgrat que la seva motivació no fos política, les seves causes i la forma de manifestar-les sí que ho són. Aquests aldarulls van discórrer de manera similar a alguns esdeveniments recents aquí i en altres països europeus: l’ús del foc com a eina de viralització per al TikTok, saquejos a cadenes milionàries de tecnologia o automoció i enfrontament amb la policia. Per què són aquestes cadenes l’objectiu de la ràbia? Doncs perquè davant la descomposició dels espais d’organització política i la manca de culpables clars de la nostra situació, els cotxes i els mòbils són els béns que el sistema m’ha promès, però que jo no puc tenir. “Crecí yo pensando en querer los aparato“, ens diu, per exemple, el Morad, màxim exponent avui de tota una generació d’adolescents de classe treballadora que s’identifiquen sota el concepte de “mecs de la rue”.

Quina és la societat a la qual apel·lem i que està fracassant cada cop que s’ha de recórrer a la intervenció policial o judicial?

No obstant això, la diferència entre el que va passar després de la Festa Major de Molins amb els aldarulls que hi ha hagut a Catalunya en els últims anys és que, mentre que en altres moments tothom s’expressava a l’una, independentment dels seus orígens, aquesta vegada semblaria que els joves que no tenien un origen migrant han pensat que tot això no era cosa d’ells. En cas de confirmar-se aquest fet, significaria que avui s’han construït a Catalunya espais de socialització del malestar que, tot i estar paret amb paret, bloc amb bloc, no estarien dialogant entre ells. I, això, en un país on les esperances dels fills de classe treballadora estan fallides igual, sí que suposaria un veritable problema per a la construcció de qualsevol ordre polític compartit, que és sempre la causa primera de qualsevol conflicte d’ordre públic.

L’esquerra tendeix, en massa ocasions, a interpretar les accions de certs col·lectius com una suma aritmètica d’opressions que generant una incomprensió intrínseca entre uns subjectes i d’altres. L’opinió pública, per la seva banda, separa sempre el violent de la virtut de les comunitats polítiques donades. Davant d’això, la pregunta política fonamental queda anul·lada, una pregunta que no és cap altra que la de saber-se plantejar, en cada moment, quin és l’eix polític que ens agrupa malgrat les nostres diferències. Quina és la societat a la qual apel·lem i que està fracassant cada cop que s’ha de recórrer a la intervenció policial o judicial. Quines són les institucions que podrien tornar a vertebrar aquest ordre social que no és que estigui en perill, sinó que, en moltes ocasions, caldrà que reconstruïm de nou.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies