18/07/2024 | 06:00
Aquests dies de la segona quinzena de juliol comencen els actes del Pride Barcelona, el festival del capitalisme rosa, del pinkwashing i de la gentrificació que organitza la Cambra de Comerç LGTBI. I per què al juliol, si és el juny el mes conegut internacionalment com el mes de l’Orgull? Doncs perquè el Pride Barcelona, que no és una entitat ni social ni política, sinó un conglomerat d’empreses i un lobby, forma part de l’Europride, paraigua que impulsa al llarg de l’any els Prides de les diferents ciutats europees per tal de repartir-se el pastís entre diferents cambres de comerç LGTBI. I davant d’aquesta distopia del neoliberalisme descarnat, algunes acostumem a preguntar-nos: és aquest el destí de la lluita per l’alliberament sexual i de gènere?
Recapitulem. El 26 de juny de 1977, convocades a dos quarts de vuit al final de la Rambla de Barcelona, les dissidències sexuals i de gènere van sortir al carrer per reivindicar l’Orgull, pujant per la Rambla fins a la plaça de Catalunya. Ho van fer tot i la reacció per part de la policia armada. Feia dos anys que el dictador era mort, i hi havia una necessitat imperant de sortir dels amagatalls, malgrat la repressió a la qual les feministes, les dissidències sexuals i de gènere i les esquerres van estar condemnades durant tota la dictadura. S’obrien escletxes des dels marges per viure, construir i reivindicar fora de les consignes “Déu, pàtria i heterosexualitat”. En aquella manifestació, impulsada per diferents col·lectius per l’alliberament sexual i de gènere, i per feministes (com el FAGC [Front d’Alliberament Gai de Catalunya] i la Coordinadora Feminista, entre d’altres), les reivindicacions principals van ser clares: derogar la Llei sobre perillositat i rehabilitació social i exigir l’amnistia per a les persones LGTBI. Tanmateix, les dissidències van quedar fora de la Llei d’amnistia, i la Llei sobre perillositat social no va ser derogada definitivament fins a l’any 1995.
Quan pensem en aquesta primera manifestació de l’Orgull, moltes la visualitzem a partir de les famoses fotografies de la Colita. En blanc i negre, s’hi pot veure una primera línia trans, que no era pas la capçalera, però que, tal com explica Piro Subrat al seu llibre Invertidos y rompepatrias, van ocupar la primera fila per impedir que alguns partits polítics s’apropiessin de la manifestació.
Alguns s’entesten a fer-nos creure que la lluita LGTBI salta dels anys setanta al producte Pride Barcelona del 2008
Venim d’aquí, però compte a assumir aquest moment icònic com l’única memòria de la lluita de l’alliberament LGTBI, i a caure en relats que desdibuixen l’esdevenir dels fets. Entre la manifestació de l’Orgull del 1977 i l’actualitat, existeix una llarga cronologia de col·lectius polítics, estratègies, accions, mobilitzacions, posicionaments i reivindicacions, malgrat que alguns i algunes s’entestin a fer-nos creure que la lluita per la dissidència sexual i de gènere salta dels anys setanta i vuitanta, fa tres tombarelles a l’aire, i es converteix en el producte Pride Barcelona a partir del 2008.
L’actual lluita per l’alliberament sexual i de gènere és hereva de molts col·lectius, assemblees i grups de lesbianes, gais, trans i feministes; molts dels quals, membres de la ja inexistent Comissió Unitària 28J (2000-2020). Aquest espai de coordinació va servir per organitzar les manifestacions i reivindicacions al voltant de l’Orgull, però es va dissoldre el 2020 a causa de la progressiva capitalització de la lluita per l’alliberament sexual i de gènere per part de les empreses del capitalisme rosa sota el Pride Barcelona i el fort suport institucional. Des de llavors, només un col·lectiu LGTBI, dels molts que existeixen a Barcelona i a Catalunya, es va erigir en organitzador de la manifestació del 28J.
