Catalunya 2024: panorama abans de la batalla del 12-M

La convocatòria electoral del 12-M tancarà un cicle polític a Catalunya que dura des del 2012 i que va allunyar Catalunya d’un seguit de tendències i dinàmiques polítiques que es van donar a Europa després de la crisi financera, de la crisi del deute i de la crisi migratòria que van afectar el continent des del 2008 fins al 2015. El nostre país ha viscut 15 anys d’intensa politització, de forta mobilització nacional i social i d’una polarització política sense precedents que han impactat no només en la configuració de majories parlamentàries, sinó també en la reconfiguració del sistema de partits, en el comportament electoral i en la volatilitat i fragilitat dels executius, com hem pogut veure en aquesta legislatura, que ja arriba a la fi i que sintetitza moltes de les dinàmiques produïdes en els darrers anys en l’àmbit polític a casa nostra. Aquest context acaba en les properes eleccions al Parlament de Catalunya i provoca que entrem en una nova fase política al país. Però que caracteritzarà aquesta nova fase?

El primer que ens diuen les enquestes i l’agenda mediàtica, social i política del país és el que els anys del procés ja s’han esgotat. El moment en què l’eix nacional era clarament el dominador en el comportament polític i electoral i en les accions dels actors polítics i socials a Catalunya s’ha acabat. Els indults, els acords entre governs, la dinàmica pactista de l’independentisme i la Llei d’amnistia han tingut un impacte molt clar en les preferències territorials dels catalans i de les catalanes. No només tots els indicadors demoscòpics vinculats amb la qüestió nacional van a la baixa, sinó que els catalans i les catalanes se situen en demandes més vinculades a la resolució política que en la lògica conflictiva.

Algunes dades rescatades del baròmetre de març del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO): per primer cop en més de 10 anys, l’autonomisme supera lleugerament l’Estat independent com a primera opció territorial per a Catalunya; el “No” a la independència porta més de 3 anys superant el “Sí” i el marge de 10 punts de mitjana es consolida; els defensors de la via unilateral són menys d’un 10%, i la majoria de la ciutadania creu que, ni en els propers 5 ni 10 anys, Catalunya assolirà la independència, més aviat es quedarà tal com està. A més, els catalans i les catalanes estan satisfets amb la Llei d’amnistia, el traspàs de Rodalies a la Generalitat i l’acord d’investidura a l’Estat. Tot i això, que ningú no cregui que el conflicte està resolt: la ciutadania vol votar el seu futur i la gran majoria estan insatisfets amb el nivell d’autogovern del qual gaudeix el país.

El canvi climàtic i la sequera han passat a ser el primer problema per al 15% de la ciutadania a Catalunya

Aquest canvi de rasant a escala nacional coincideix amb un gir a les prioritats i amb la identificació dels reptes que té el país per part de la ciutadania. El canvi climàtic centrat en la sequera ha passat de no ser esmentat de manera espontània com a problema a ser el primer del país en només 6 mesos. Un 15% de la ciutadania l’esmenta com a primer problema i és el principal per als votants del PSC, de Junts, d’ERC, dels Comuns i de la CUP, i el segon, per als del PP.  La desafecció política és el segon gran problema, i això entronca amb unes tendències de despolitització i desconnexió informativa que porten anys registrant-se i que dibuixen un país menys interessat en la política, amb reaccions més negatives i on clarament l’energia social existent en el darrer decenni ha desaparegut. I, tot i que les relacions Catalunya-Espanya siguin el tercer problema, se situen només amb un 9% de les respostes i en una situació de pràcticament un empat amb qüestions més materials com l’atur i les crisis econòmiques (totes dues, amb un 8% de respostes) i molt a prop de problemes que augmenten com l’accés a l’habitatge, que comença a instal·lar-se com un dels principals reptes socials per als votants d’esquerres i els menors de 40 anys, i de l’estat dels serveis públics com la sanitat i l’educació, que han estat al centre del debat polític durant la legislatura.

A més, com hem observat darrerament en altres estudis del CEO que han cridat l’atenció mediàticament, a aquests problemes socials hi hem de sumar l’augment de les preocupacions sobre la seguretat, el gir negatiu en la percepció de la immigració i el replegament de gènere que estem observant, especialment entre la població masculina més jove, que mostra uns patrons de conducta preocupants i que la ubiquen en el marc de l’onada reaccionària que s’està produint en molts indrets d’Europa. La Catalunya frustrada de què parlava Sergi Picazo en un article a CRÍTIC.

