Com parlar amb ells

Una via possible per abordar l’antifeminisme creixent entre els joves —almenys en els corrents menys extremistes— podria ser reconèixer que aquest fenomen no constitueix un moviment monolític, sinó un camp travessat per diferències ideològiques, disputes internes i diferents interessos de classe. Això implica, necessàriament, fer-los partícips d’aquests debats en lloc d’excloure’ls.

Moltes vegades, el missatge que reben aquests joves per part del feminisme mainstream pot resultar extremament culpabilitzador quan s’expressa mitjançant eslògans com ara “tots els homes són violadors” o quan se’ls exigeix ​​que “renunciïn als seus privilegis”. Aquesta individualització del problema del masclisme mitjançant la culpa no només perd de vista el seu caràcter estructural, sinó que obstaculitza el canvi social, el motor del qual no pot ser la culpa, sinó la responsabilitat i el compromís.

La individualització del problema del masclisme a través de la culpa perd de vista que és un problema estructural

Aquest argument de la “pèrdua de privilegis masculins” és el marc interpretatiu més habitual del creixement de l’antifeminisme. I, encara que és innegable que determinats barons poden experimentar resistència davant les transformacions socials, aquesta interpretació de la reacció cultural resulta insuficient, sobretot per donar compte del que estan vivint els joves.

Enemic equivocat

Exposar l’auge de l’antifeminisme exigeix ​​situar-lo en l’encreuament entre crisis materials i estratègies polítiques. En comptes d’entendre’l com una mera reacció a la pèrdua de privilegis, cal llegir-lo com un dispositiu discursiu que canalitza les conseqüències emocionals de la precarització i altres dificultats vitals difuses cap a un enemic equivocat: les dones, les persones LGBTI o els migrants; és a dir, aconsegueix traduir els seus malestars a un registre cultural. L’antifeminisme i l’ultraconservadorisme, en aquest sentit, no són respostes espontànies, sinó construccions polítiques conscients que desvien l’atenció de les estructures de desigualtat i ofereixen una sortida emocional basada en l’hostilitat envers els qui encarnen simbòlicament el canvi: el feminisme, el wokisme, l’esquerra…

Evidentment, la qüestió de la pèrdua d’estatus social no és mai purament material, sinó que també és simbòlica i té conseqüències psicològiques. El ressentiment s’alimenta d’expectatives vitals frustrades, especialment entre els homes joves. Però aquest malestar no sorgeix perquè les dones avancin, sinó perquè les condicions de vida es deterioren per a tothom.

Amb tot, convé matisar que no tots els joves s’acosten a l’antifeminisme a partir de frustracions materials immediates o de pors lligades al seu context personal. Una part del fenomen també s’ha d’entendre en relació amb el clima general de dretanització, en què els discursos reaccionaris circulen a escala global i van configurant un nou sentit comú.

La cultura digital i la masclosfera ofereixen marcs d’interpretació de la realitat lligats a un espai de pertinença, cosa que els permet generar identitats i comunitats que sostenen aquests joves i els ajuden a fer front a nombroses tensions quotidianes i problemes diversos (entre els quals, el de la sociabilitat). De manera que el creixement de l’antifeminisme és el resultat d’un entramat complex de factors: malestars materials, disputes ideològiques globals, dinàmiques culturals i estratègies polítiques que convergeixen per produir un terreny fèrtil perquè això passi.

Polititzar les frustracions

Si les extremes dretes i els moviments ultres es dirigeixen directament a aquests xavals, per la seva banda el feminisme mainstream no sembla oferir als joves cap espai de reconeixement. Són ells els que poden construir noves formes de masculinitat de manera efectiva, i els hem d’acompanyar en aquest camí.

Les dretes radicals els ofereixen un espai on se senten inclosos i que els retorna un sentit d’orgull i de respecte

Les dretes radicals, per contra, els ofereixen un espai on se senten inclosos, i que els retorna un sentit d’orgull i de respecte. Es tracta, per descomptat, d’un projecte il·lusori, perquè l’antifeminisme no farà més que aprofundir la seva soledat i les seves dificultats relacionals. Al final del camí cap a la masculinitat tradicional o el ressentiment no trobaran les dones de la seva edat, ni afecte, ni espai per construir-se en llibertat. I, per descomptat, si acaben donant suport a partits de dreta radical, el més probable és que la seva situació empitjori, ja que aquests busquen reafirmar les jerarquies socials i apuntalar l’actual règim de desigualtat. La pregunta que cal respondre aleshores és com polititzar les seves frustracions cap a un lloc emancipador en comptes de reaccionari.

