18/02/2021 | 11:21
Torna l’esclat social, tornen els aldarulls, torna la violència urbana. La banda sonora original són les cançons de rap de Pablo Hasél, però el context és una crisi social brutal, una fractura generacional molt preocupant i l’esgotament mental per la pandèmia sanitària més greu de la nostra història. Aquest cop, però, una taca d’oli de ràbia i d’indignació s’ha estès des de Lleida fins a Barcelona i Madrid, passant per Girona, Vic i Tarragona. Barricades de foc. Violència als carrers. Manifestants ferits, policies ferits. Contenidors cremats. Aparadors de bancs i de botigues trencats. Una noia de 19 anys ha perdut un ull per culpa d’una bala de foam llançada pels Mossos d’Esquadra. Però… per què carai passa ara tot això?
Tota acció violenta, com diria Umberto Eco, és una acció comunicativa. Un contenidor cremat és la forma que tenen els invisibles de fer-se visibles. Ja ho explicava poèticament el subcomandant Marcos, en una conversa amb Manuel Vázquez Montalbán al llibre El señor de los espejos: “Y miren lo que son las cosas porque, para que nos vieran, nos tapamos el rostro; para que nos nombraran, nos negamos el nombre; apostamos el presente para tener futuro; y para vivir… morimos”.
Probablement, la violència als carrers és el senyal evident d’un fracàs col·lectiu. Però el problema és que abans d’arribar a l’esclat violent ni el Govern ni els mitjans no havien parat atenció els crits de protesta que s’havien llançat. El poder no escolta, és sord, i, aleshores, els problemes s’enquisten i esclaten. El Govern espanyol (i els jutges) podrien haver frenat la revolta abans que la guspira s’escampés. L’executiu del PSOE i de Podem té la clau per tirar aigua al foc: un indult a Hasél en el pròxim Consell de Ministres o en un Consell de Ministres extraordinari demà mateix. En els últims 40 anys, els governs espanyols han indultat banquers, polítics corruptes i jutges. Però, tot i que fan tuits i declaracions dient que això de Hasél no pot ser, no fan res per canviar-ho: tenen por dels jutges, del rei i de la dreta política i mediàtica?
Per què passa tot això?
El sociòleg, i ara ministre del Govern espanyol, Manuel Castells, a la seva obra Poder i comunicació, estableix que “en les societats democràtiques les crítiques polítiques més radicals desapareixen dels mitjans de comunicació majoritaris perquè es considera que no estan a to amb la realitat del país i, per tant, que no interessen a l’audiència”. Segons Castells, “només generant notícies, poden els discursos radicals travessar la barrera dels mitjans”. Com generen notícies d’una manera senzilla? Fent manifestacions, tancades, vagues de fam… i utilitzant tots els recursos de l’infoentreteniment; tanmateix, una altra manera de sortir als mitjans i que el poder els escolti és “amb un esclat de violència al carrer després de la intervenció de la policia”.
Però, més enllà de la violència, crec que la pregunta més interessant seria intentar saber per què passa tot això? Quin és l’origen de tanta violència? Quines són les causes d’aquest esclat de ràbia? Crec que la cosa va més enllà de l’empresonament de Pablo Hasél. No és el primer cop que passa això a Catalunya en els últims cinc o sis anys, amb pandèmia o sense. Caldria començar a pensar-hi una mica en lloc de fer tertúlies i tertúlies sobre el drama dels contenidors cremats. Això que passa ara amb l’empresonament de Pablo Hasél ja va passar després del desallotjament del centre okupat Banc Expropiat al barri de Gràcia de Barcelona, i també va passar després de la sentència judicial contra els líders polítics independentistes en l’anomenada Batalla d’Urquinaona. En els últims temps, s’han produït episodis similars de revolta social descontrolada (i amb ús de la violència) a Holanda, a França, a Grècia, als Estats Units o a Xile. Quan la situació arriba a aquest punt de foc i de ràbia, és que no hem prestat atenció durant molts de temps al que ens deien els invisibles.
La Catalunya de l’any 1 de la Pandèmia de la Covid-19 pateix una situació tan dura, tan deteriorada, tan desigual i tan conflictiva que només necessita una guspira perquè tot esclati pels aires. La guspira ha estat l’empresonament del raper Pablo Hasél condemnat per insultar el rei Joan Carles (ara fugat als Emirats Àrabs després de diversos escàndols de corrupció) i per enaltiment del terrorisme. Catalunya, com molts dels països occidentals on es produeixen revoltes espontànies, és un decorat de cartó pedra on sembla que vivim en un oasi fins que comences a rascar la superfície. Surten, aleshores, totes les esquerdes.
La pau no és només l’absència de violència directa. Un dels pioners en l’estudi sobre resolució de conflictes, Johan Galtung, en el seu Triangle de la Violència, explica que hi ha una violència directa (la que és visible, la física), però també assenyala que per sota d’això hi ha una violència estructural del sistema que no es veu, que se silencia, que s’oblida. Té forma de crisi econòmica, de gent que cau en la pobresa, de perdre la feina als 55 anys i portar tres anys a l’atur, de desnonaments de famílies de casa seva pel fet de no poder pagar el lloguer, de malalties mentals que no surten a les estadístiques. El que és realment estrany és que el país no estigui en flames després d’un any sencer amb milers de persones perdent la feina i la casa… mentre els reis envien la seva filla a estudiar a una escola britànica d’elit i el president del Banc Sabadell va cobrar un sou de 2 milions d’euros l’any 2020.
Hi ha un conflicte social, amagat sota l’ala de la pitjor pandèmia de salut mundial de la història. Com ja dèiem, el coronavirus deixarà més pobres que morts.
Hi ha un grup de joves, amb un atur del 30% i tancats a casa durant gairebé un any, que veuen el seu futur com una merda. No tenen feina o troben feines precàries ni tampoc poden estudiar amb normalitat. Hi ha un malestar, un cabreig, una frustració; fins i tot, diria que hi ha una fractura generacional.
Hi ha lloguers pels núvols, i la impossibilitat de comprar-se un pis per viure. Milers de desnonaments diaris a tot l’Estat enmig de la pandèmia, del confinament i del toc de queda.
Hi ha una policia, que, com s’està veient de manera encara més brutal en vídeos gravats amb telèfons mòbils des de balcons, està abusant de la seva posició d’autoritat i de la seva impunitat en carrers buits: des de l’agressió brutal a un pare i a la seva filla a Linares fins a la pallissa a un jove negre a Cassà de la Selva.
Hi ha un desencís. Hi ha frustració. Hi ha esgotament.
I, tot i que en el dia a dia, superficialment, no es veuen els corrents de fons a les portades de la premsa… de tant en tant, no sé sap ni com ni quan ni amb quin pretext, una guspira ho crema tot.
