08/04/2024 | 06:00
Camino cap a casa amb la meva filla de quatre anys. Porto tres motxilles: la meva, la seva de l’escola i l’altra de la piscina. Un minitetrabric de llet en una mà. Mitja mandarina a l’altra. De sobte, recordo que l’endemà comença el termini d’inscripció del casal d’estiu. Malgrat la clatellada que m’espera quan la faci, soc una privilegiada. El 40% dels infants i adolescents de 6 a 16 anys no participen en cap activitat d’estiu. Són uns 330.000 nens i nenes. La desigualtat en l’accés als casals i a les activitats extraescolars marca moltíssim. Entre les famílies de nivell socioeconòmic alt, un 70% dels infants fan activitats d’estiu; però, entre les famílies amb un nivell socioeconòmic baix, només un 40% en fan.
Aleshores em ve al cap allò de “la tribu educa”. Al món educatiu aquesta expressió fa molts anys que és present. Està molt ben trobada. La “tribu”, és a dir, la societat, el barri, la ciutat, el poble, la xarxa familiar i social; tots i totes eduquem, conscientment o inconscientment, amb més o menys encert. Però, a què ens referim quan pensem en la tribu? Existeix realment?
El concepte de tribu va prendre molta volada quan es van començar a planificar les polítiques educatives en l’àmbit local. S’utilitzava per parlar del barri i del municipi, la ciutadania i l’entorn en un sentit general que incloïa les dinàmiques educatives, socials i culturals; també el teixit associatiu i comercial i els espais públics. La tribu prenia una agència que anava més enllà de les decisions de les famílies en la vida dels nostres infants i joves. La tribu com a ecosistema local. Articular la tribu local, però, no és gens fàcil. Cal compromís de tots els agents públics i privats del territori, crear espais de relació, participació i corresponsabilitat i, cal, a més, garantir la diversitat dels agents que hi participen.
Sovint, també anomenem tribu les persones que de manera més o menys intensa participen en la criança i l’educació dels nostres fills i filles. La família en primer grau, la família estesa, les amistats, potser les mestres. El problema principal d’aquesta tribu és que es va reduint cada vegada més, generació rere generació. Els nascuts entre els anys setanta i vuitanta encara vam viure una infantesa en què les xarxes comunitàries i veïnals tenien un pes important en les nostres vides. Quedar-te amb la veïna a la tarda o dinar cada dia a casa de l’àvia no era res de singular. Ara, la veïna no et coneix i l’àvia segurament és molt gran perquè has sigut mare passats els 35 anys.
Les xarxes comunitàries que havien estat sobretot sostingudes per dones ara estan pràcticament desmantellades. Això és especialment greu a les ciutats, on vivim la majoria de la població catalana. Dinàmiques socials molt més individualistes fan que cada vegada estiguem més deslligades de les famílies extenses i dediquem massa temps a defensar “famílies escollides” que, a l’hora de la veritat, no assumeixen les responsabilitats de formar part de la teva tribu.
Cada vegada és més difícil establir vincles comunitaris que vagin més enllà de saludar-te a l’ascensor i comentar la sequera. La tribu familiar i comunitària està també en hores baixes. La mobilitat i la inestabilitat residencial tampoc no ajuden. En els últims 5 anys, 7 de cada 10 persones que viuen de lloguer s’han mudat almenys una vegada.
Per arrodonir-ho, podem ampliar encara més la mirada i pensar en la tribu com a societat, com a país. Aquesta tercera tribu serà tan trista?
Torno a recordar que haig de fer la inscripció del casal d’estiu. Ja ho he fet. 842 euros per cinc setmanes. La tribu de país trontolla.
Un 40% dels infants no fan cap activitat en tot l’estiu
El 60% dels infants i adolescents de 6 a 16 anys participen en activitats d’estiu. Això vol dir que uns 330.000 no fan cap activitat de lleure els mesos de vacances escolars. Què fan totes aquestes criatures i joves? Podríem pensar que tenen avis sans i disponibles amb un apartament a Calella de Palafrugell i passen l’estiu allà, gaudint de la platja i menjant gelats mentre els seus pares i mares treballen, però les dades ens indiquen que la realitat és una altra.
A les famílies de nivell socioeconòmic alt, 7 de cada 10 infants fan activitats d’estiu (potser la resta sí que passa les vacances a Calella); però, entre les famílies amb un nivell socioeconòmic baix, només un 40% en fan. A més, només un 11% de les famílies amb fills o filles que fan alguna activitat reben ajuda econòmica per accedir-hi. Tenint en compte que a Catalunya més d’un terç dels infants i adolescents estan en situació de pobresa o en risc d’exclusió social, és clar que això no rasca ni la superfície del problema.
Podríem pensar que no n’hi ha per a tant i que la bona part dels nens i les nenes que vam néixer dels anys vuitanta cap enrere tampoc no anàvem al casal o de colònies. Si això era així és, precisament, perquè les xarxes familiars i comunitàries sostenien la cura dels infants.
Per què són importants les extraescolars per a la igualtat educativa?
Tot el país està molt afectat pels resultats de les proves PISA i totes les famílies estan ara molt preocupades pel futur educatiu de la seva estirp, però caldria prendre consciència que els infants desenvolupen la major part de la seva activitat fora de l’horari lectiu. El temps del migdia, les tardes, els caps de setmana i l’estiu són moments d’aprenentatge i de connexió amb altres persones, espais i interessos i són, precisament, on es donen les desigualtats més brutals.
Vuit de cada deu infants i adolescents de Catalunya fan alguna activitat extraescolar durant el curs; però, entre els perfils vulnerables, un terç no fa cap mena d’activitat. A més, els col·lectius més exclosos, quan hi participen, ho fan durant menys hores, en menys diversitat d’activitats i amb trajectòries més curtes. La diferència entre els uns i els altres és enorme i, tot i que el preu és una de les barreres principals, no és l’única. Sovint hi ha diferències igual d’importants perquè algunes famílies ni tan sols coneixen l’oferta d’activitats municipals, no poden ni tan sols conciliar per poder portar els fills a segons quins casals o no tenen prou oferta prop del barri on viuen.
La tribu comunitària i la tribu familiar són avui febles i precàries. Les dinàmiques socials i econòmiques que ho provoquen són estructurals i molt difícils de revertir. Ara bé, sí que es pot canviar l’estat de salut de la tribu macro, la tribu de país, amb noves polítiques públiques sobre les extraescolars i els casals d’estiu. Potser és menys transformador que canviar la manera com vivim i ens relacionem, però és més viable i els impactes poden ser quasi immediats, impactes directes en les altres dues tribus.
Necessitem tribu, però no en un sentit abstracte ni romàntic, sinó en un sentit material, estructural, legal i normatiu. Cal una política de país que garanteixi un mínim d’activitats extraescolars i d’estiu públiques, d’accés universal, diverses i de qualitat. Amb més oportunitats educatives tindrem comunitats més fortes i cohesionades. També tributem per tenir tribu!
