Per una legislatura de conflicte democràtic

“La CUP està disposada a entrar al Govern?”. És una de les preguntes que més es van repetir durant la campanya. I la resposta sempre va ser que sí, però que, per ser-hi, havíem de saber per fer què i com. “Estem disposats a assumir totes les responsabilitats que siguin necessàries per avançar en la consecució de drets socials, civils, polítics i nacionals”, hi afegíem. I això vol dir des de tots els fronts; al carrer, amb la majoria, i al Parlament, amb el poder que ens donen nou diputats després de les eleccions del 14 de febrer.

La CUP-Un Nou Cicle per Guanyar creiem que avançar cap a la independència i fer polítiques per la gent són dos eixos indestriables. Per tant, avançar socialment també requereix exercir la sobirania en l’eix nacional i, per fer-ho, necessitem mesures concretes de redistribució de la riquesa, feministes, antifeixistes, ecologistes i de garantia de drets com a eixos principals: mesures com la renda bàsica universal; la fi de la repressió per part de l’Estat envers les que lluiten, sí, però també del mateix Govern de la Generalitat; una proposta clara d’internalització de serveis que haurien de ser públics però que estan en mans de grans empreses; una aposta clara pel dret a l’habitatge, o bé un referèndum que ens permeti decidir com a poble.

No se’ns escapa que, malgrat que aquests siguin drets fonamentals –el dret a existir, a la sanitat i l’educació pública, el dret a la llibertat d’expressió, el dret a decidir què volem ser com a poble–, ara mateix, fruit del sistema econòmic i social en què vivim, de l’Estat en el qual ens trobem i dels partits que han governat fins ara, no són drets que estiguin garantits. Per tant, és en aquest marc que entenem que la lluita per aquests drets és, en si mateixa, una confrontació democràtica a diferents nivells: amb els poders econòmics d’aquí, amb la patronal, amb l’entramat juridicopolític que és l’Estat Espanyol i també amb els dictats de la UE.

La legislatura que ve ha de ser una legislatura de conflicte: el conflicte com a motor de canvi

I, de fet, no és que no se’ns escapés tot això: és que d’aquesta evidència neix el nostre plantejament polític per a aquesta legislatura. Perquè és des d’aquí que nosaltres comprenem que la legislatura que ve ha de ser, tant sí com no, una legislatura de conflicte: el conflicte com a motor de canvi. Per avançar cap a un país que no deixi ningú enrere, que la seva gent visqui bé, sense repressió, sense presos i preses polítiques, sense exiliats i exiliades, sense gairebé 3.000 represaliades en el marc de la lluita independentista i social. I és aquest el marc a partir del qual situem les negociacions: avancem cap a una legislatura de conflicte en la qual s’estigui disposat a assumir les conseqüències que siguin necessàries per abordar i garantir els drets bàsics per a totes? Si és així, serem on faci falta. Amb terminis, avaluant les apostes i propostes, fiscalitzant i assumint les responsabilitats que toquin també, perquè n’hem après de les tres legislatures anteriors.

Nosaltres proposem mesures de xoc per donar resposta a la situació social i econòmica que estem vivint i que són, en definitiva, mesures de consens. Al mateix temps, també proposem mesures de transició per un canvi de model de país. Aquestes mesures són la garantia del dret a l’habitatge, l’accés a una sanitat i educació públiques, la fi de la repressió, un nou model de seguretat pública, polítiques de transició ecològica, l’impuls dels sectors estratègics públics i el referèndum. Estan ERC i JxCat disposats a assumir aquests consensos i mesures de transició amb totes les seves derivades?

Sí, som conscients que això requereix dotar-nos de sobirania; treballar braç a braç amb el moviment en defensa de l’habitatge; amb els que defensen els serveis públics a cada CAP i hospital, a cada escola i universitat; amb els qui defensen els seus drets laborals a cada centre de treball. També vol dir situar-nos amb les aturades, amb les autònomes, amb les joves i totes aquelles que canalitzen el seu crit de ràbia davant d’una manca de futur més que asfixiant, també als carrers: s’hi expressen, com poden i podem, els sense veu i els que ningú mira. Sí, assumir els consensos vol dir assumir tot això. I sí, aterrar-ho, concretar-ho i que no siguin grans paraules i declaracions d’intencions en un full és la nostra responsabilitat. I també vol dir posar-hi el cos, el cap i el millor de nosaltres, assumir la repressió que se’n pugui derivar sense que aquesta ens condicioni la nostra acció política.