El feminisme de transformació té el repte d’elaborar un horitzó del qual els joves puguin formar part com a subjectes de canvi. Un feminisme que es proposa canviar radicalment les formes d’organització social en un sentit radicalment igualitari els necessita per a aquesta tasca.

Com millorar la vida dels joves?

La millor manera d’enfrontar l’antifeminisme és intentar explicar com el feminisme també es proposa lluitar contra el sexisme, és a dir, sobre les conseqüències negatives dels rols de gènere en homes i dones. Com pot millorar la vida dels joves? D’una banda, per l’opressió que suposa haver d’encaixar en el motlle restrictiu de la masculinitat tradicional i les conseqüències negatives que té per a les seves vides i per a les persones que els envolten, per exemple, quan es converteix en violència.

Podríem explicar als xavals que poden formar part del feminisme i que els necessitem per transformar el món?

La masculinitat té tota una sèrie de “danys col·laterals”: des de restringir les seves possibilitats d’expressió, de ser o de viure la seva sexualitat, fins a tot un seguit d’exigències relacionades amb l’assumpció de riscos, la competència o la necessitat de ser sempre forts i jutjar-se a través d’aquest barem. Per no parlar de quan la pobresa i la masculinitat es troben en llocs on els joves no tenen res més que aquesta masculinitat per sentir-se “respectats” i que acaba en l’exercici de la violència (la mort o la presó).

De l’altra, perquè l’amenaça principal per a la posició social dels homes no és el feminisme. Els seus veritables problemes són les feines de merda, la desocupació, la manca d’habitatge i de diners o les dificultats de tirar endavant les seves vides amb sentit en el capitalisme. El patriarcat forma part d’aquests problemes o els reforça, i, encara que prometi als homes compensacions d’estatus o poder —basades en la injustícia i la dominació de les dones—, no aborda les causes econòmiques i polítiques dels seus problemes.

Un horitzó conjunt

Per fer front a les idees que nien a la masclosfera, és fonamental articular una visió feminista de la justícia social; un horitzó conjunt en què implicar els nois joves redirigint les seves frustracions cap al sistema que les provoca i posant la seva ràbia a treballar contra aquest sistema, mentre canviem els valors que el sustenten. El treball polític és recentrar el conflicte: l’enemic no són les dones o els migrants, sinó les estructures que organitzen la desigualtat: les jerarquies de classe, la concentració de la riquesa, l’explotació laboral i la mercantilització de la vida.

El feminisme té una potència enorme com a projecte de canvi social, ja que, a partir de la situació de subordinació de les dones, podem entendre la societat: que la desigualtat —de gènere, d’estatus migratori— és en realitat funcional a l’acumulació de capital. Podríem explicar això als xavals: que poden formar part del feminisme, que els necessitem per transformar el món en comptes de fer-los sentir com l’enemic?

* Aquest text és un fragment traduït i adaptat del llibre ‘Ínceles, gymbros, criptobros y otras especies antifeministas. Lo que la manosfera nos dice de los adolescentes y del mundo en que vivimos’ (Escritos Contextatarios, 2025).

• 

  'Ínceles, gymbros, criptobros y otras especies antifeministas. Lo que la manosfera nos dice de los adolescentes y del mundo en que vivimos', de Nuria Alabao

  La masclosfera està composta per un conjunt de comunitats en línia on es comparteixen discursos antifeministes que van des del victimisme o el ploriqueig fins al més acerat odi misogin. És l’entorn des d’on s’impulsa la idea que el feminisme, més que no pas fomentar la igualtat, estimula la discriminació o l’odi envers els homes i s’hi generen bona part dels arguments que els joves reprodueixen. L’objectiu d’aquest llibre és intentar entendre quins afanys mouen els joves seduïts per aquestes idees, més enllà de les moralitzacions.

  ‘Ínceles, gymbros, criptobros y otras especies antifeministas. Lo que la manosfera nos dice de los adolescentes y del mundo en que vivimos‘, de Nuria Alabao. Escritos Contextatarios, 2025.