18/11/2025 | 11:15
La setmana passada, les imatges apareixien als mitjans d’arreu del món: 30.000 persones als carrers de Belém i 90 líders munduruku bloquejant les portes del pavelló de la COP30, la Cimera Mundial de l’ONU sobre el Canvi Climàtic. Són les mobilitzacions habituals en aquestes cimeres, o un símptoma de la frustració després de 30 anys sense avenços notoris? Amb el Brasil com a amfitrió, les expectatives eren altes, després de tres anys celebrant-se en petroestats que criminalitzaven la protesta (Egipte, els Emirats Àrabs Units i l’Azerbaidjan).
Com arribem a la COP30?
Malgrat els esforços retòrics de Lula da Silva, president del Brasil, i les resolucions judicials històriques (com la del Tribunal Internacional de Justícia), hem arribat a la COP30 amb un panorama poc esperançador: amb els tres últims anys més càlids mai registrats, l’objectiu de no superar els 1,5 °C d’augment de la temperatura, que va establir l’Acord de París, pràcticament impossible d’assolir i molts estats que encara no han fet els deures. Al febrer del 2025, havien de presentar una versió actualitzada dels compromisos climàtics nacionals (les NDC), però només 13 de les 195 parts de l’Acord de París ho havien fet. Ara, poc més d’un centenar ja els han presentat, però el conjunt dels seus objectius de mitigació només aconsegueix un 12% de la reducció d’emissions necessària d’aquí al 2035. És a dir, amb les mesures actuals, ens dirigim a un escalfament de 2,8 °C, un nivell que comportaria conseqüències molt greus per a la vida al planeta.
Els moviments populars llatinoamericans revifen l’esperit dels fòrums socials mundials de principis dels 2000
Aquesta resignació és palesa en el marc de les negociacions oficials. Fora d’aquestes, encara hi ha possibilitats: que aquesta COP se celebri a l’Amazònia ens acosta al cor del conflicte climàtic. D’una banda, els pobles indígenes amazònics i d’arreu estan aconseguint una visibilitat fins ara silenciada. D’altra banda, els moviments populars llatinoamericans han aconseguit revifar l’esperit dels fòrums socials mundials que es van fer a principis del segle XXI —el de Porto Alegre, també al Brasil, va ser el 2001— amb la multitudinària Cimera dels Pobles, celebrada a tall de contracimera davant la COP oficial.
Per què són claus les protestes indígenes?
Una líder indígena del poble mura denuncia els impactes de l’explotació de clorur de potassi de l’empresa Potássio do Brasil Ltda. a la regió tradicionalment reconeguda que ocupa el seu poble. Mentrestant, al territori del poble anacé, a Caucaia, la instal·lació d’un centre de dades de TikTok en restringeix l’accés als recursos naturals i n’afebleix l’autonomia territorial. Són dos dels cinc casos que diumenge es van presentar al judici indígena celebrat a l’Aldeia COP, on s’allotgen més de 3.000 indígenes durant la cimera. Així doncs, una de les seves reivindicacions principals és posar fi a l’extractivisme fòssil, responsable principal del canvi climàtic que està destruint els territoris indígenes, com testimoniaven els líders comunitaris. Què demanen? Aturar els projectes extractius i polítiques de mitigació per protegir les terres indígenes, respectant els modes de vida dels pobles, tal com s’estableix a la Constitució brasilera.
Els territoris on viuen els pobles originaris són els més afectats per les conseqüències del canvi climàtic
Un altre motiu pel qual els pobles originaris reclamen major presència en les negociacions climàtiques és perquè els seus territoris són els més afectats per les conseqüències del canvi climàtic: perillen les seves formes de vida culturals, han de modificar les formes de desplaçar-se i estan veient alterades les seves dietes com a resultat dels canvis en els ecosistemes, a part de tenir dificultats per accedir a recursos i serveis essencials com l’aigua. De fet, estudis científics adverteixen que la selva amazònica podria començar a degradar-se i transformar-se en un altre ecosistema, com ara una sabana, si l’escalfament global supera els 1,5 °C.
En tercer lloc, els pobles indígenes es reivindiquen com a “guardians de biodiversitat” i afirmen “A resposta somos nós” (“La resposta som nosaltres”), tot aportant solucions per combatre l’escalfament global. Tanmateix, es calcula que reben només l’1% de tots els recursos que tradicionalment es mobilitzen per a l’acció climàtica.