Al mateix temps, un dels reptes que tenim per tirar endavant la necessària confrontació democràtica per poder desenvolupar mesures que ens permetin garantir vides dignes és l’articulació, la iniciativa i el poder que ha de prendre el municipalisme al nostre territori. Cal dotar de sobirania, d’eines i de recursos els ajuntaments del país en una lògica d’institució però, sobretot, en una lògica d’organització del poder popular que s’articula en els pobles i les ciutats. Cal dotar de contingut, d’acció i d’estratègia el municipalisme rupturista del nostre territori, que s’ha demostrat imprescindible per fer efectives accions de ruptura amb el model econòmic, social i també per la confrontació directa amb l’Estat.

Hi serem donant estabilitat, la investidura a qui presenti ERC i fins i tot assumint responsabilitats de Govern

Nosaltres hi som si anem a fer això: confrontació democràtica a fi de garantir drets. Hi serem donant estabilitat institucional, la investidura a qui presenti ERC com a president i fins i tot assumint responsabilitats de Govern. I això es pot fer de diferents maneres, també a partir de la realitat que es vagi plasmant els mesos vinents, avaluant el compliment d’acords i la direcció, l’estratègia i la tàctica que es vagi duent a terme, ja que sabem que, en massa ocasions, les propostes han quedat en això: propostes. Per tant, la pregunta és, hi són ERC i JxCat per fer tot això? Aquesta és la resposta que estem intentant esbrinar aquestes setmanes de negociacions.

Alhora, poder fer tot això també passa per la necessitat d’una estratègia conjunta de l’independentisme, no només de partits, sinó d’entitats, col·lectius, petita i mitjana empresa, cooperatives, sindicats i moviments populars. Un espai ampli i representatiu del ventall ideològic divers que conté el conjunt de l’independentisme i que, a la vegada, contempli i harmonitzi els diferents camps de treball polític: la lluita al carrer des de la societat civil organitzada, les institucions catalanes, les relacions internacionals i com afrontem la repressió i la judicialització del procés.

I sí, seguim situant el referèndum com a instrument democràtic que ens ha de permetre discernir, també, el nostre present i futur: un referèndum que aprengui dels errors i dels encerts de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i d’aquells dies que totes tenim gravats, que totes hem viscut des d’un lloc diferent i que també ha tingut conseqüències en el terreny humà de confiances i desconfiances. I d’això també va aquesta legislatura. Serem capaces de teixir ponts i confiances? Aquest és un dels reptes. Ho repetim: nosaltres també hi som per poder parlar d’això, sent conscients dels múltiples enemics als quals ens afrontem en aquest terreny.

Així doncs, és des d’aquí que nosaltres treballem, que nosaltres pensem i nosaltres actuem. Des del saber on som, quina és la realitat del nostre país, analitzant què ha fallat en el marc de l’independentisme popular, el preu massa baix que sovint hem fet pagar als partits de Govern pel fet de no estar mirant per la majoria i la força que en sorgeix de tenir la certesa que, per avançar, no s’hi val parlar de competències i lleis. Necessitem actuar a partir de legitimitats per garantir vides dignes per mitjà de l’exercici de la plena sobirania. I això també ho hem de fer al Parlament. I d’això van les negociacions, d’això van les investidures i aquí ens hi juguem també que els pròxims quatre anys ens apropin al nostre objectiu polític o bé, al contrari, ens n’allunyin. Intel·ligència col·lectiva, generositat i valentia. Assumir, en definitiva, les conseqüències d’avançar cap a la llibertat en tots els àmbits, per tots els mitjans i sense deixar ningú enrere.