El Pride i la privatització de les necessitats del col·lectiu
En les últimes dècades, la institucionalització del moviment LGTBI ha generat una desmobilització important de base i de carrer. La inclusió de la lluita contra l’LGTBI-fòbia en l’agenda pública podria haver estat una bona notícia si no s’hagués quedat només en una mera absorció institucional per vendre una falsa sensació de pau i benestar social per al col·lectiu.
És precisament en aquest context quan comença a sorgir un mercat dedicat exclusivament a la privatització de les necessitats d’un col·lectiu reprimit històricament i amb moltes ganes de fer-se visible. D’aquesta manera, una gran part de l’activisme de gais, lesbianes, trans o bisexuals ha quedat relegat a activitats d’oci adaptables fàcilment al consumisme i pròpies del mercat capitalista.
Sabem que el capitalisme desmobilitza, homogeneïtza i despolititza. Ens domestica per poder existir només dins els seus límits. I és exactament aquest l’efecte que ha tingut sobre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere: s’ha generat el context perfecte perquè les empreses del mercat rosa es facin cada vegada més grans sota la marca Barcelona, turística i d’aparador.
El capitalisme rosa construeix un relat que esborra els col·lectius polítics que han existit durant més de 40 anys
El capitalisme rosa, encarnat en el Pride Barcelona, també té la tasca invisible d’anar construint un nou relat sobre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. Aquest nou relat passa per esborrar i invisibilitzar els diferents col·lectius polítics que han existit al llarg de més de 40 anys, per justificar la capitalització de les nostres vides i reivindicacions, i, així, convertir-nos en un producte desposseït d’història pròpia. Passa per apropiar-se dels nostres símbols, als quals només podem accedir a canvi de pagar per aquests símbols. I no només no hauríem de voler que empreses ens utilitzin per fer diners sota discursos pro drets, sinó que ni tan sols la gran majoria de dissidents sexuals i de gènere podem accedir a la proposta de vida que ens ofereixen. Encara més: la realitat és que la gran majoria de nosaltres no podem ni accedir a un habitatge en aquesta ciutat, com tantes altres veïnes.
Per esdevenir moviment: recuperem l’organització unitària de l’Orgull
Després de la desfeta de la Comissió Unitària del 28J i de la complaença de moltes entitats del tercer sector LGTBI amb el Pride Barcelona a canvi de finançament, hem estat construint una crítica al capitalisme rosa des de la reacció i a remolc. És evident que no tenim ni els mateixos recursos ni suports institucionals, però cal que els diferents col·lectius LGTBI anticapitalistes, feministes i antiracistes reconstruïm espais unitaris –com ho és la plataforma de l’orgull crític 28J-Autònom– i recuperem la unitat de la manifestació del 28J, per plantar cara amb agenda pròpia al capitalisme rosa.
De res li serveixen a la majoria LGTBI les adhesions puntuals a manifestos i les repiulades a les xarxes socials un cop a l’any si no existeix una complicitat i aliança permanent amb la dissidència sexual i de gènere, així com amb les nostres necessitats particulars d’alliberament. De poc serveix no tenir moviment, no tenir col·lectiu més enllà dels reductes propis. De poc serveix una manifestació commemorativa si el debat polític entre diferents espais de la dissidència sexual i de gènere és pràcticament inexistent i el relat està segrestat, amb custòdia compartida, entre el Pride Barcelona i partits amb interessos espontanis en la causa en funció del rèdit polític que en puguin treure.
De molt serviria, en canvi, trencar aquesta custòdia i arrencar les nostres reivindicacions i vides dels expositors del capitalisme rosa, els seus creuers, botigues i hotels. Seria de justícia tornar el 28 de juny, i cada dia, a la majoria de la dissidència sexual i de gènere, que té ganes de viure les seves vides sense violència i dignament. I de no haver de pagar entrades a preus estratosfèrics per viure-les plenament. Serviria, i molt, que el mes de juny, i cada mes de l’any, deixessin d’estar capitalitzats, també políticament, i passessin a estar socialitzats, en tots els sentits. Aniria molt bé que tornessin aquelles dones trans del 77 a la primera fila, literalment i metafòrica, tot l’any.