Tot plegat configura un escenari polític en què les qüestions materials seran molt importats, especialment aquelles vinculades als serveis públics, en el qual les propostes ecologistes i vinculades a la transició ecosocial amb l’excusa de la sequera obliguin els partits a posicionar-se en aquest eix climàtic, que cada cop anirà prenent més força i generant més simpatitzants i detractors, on la qüestió nacional apareixerà però apaivagada i en una lògica més pactista que conflictiva, i on nous conflictes vinculats a la seguretat i la immigració des d’una perspectiva punitivista i racista entraran en l’agenda de manera clara. Les properes eleccions al Parlament, doncs, es produiran en una Catalunya en transformació. Però, per tenir el mapa complet, ens cal analitzar com s’han posicionat els actors davant d’aquests canvis socials.

Política catalana: un triple marc polític

Els partits polítics que competiran en les properes eleccions es poden dividir en tres grups: els que accepten les noves lògiques polítiques, els que hi són contraris i els que en dubten. Entre els partits que accepten les noves lògiques polítiques trobem el PSC, els Comuns i Aliança Catalana. Totes tres formacions, tot i les seves diferències evidents en matèria política i ideològica, aposten per situar nous eixos de batalla i noves prioritats polítiques. El PSC aposta pel retorn a la gestió autonòmica parlant d’estabilitat, de moderació i de serveis públics; els Comuns, per un ecologisme popular i l’habitatge, i Aliança Catalana defensa un replegament identitari i reaccionari com el que defensen les opcions de dreta radical que pugen arreu d’Europa.

Junts, el PP i Vox són partits encara instal·lats en la lògica conflictiva del 2017

L’altre grup de partits el formen Junts, el PP i Vox i són aquells partits que encara estan instal·lats en la lògica conflictiva del 2017. Aquests partits segueixen instal·lats en el conflicte i en una sort de marc discursiu del procés en el qual ni els uns ni els altres no són creïbles: Junts aposta per l’enèsima tornada del president Puigdemont i el no surrender, tot i que ara més descafeïnat, i el PP i Vox acusen els socialistes de trencar la convivència a Catalunya amb l’amnistia en un moment en què el nivell de polarització nacional al país és el més baix des de fa més de 10 anys. Tots dos discursos es dirigeixen només a aquell nucli de votants de l’un i l’altre bàndols que continuen vivint en dinàmiques conflictives. Uns nuclis que et poden servir per fer bons resultats, però ja no per ser opcions que articulin majories polítiques àmplies. En el cas de Junts, això li pot servir per ser la primera força independentista, però no per liderar el país.

I, a l’últim trobem els partits situats al mig i que dubten sobre quin camí agafar, bàsicament ERC i la CUP. Els republicans van apostar des de l’inici del Govern d’Aragonès per la consolidació de l’estratègia pactista que havien tingut a Madrid des del 2019: combinar l’eix nacional i el social amb una estratègia d’independentisme pragmàtic per avançar en l’agenda nacional i amb una bona gestió de l’autogovern per ampliar la seva coalició electoral. La seva aposta, però, no ha resultat. Junts ha competit durant tota la negociació de l’amnistia en l’eix pactista per situar-se en una posició d’avantatge, i la gestió d’ERC al capdavant de la Generalitat ha estat decebedora per a molts dels seus votants i dels segments socials que donen suport a aquesta formació. Les crisis educatives i sanitàries o la sequera són exemples de mala gestió que han afectat la imatge transformadora que venien els republicans. La CUP, per la seva banda, immersa en el procés refundacional de Garbí, ha de decidir si situar-se en els marges de la política catalana i continuar sent l’opció política moral d’aquells que volen una transformació global del sistema o fer un pas cap a la seva institucionalització i formar part de majories de govern que els facin entrar en la gestió política del dia a dia en l’àmbit català. A l’últim, els anticapitalistes també han de decidir si segueixen en una lògica del 2017 o aposten pel nou marc pactista que s’està instal·lant en el si de l’eix nacional.

Catalunya, en conclusió, es dirigeix cap a un triple marc polític que la definirà d’ara endavant i que obliga a posicionar-se els diferents actors: el canvi d’etapa política amb l’abandonament de les majories independentistes, el gir en les prioritats com a país i l’arribada de majories plurals que trenquin els blocs nacionals que han dominat fèrriament en els darrers anys; la nostàlgia per un procés esgotat que alimentaran les opcions polítiques més ultres i aquelles que continuen instal·lades en una lògica conflictiva; l’arribada dels vents reaccionaris europeus que no només donen l’oportunitat a nous actors polítics per entrar al Parlament, sinó que afectaran els posicionaments de tot l’espectre conservador català i fins i tot partits més moderats, i l’aparició de nous eixos de batalla política com l’ecologista, que davant de l’emergència climàtica es consoliden en l’opinió pública. El 12-M mostrarà un context polític encara més complex que el que havíem tingut fins ara i generarà dubtes sobre si els partits sabran adaptar-s’hi i combinar els seus interessos amb les noves lògiques i dinàmiques que semblen instal·lar-se a Catalunya.