En l’important debat sobre finançament climàtic, consideren que no es té en compte que les terres indígenes són de les zones millor preservades del planeta, actuant com a “embornals de carboni”. En aquest sentit, una de les demandes és que els pobles indígenes rebin com a mínim el 20% del Fons Boscos Tropicals per a Sempre (TFFF), la iniciativa clau del Govern brasiler per a aquesta COP.
Els difícils equilibris del Govern de Lula
Lula i el seu Govern fan equilibris difícils: d’una banda, aproven una perforació exploratòria prop de la desembocadura del riu Amazones, pocs dies abans de la COP, i de l’altra, assisteixen a actes que ho denuncien. Si bé el primer dia de la COP les imatges dels indígenes barallant-se per entrar al recinte feien la volta al món, els líders munduruku que van mobilitzar-se el segon dia van ser rebuts per la ministra dels Pobles Indígenes i la de Medi Ambient i Canvi Climàtic. El Govern ha assenyalat que la decisió de celebrar la conferència a l’Amazònia responia precisament a la voluntat de garantir una participació àmplia de les comunitats indígenes, la qual cosa hauria estat molt més difícil si l’esdeveniment s’hagués organitzat a Rio de Janeiro, a São Paulo o a Brasília. També ha remarcat que la COP30 compta amb més de 900 persones indígenes acreditades, una xifra que suposa un augment notable en comparació amb les aproximadament 300 que van assistir a la conferència de l’any passat a Bakú, l’Azerbaidjan.
900 representants indígenes acreditats a la COP30, pocs davant els 1.600 lobbistes fòssils
Ara bé: aquesta xifra resulta ridícula si la comparem amb els 1.600 lobbistes fòssils que s’han acreditat a la cimera d’enguany, segons la coalició Kick Big Polluters Out (KBPO). I no han vingut sols: només els governs dels estats membres de la Unió Europea ja hi han portat 84 lobbistes, incloent-hi representants de gegants del sector com TotalEnergies, Siemens Energy i Engie.
Com respiren els carrers de Belém?
10.000 activistes i indígenes s’han congregat a la Cúpula dos Povos (Cimera dels Pobles), un espai de confluència de moviments socials i populars d’arreu del planeta. Una flotilla amb més de 200 embarcacions i més de 5.000 persones a bord baixant per l’Amazones (“barqueata”) va inaugurar la trobada. La convergència de lluites s’ha dividit en sis temàtiques, que abraçaven des de la sobirania alimentària fins als feminismes, passant per la lluita contra el racisme ambiental i la impunitat corporativa. Han estat tres dies de debats i una manifestació massiva pels carrers de Belém en què han participat organitzacions ecologistes, sectors populars, sindicals i feministes, amb rèpliques en ciutats de tot el món, com ara Barcelona. Amb una visió molt crítica de les negociacions oficials, la declaració final s’ha entregat al president de la COP30 amb 15 propostes perquè es tinguin en compte en els textos finals de la conferència, amb la demanda de combatre les falses solucions del canvi climàtic i defensar els territoris, i amb una contundent crida final: “Pobles del món, uniu-vos!”.
L’hora de la veritat
Comencem la segona setmana de la COP, durant la qual es resoldrà la incògnita sobre com les demandes indígenes i populars es traduiran en els acords governamentals. “La COP passarà, però qui seguirà som els pobles”, s’afirma des de la Cimera dels Pobles. Fins a quin punt els estats se sentiran interpel·lats per les mobilitzacions socials? Com d’ambiciosos seran els acords i, sobretot, quines polítiques es posaran en marxa per fer-los realitat?
Aquestes preguntes han d’anar dirigides, principalment, a aquest Nord global que ha alimentat la crisi climàtica. Això implica exigir als nostres governs que redueixin dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle i abandonin els projectes que obstaculitzen l’acció climàtica, com ara l’ampliació de l’aeroport del Prat. El que passi a Belém pot marcar el to dels pròxims anys, però el que és clar és que el desenllaç no es pot decidir només a les sales de negociació: els moviments populars i socials, els pobles indígenes i les comunitats que protegeixen els territoris i els ecosistemes, aquí i arreu, són decisius per capgirar el rumb dels darrers 30 anys.
* Ariadna Rigau és advocada especialista en Dret Ambiental i tècnica de Justícia Climàtica i Drets Ambientals a l’Observatori DESCA; Irene Escorihuela és politòloga i jurista i directora de l’Observatori DESCA.
